El so de la festa catalana

Entre els instruments de la música popular i tradicional catalana, pocs tenen una presència i són tan reconeixibles com el so de la Gralla. El seu so agut i penetrant es relaciona moltes vegades amb les festes i celebracions populars, com els castellers, els correfocs o cercaviles. Tot i que sembla un instrument prou senzill, la gralla té una història darrere seu que reflecteix la riquesa de la cultura catalana.

La Gralla és un instrument de vent fet de fusta format per un tub de forma cònica invertida que ajuda a amplificar el so que produeix a través d’una canya doble, la inxa. Aquesta llengüeta doble és l’element essencial que produeix la vibració quan el músic bufa, generant un so potent molt característic. El tipus de fusta en què es crea sol ser boix, un tipus de fusta dura que li aporta resistència i bona qualitat sonora.

HISTÒRIA

Les primeres referències històriques d’aquest instrument es remunten a finals del segle XVIII, tot i què se’n desconeix l’origen exacte. A Catalunya va adquirir una personalitat pròpia i es va convertir en un element essencial de la música popular. Durant els segles XVIII i XIX, la gralla es feia servir majoritàriament per acompanyar balls de plaça i celebracions populars locals.

Amb el temps, la gralla va entrar en una espècie de decadència, quan es van començar a preferir l’ús d’orquestres i/o música enregistrada. Però a mitjans del segle XX, amb la creació de l’Escola de Grallers de Sitges, es va marcar l’inici del procés de recuperació de la Gralla. Avui en dia, la gralla ha quedat molt vinculada al món casteller. Fins al punt que avui és difícil imaginar una diada castellera sense el so de la gralla marcant el ritme de la construcció del castell.

CASTELLERS

La relació entre la gralla i els castellers és molt significativa avui en dia. Les melodies que interpreta indiquen en quin moment comença la construcció i quan es descarrega. La música no només acompanya la celebració, sinó que en forma part de la construcció d’un castell. El so de la gralla genera tensió, emoció i identificació de l’acte, convertint-se en una banda sonora imprescindible de la cultura popular castellera.

EVOLUCIÓ

Amb el pas del temps, l’instrument ha anat evolucionant. Originalment, la gralla tenia poques possibilitats tècniques i un registre bastant limitat. Però durant el segle XX es van començar a fer millores en la seva construcció, com una afinació més precisa i l’ampliació del nombre de forats. Això ha permès una major riquesa musical de l’instrumental i el so que emet. Actualment, existeixen diferents tipus de Gralles, com la Gralla seca (tipus de Gralla “més primitiu”), la Gralla dolça (evolució de la Gralla seca, però amb un to més dolç), la Gralla llarga (té dos claus més que la dolça, permetent fer fins a dues notes més), etc.

La Gralla és un dels instruments més emblemàtics de la cultura catalana. Amb un origen bastant antic, però que com tot element popular, ha anat evolucionant amb el temps i també adaptant-se. El seu so continua marcant el ritme de les festes i recordant que la música tradicional també és una part viva i del present.

Descobreix Cabrera: una ruta imprescindible a Osona

Al nord del Collsacabra, entre Osona i la Garrotxa, s’alça imponent la muntanya de Cabrera, amb 1.308 m d’altitud, el punt més elevat d’aquesta serra que domina la Plana de Vic. Cabrera és molt més que un cim: és un lloc de natura exuberant, de vistes espectaculars, història antiga i espiritualitat, on el passejant connecta amb el paisatge, l’aventura i la memòria del territori.

La muntanya de Cabrera forma part de la serralada que delimita la comarca d’Osona pel seu nord-oest i es caracteritza per un relleu tabular i acinglerat, amb altiplans i cingles sorprenents que ofereixen vistes inoblidables sobre la Plana de Vic, les Guilleries i, en dies clars, fins i tot els Pirineus. Aquesta estructura geogràfica és el resultat de milions d’anys d’erosió sobre materials sedimentaris eocènics, bàsicament margues i gresos, que donen a Cabrera el seu perfil tan característic. 

Què s’hi troba al cim?

Al cim s’hi troba un element històric i espiritual que marca la identitat del lloc: el santuari de la Mare de Déu de Cabrera. Aquest petit temple coronant l’altura és un punt de trobada tradicional entre natura i devoció. Les primeres referències a construccions en aquesta zona daten del segle XII, quan ja existia un castell al lloc, del qual només en queden vestigis. El santuari actual es va reconstruir entre 1622 i 1641 després dels terratrèmols del segle XV que van destruir estructures anteriors. 

