Etiqueta: Religió

Una tradició d’aigua i salts: l’ou com balla de Barcelona

Aquesta tradició del Corpus a Barcelona celebra la fecunditat primaveral combinant simbolisme pagà i religiós. Un ou buit balla sobre un raig d’aigua, convidant els ciutadans i turistes a passejar per redescobrir els diferents patis i claustres de la ciutat.

L’Ou com Balla a la Catedral de Barcelona. Imatge de Xavier Caballé a WeBarcelona

L’arribada de la primavera i el bon temps a Barcelona ve acompanyada d’una de les tradicions més singulars del Corpus Christi a Catalunya. L’ou com balla típic de Barcelona, i capta l’atenció per la seva senzillesa: un ou, col·locat just a sobre d’un raig d’aigua d’una font, fa saltirons envoltat de flors i a sobre de cireres vermelles disposades a la base del brollador. 

D’una banda, recull la simbologia pagana i estacional de la primavera, on l’ou, l’aigua i les flors representen la fecunditat, la vitalitat i la regeneració contínua de la natura. De l’altra, la lectura religiosa popular hi veu la representació de la Sagrada Forma (l’ou) elevada per sobre del calze o dins d’una rica custòdia ornada amb pedres precioses (les flors i els fruits).

Història de la tradició de l’ou com balla

Tot i que l’origen exacte d’aquesta pràctica és difícil de precisar i beu de l’antiga tradició de jocs d’aigua mediterranis, la seva presència a la capital catalana està plenament documentada des de fa segles. Sabem amb certesa que la tradició ja existia l’any 1636, moment en què els llibres de comptabilitat de l’obra de la catedral de Barcelona registren la compra d’ous per al brollador durant el dia de Corpus i la seva vuitada. Aquestes anotacions també incloïen les despeses per engalanar la font del claustre, una pràctica decorativa que es duia a terme, com a mínim, des de l’any 1580. 

El truc del misteri

El misteri de per què l’ou no cau i balla ininterrompudament té una explicació que combina l’artesania de la tradició amb la dinàmica de fluids. L’ou que s’utilitza no és sencer, sinó que es buida prèviament fent-hi un petit forat a cada extrem. Moltes vegades, aquests orificis se segellen amb una gota de cera per tapar-los, donant a l’ou el pes i l’equilibri perfectes.

On veure-ho?

El caràcter cívic i festiu del Corpus ha convertit l’ou com balla en una invitació perfecta per sortir a passejar i descobrir els patis d’ensomni de la Barcelona històrica. Els emplaçaments tradicionals per excel·lència són:

    • La Catedral de Barcelona: La font del seu claustre gòtic és el bressol històric de la tradició.

    • La Casa de l’Ardiaca: L’actual seu de l’Arxiu Històric de la Ciutat ofereix un dels muntatges més clàssics.

Amb els anys, l’impuls de la festa ha fet que la ruta s’expandeixi a molts altres edificis singulars, com ara:

Cartoixa de Montalegre – Tiana

La Cartoixa de Montalegre és un monestir de l’ordre cartoixà situat a Tiana, municipi del Maresme. Actualment, aquesta és l’única cartoixa catalana que encara conserva una comunitat de monjos vivint-hi.

L’edifici

És un conjunt d’edificis dividit en tres sectors: el primer està habitat per conversos, el segon té dependències comunes (com l’església gòtica, el menjador, la sala capitular i les capelles entorn un petit claustre), i el tercer sector és el que està destinat a la vida eremítica (dos claustres amb 30 cel·les al voltant). 

L’església està formada per una sola nau alta i esvelta, de 35,40 m de llarg i 8,4 m d’amplada. No té capelles laterals, com mana la norma dels cartoixans. La nau està coberta amb tres voltes de creueria ogivals i presbiteri amb una volta d’arestes que conflueixen en una clau. Dos fragments de mur i una reixa separen el cor dels cartoixans i el dels aliens a l’ordre. A l’esquerra de l’absis hi ha la sagristia i, al fons del presbiteri s’obre el Sagrari. La porta principal del temple és d’estil gòtic, molt ben treballada, amb arquivoltes molt fines i dos pinacles adossats al mur que la flanquegen. 

A part d’aquesta i dels tres claustres, també hi ha una torre de defensa de planta rodona. La seva part superior està modificada amb acabats i una teulada èpoques més recents. Conserva la corsera i diverses espitlleres. 

