Etiqueta: Monestir

L’edifici

És un conjunt d’edificis dividit en tres sectors: el primer està habitat per conversos, el segon té dependències comunes (com l’església gòtica, el menjador, la sala capitular i les capelles entorn un petit claustre), i el tercer sector és el que està destinat a la vida eremítica (dos claustres amb 30 cel·les al voltant). 

L’església està formada per una sola nau alta i esvelta, de 35,40 m de llarg i 8,4 m d’amplada. No té capelles laterals, com mana la norma dels cartoixans. La nau està coberta amb tres voltes de creueria ogivals i presbiteri amb una volta d’arestes que conflueixen en una clau. Dos fragments de mur i una reixa separen el cor dels cartoixans i el dels aliens a l’ordre. A l’esquerra de l’absis hi ha la sagristia i, al fons del presbiteri s’obre el Sagrari. La porta principal del temple és d’estil gòtic, molt ben treballada, amb arquivoltes molt fines i dos pinacles adossats al mur que la flanquegen. 

A part d’aquesta i dels tres claustres, també hi ha una torre de defensa de planta rodona. La seva part superior està modificada amb acabats i una teulada èpoques més recents. Conserva la corsera i diverses espitlleres. 

La seva impressionant història

Però, sota la seva impressionant aparença, s’hi amaga una llarga trajectòria d’ocupants i de finalitat, passant de ser el refugi d’ordres religioses a hospitals en temps de necessitat.

Les primeres notícies del monestir daten al 1247. Originalment era un convent femení on hi van conviure monges agustines fins al 1362. Tot i les generoses donacions que rebia l’indret, a causa de la soledat i de l’aïllament del lloc, la comunitat va decidir traslladar-se al paratge on actualment hi ha l’església de Santa Maria de Montalegre de Barcelona. 

El conjunt monàstic va anar passant per diversos compradors fins que el 1415 va ser venut al prior de Vallparadís, el qual necessitava un recinte més gran per a la seva comunitat, i aquell mateix any es van iniciar les obres de la nova cartoixa, essent finalitzades el 1463. L’any 1434 se’ls hi va unir una petita comunitat de monjos que venien del monestir de Sant Pol. 

La comunitat hi va estar establerta fins al 1814, quan van haver d’abandonar el monestir a causa de la Guerra del Francès. Set anys més tard, durant l’epidèmia del tifus, les autoritats van instal·lar un hospital pels afectats. Finalment amb la Desamortització de Mendizábal al 1836, el convent va ser expropiat per l’Estat. Durant l’epidèmia de febre groga, al 1870 el convent va ser novament utilitzat com a hospital. 

Al 1901 s’hi va instal·lar una comunitat de cartoixans francesos format per 21 pares i 16 germans. Vuit anys més tard se’ls va unir l’anomenada “casa de monges”, que era una dotació de la Guàrdia Civil amb la funció de protegir la comunitat dels possibles atacs, quedant-se fins al 1915. Van aguantar fins al 1936, quan amb l’esclat de la Guerra Civil es van dispersar, morint assassinat sis d’ells. 

L’any 1939, després de que el conjunt tornés a funcionar com a hospital (aquest cop pels ferits de guerra), els monjos van tornar a la Cartoixa.

La cartoixa va estar amagada fins als incendis que van patir els boscos de Tiana al 1994. Els voltants de l’indret es van cremar, i el monestir va quedar al descobert dels tianencs. 

Tot i que el conjunt no és generalment visitable, a causa que els monjos que hi viuen són de clausura, si que es pot visitar l’edifici des de l’exterior i accedir a la capella annexa en horaris de misa, els diumenges i solemnitats religioses a 2/4 d’11 del matí. Dos cops l’any, el dia de Corpus i per Sant Bru, el 6 d’octubre, s’ofereix una missa a l’interior de l’església del monestir, però només hi poden accedir els homes.