 

La seva impressionant història

Però, sota la seva impressionant aparença, s’hi amaga una llarga trajectòria d’ocupants i de finalitat, passant de ser el refugi d’ordres religioses a hospitals en temps de necessitat.

Les primeres notícies del monestir daten al 1247. Originalment era un convent femení on hi van conviure monges agustines fins al 1362. Tot i les generoses donacions que rebia l’indret, a causa de la soledat i de l’aïllament del lloc, la comunitat va decidir traslladar-se al paratge on actualment hi ha l’església de Santa Maria de Montalegre de Barcelona. 

El conjunt monàstic va anar passant per diversos compradors fins que el 1415 va ser venut al prior de Vallparadís, el qual necessitava un recinte més gran per a la seva comunitat, i aquell mateix any es van iniciar les obres de la nova cartoixa, essent finalitzades el 1463. L’any 1434 se’ls hi va unir una petita comunitat de monjos que venien del monestir de Sant Pol. 

La comunitat hi va estar establerta fins al 1814, quan van haver d’abandonar el monestir a causa de la Guerra del Francès. Set anys més tard, durant l’epidèmia del tifus, les autoritats van instal·lar un hospital pels afectats. Finalment amb la Desamortització de Mendizábal al 1836, el convent va ser expropiat per l’Estat. Durant l’epidèmia de febre groga, al 1870 el convent va ser novament utilitzat com a hospital. 

Al 1901 s’hi va instal·lar una comunitat de cartoixans francesos format per 21 pares i 16 germans. Vuit anys més tard se’ls va unir l’anomenada “casa de monges”, que era una dotació de la Guàrdia Civil amb la funció de protegir la comunitat dels possibles atacs, quedant-se fins al 1915. Van aguantar fins al 1936, quan amb l’esclat de la Guerra Civil es van dispersar, morint assassinat sis d’ells. 

L’any 1939, després de que el conjunt tornés a funcionar com a hospital (aquest cop pels ferits de guerra), els monjos van tornar a la Cartoixa.

La cartoixa va estar amagada fins als incendis que van patir els boscos de Tiana al 1994. Els voltants de l’indret es van cremar, i el monestir va quedar al descobert dels tianencs. 

Tot i que el conjunt no és generalment visitable, a causa que els monjos que hi viuen són de clausura, si que es pot visitar l’edifici des de l’exterior i accedir a la capella annexa en horaris de misa, els diumenges i solemnitats religioses a 2/4 d’11 del matí. Dos cops l’any, el dia de Corpus i per Sant Bru, el 6 d’octubre, s’ofereix una missa a l’interior de l’església del monestir, però només hi poden accedir els homes.

Sant Crist de Balaguer: història i llegenda

La influència del Sant Crist no es limita a la devoció local. De fet, també ha inspirat expressions culturals i literàries. Un dels exemples més destacats és l’himne escrit pel poeta català Jacint Verdaguer, conegut com a Mossèn Cinto Verdaguer, figura clau de la Renaixença i un dels grans poetes de la literatura catalana del segle XIX.

A Balaguer, la Noguera, hi ha una de les expressions religioses i culturals més arrelades de Catalunya. El Sant Crist de Balaguer, un santuari que ha esdevingut al llarg dels segles un punt de trobada de fe, història, art i llegenda. 

Orígens

Anterior al Sant Crist de Balaguer, i tal com indiquen les excavacions arqueològiques que s’hi han dut a terme, en aquell espai, el turó del Pla d’Almatà, hi havia un assentament islàmic entre els anys 800 i 1105, amb una mesquita major ubicada exactament on avui dia es troba l’església. L’any 1105, però, amb la conquesta cristiana de Balaguer, la mesquita va ser destruïda i s’hi va construir el temple cristià. 

La llegenda i la devoció al Sant Crist

La tradició popular ha alimentat una llegenda fortament arrelada. A la ciutat s’explica que la imatge del Sant Crist va arribar a Balaguer surant sobre les aigües del riu Segre, procedent de terres llunyanes. Aquest relat, tot i que és de caràcter llegendari, ha contribuït a reforçar la devoció popular al Sant Crist i la seva expressió protectora per als balaguerins i pel territori.  

La imatge original d’índole gòtica del segle XIV, va romandre com a objecte principal de devoció fins que va ser cremada el 28 de juliol de 1936, durant l’inici de la Guerra Civil Espanyola. En aquell moment, només es va salvar una part del peu de la imatge, que es conserva com a testimoni físic del passat. Posteriorment, per encàrrec del bisbat, es va fer una reproducció el 1947, obra dels escultors Joaquim Ros i Josep Espelta, que va ser beneïda i retornada al seu lloc al santuari.

Encara avui, els fidels veneren aquesta nova imatge, però l’antiga devoció ha perdurat al llarg de generacions, convertint el sant en patró i símbol de protecció espiritual de la ciutat i de tot el territori de la Noguera.

Arquitectura i evolució constructiva

L’arquitectura del santuari reflecteix les diferents etapes de la seva història. El primer temple romànic va ser ampliat i reformat diverses vegades al llarg dels segles XVII, XVIII i XX. A principis del segle XVII, amb l’increment de la devoció al Sant Crist, es va emprendre la construcció d’un nou edifici per acollir la imatge i els fidels, que va culminar amb l’entronització del Crist a l’altar major. Aquesta etapa va suposar una ampliació de les instal·lacions religioses i una notable transformació de l’estructura original.

Durant segles posteriors es van fer reformes que van donar al conjunt una fisonomia singular: es van aixecar voltes, ampliar la nau principal, construir capelles laterals i, ja al segle XX, es va reformar la façana i es van adaptar diversos espais interiors. També es va dignificar el cambril on s’ubica la imatge i es van afegir frescos i decoracions que enriquien el conjunt arquitectònic.

Una fita important en la història recent va ser la concessió del títol de Basílica Menor pel Papa Francesc l’any 2016, reconeixent la importància històrica, cultural i litúrgica d’aquest santuari dins de la diòcesi d’Urgell i en el context religiós català.

Quan Jacint Verdaguer va cantar al Sant Crist de Balaguer

La influència del Sant Crist no es limita a la devoció local. De fet, també ha inspirat expressions culturals i literàries. Un dels exemples més destacats és l’himne escrit pel poeta català Jacint Verdaguer, conegut com a Mossèn Cinto Verdaguer, figura clau de la Renaixença i un dels grans poetes de la literatura catalana del segle XIX.

Verdaguer va compondre un himne dedicat al Sant Crist, mostra de l’ampli coneixement que Mossèn Cinto tenia del seu territori, Catalunya. 

Del cel blau per la drecera

sigueu nostre davanter, 

sigueu la nostra bandera,

oh Sant Crist de Balaguer.

Aquest himne, Verdaguer invoca la figura del Crist com capdavanter i bandera espiritual, símbol de fe i guia per a la comunitat.

Montserrat: natura, cultura i espiritualitat

Montserrat és el cor espiritual de Catalunya, on unes formacions geològiques úniques abracen un monestir mil·lenari i la venerada Moreneta. A poca distància de Barcelona, aquest indret ofereix una fusió perfecta de cultura, rutes de senderisme i un accés espectacular amb cremallera o aeri. Tant si decidiu pujar a peu pels camins històrics com en transport públic, descobrireu un paisatge que uneix fe, art i natura. És una visita imprescindible per gaudir d’unes vistes inoblidables i connectar amb la història del país.

Imatge del paisatge de Montserrat des de la creu de Sant Miquel
«Monestir de Montserrat» per Claudio © està sota la llicència CC BY-NC-ND 2.0.

Un dels indrets més intrigants de Catalunya és el massís de Montserrat. A tan sols una mica més d’una hora de Barcelona, trobem un Monestir envoltat de muntanyes que semblen flotar. El lloc no només proporciona una àmplia riquesa natural, sinó també un context històric i cultural abundant.

Història del Monestir de Montserrat

La història de Montserrat és, com a molts paratges, una suma de fets documentats i històries mítiques que es poden seguir des de fa més de mil anys. Es diu que al segle I, uns pastors van veure una llum i van escoltar cants celestials provinents de la muntanya. En seguir-los, van arribar a una cova on van trobar una imatge de la Mare de Déu. Quan el bisbe de Manresa va intentar traslladar-la, es diu que la figura va fer-se tan pesada que es va entendre que la seva voluntat era quedar-se on era. És així com neix la imatge i el culte de la Moreneta.

Històricament parlant, però, els orígens es plantegen al voltant del segle XI amb l’Abat Oliba. La fundació del monestir va resultar un èxit, i ben aviat es va convertir en un centre de pelegrinatge molt destacat durant l’edat mitjana. Així i tot, el monestir també ha viscut etapes tèrboles; després de la Guerra del Francès (1811-1812), amb l’entrada de les tropes de Napoleó a Espanya, el recinte va quedar completament destruït. La reconstrucció va iniciar-se el 1844 gràcies a la persistència dels monjos i dels catalans. 

Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), el monestir també va patir, però gràcies  a la intervenció de la Generalitat es va evitar la seva destrucció. A la Segona Guerra Mundial (1939-1945), es van realitzar incursions per part de l’exèrcit alemany a la zona, ja que Hitler creia que el Sant Grial es trobava amagat a les muntanyes de Montserrat. Avui dia, Montserrat segueix sent el cor espiritual de Catalunya, custodiat per una comunitat de monjos benedictins que mantenen viva la regla de “l’ora et labora” (prega i treballa) i atenen el santuari, l’escolania i l’acollida als pelegrins. 

Què visitar?

1. El Santuari i la Basílica. És el cor de la visita al monestir. A l’interior de la Basílica (segle XVI, reconstruïda al XIX) es pot admirar l’arquitectura i accedir al Cambril per venerar la Mare de Déu de Montserrat, la talla romànica del segle XII. Els diumenges es pot escoltar també l’Escolania de Montserrat un dels cors de nois més antics d’Europa. Els turistes han de pagar entrada, però els residents poden accedir gratuïtament reservant entrades a la seva pàgina web.

2. Rutes de senderisme recomanades:

    • Camí de la Santa Cova (Fàcil/Moderat): Un recorregut d’uns 2,7 km (anada i tornada) que baixa fins al lloc on la llegenda situa la troballa de la Mare de Déu. El camí és un “Rosari Monumental” amb escultures d’artistes modernistes com Gaudí, Llimona i Puig i Cadafalch.
    • Camí de Sant Miquel (Fàcil): Una passejada d’uns 20 minuts des del monestir que porta a la Creu de Sant Miquel, un mirador excepcional amb una de les millors panoràmiques del Monestir i del Pirineu.
    • Cim de Sant Jeroni (Moderat/Difícil): Per als amants del tresc, és la ruta per assolir el punt més alt del massís (1.236 m). Són unes 3 hores i mitja entre anada i tornada, amb vistes impressionants de tot Catalunya (i fins i tot Mallorca en dies molt clars).
    • Pujada al monestir…
      • … Des de Collbató (Moderat): El Camí Vell és una ruta històrica que s’enfila sota les grans parets verticals del massís. passa per la Santa Cova abans d’arribar a dalt, al monestir. Són unes dues hores de ruta només anada, però la tranquil·litat i la poca massificació d’aquesta ho compensa.
      • … Des de Monistrol de Montserrat (Moderat/Difícil): La Drecera dels Tres Quarts (GR-96) és el camí clàssic dels que pugen des de l’estació de ferrocarrils caminant. D’aproximadament 1 h 45 min de pujada, ressegueix  l’antiga canonada d’aigua. Hi ha un gran tram d’escales i molta ombra, perfecta per dies assolellats.

3. Cultura i Art No deixis de visitar el Museu de Montserrat (MDM), que sorprèn per la qualitat de la seva col·lecció, amb obres de Caravaggio, El Greco, Picasso, Dalí i Monet, a més de peces arqueològiques de l’Orient Bíblic.

Com arribar-hi?

En transport públic, des de Barcelona, el més còmode és agafar els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC): s’ha d’agafar la Línia R5 direcció Manresa a la parada de Plaça Espanya i baixar a una de les següents parades:

1. Aeri de Montserrat → et porta en telefèric fins al monestir, oferint vistes de 360 graus.

2. Monistrol de Montserrat → aquí es pot agafar el cremallera que puja fins al monestir o anar fins al poble i des d’allà pujar caminant.

Una vegada a dalt, es pot utilitzar el Funicular de Sant Joan per pujar a la zona alta i veure les ermites, o el Funicular de la santa Cova que baixa a l’inici de camí de la cova que hem comentat abans.

També es pot anar en cotxe o en autocar, amb el qual es pot pujar fins al mateix santuari per la carretera BP-1121. L’aparcament és de pagament, i sobretot en dies festius i caps de setmana s’omple ràpidament. Una alternativa per evitar això, és anar només fins a Monistrol, aparcar al poble, i pujar amb el Cremallera.