La història del santuari està envoltada de llegenda. Es diu que una cabra va descobrir, amagada en una cova pròxima, una imatge de la Mare de Déu, i que aquesta descoberta va portar un pastor fins al lloc sagrat, establint així la connexió entre animals, pastoralisme i religiositat al cor de la muntanya. Encara que la imatge original de marbre del segle XIII es va perdre a la Guerra Civil, una rèplica presideix avui l’altar i continua atraient devots i visitants. 

Com és la ruta?

Els que pugen a Cabrera no només ho fan per motius espirituals: la muntanya és un destí privilegiat per als amants del senderisme i de la natura. El camí tradicional parteix del nucli rural de Sant Julià de Cabrera, un conjunt de masies disperses que ja formen part de la història viva del territori, integralment lligat al Collsacabra. La ruta ascendeix entre boscos de faigs, roures i boixos, trencant finalment cap a l’altiplà on es prepara el cim. 

La pujada pot resultar exigent en algun tram, però val la pena: quan s’arriba al cim, les vistes panoràmiques abasten tota la comarca i més enllà, amb un horitzó que s’obre cap a la vall i la plana, convertint el cim de Cabrera en un mirador natural. És habitual trobar grups de muntanyencs, famílies i amants de la fotografia que aprofiten aquest espai per gaudir del paisatge i de la llum característica dels caps de setmana i de les sortides de sol. 

A més de caminar, el santuari ofereix un espai de descans amb serveis com un bar o restaurant gestionat per ermitans, que conviu amb l’esperit d’autosuficiència rural i hospitalitat que caracteritza aquests indrets. 

La muntanya de Cabrera és també testimoni del clima humit i verd del Collsacabra, amb altiplans humits i vegetació diversificada. És un espai que combina el paisatge forestal amb prats oberts, constituint un refugi per a la fauna i la flora locals, i reforçant el seu paper com a indret d’interès natural. 

Descobrir Cabrera passa per mixar esforç físic, història, devoció i contemplació. Aquesta muntanya és un exemple de com el patrimoni natural i cultural de Catalunya es fon amb les experiències de qui la visita, i de com un punt elevat pot convertir-se en un lloc de referència per entendre el territori des d’una altra perspectiva.

 Sabíeu que hi va haver un castell?

El castell de Cabrera, documentat ja al segle XI, fou una fortalesa estratègica situada al punt més alt de la muntanya, aprofitant l’espectacular cingle com a defensa natural. Formava part del sistema feudal de control del territori d’Osona i el Cabrerès, i es trobava vinculat al llinatge dels senyors de Cabrera, una família nobiliària de gran influència a la Catalunya medieval. La seva funció era essencialment militar i de vigilància, dominant visualment la Plana de Vic i els camins que connectaven l’interior amb les terres gironines. Amb el pas del temps, però, el castell va perdre importància estratègica i acabà desapareixent; avui només en resten vestigis arqueològics molt escassos, ja que l’espai fou ocupat posteriorment pel santuari de Cabrera. Tot i això, la memòria del castell perviu en la documentació medieval i en la configuració mateixa del cim, que encara transmet la idea de lloc inexpugnable i de poder senyorial.

Coneixes l’església de Sant Martí Sescorts?

En un paratge tranquil de L’Esquirol, al cor d’Osona, entre les valls i masies disperses que caracteritzen el Collsacabra, s’alça l’església de Sant Martí Sescorts, un dels testimonis més valuosos del romànic rural català. Més enllà de la seva arquitectura antiga, aquest temple és un punt de trobada comunitari, un marcador de paisatge i un símbol de la continuïtat històrica en un entorn natural excepcional.

L’església de Sant Martí Sescorts és un edifici amb arrels profundament antigues: la seva existència ja es documenta l’any 934, quan apareix esmentada en una venda de terres. Més endavant, el 1068 fou renovada i consagrada, constituint la base de l’estructura romànica que encara es conserva avui. 

Com és?

D’aquest temple destaca especialment la planta romànica de creu llatina amb tres absis semicirculars orientats a llevant, un tret característic de l’arquitectura religiosa catalana d’època medieval. La nau central està coberta amb volta de canó i reforçada amb arcs torals, demostrant una construcció sòlida i funcional que ha arribat gairebé intacta fins al present. 

Tot i que la planta i els absis romànics han perdurat, l’edifici mostra modificacions posteriors. Al segle XVI (1561) es va construir un portal nou a ponent i, al segle XVIII (1771), es van afegir la sagristia i un altar lateral, ampliacions que van transformar lleugerament l’aspecte extern i funcional del temple. 

També cal destacar l’esvelt campanar de planta quadrada, una de les peces més interessants de l’estructura. Aquest element arquitectònic ha estat objecte de projectes de reforma i consolidació impulsats per l’Ajuntament de L’Esquirol i la Diputació de Barcelona per garantir-ne la seguretat i posar en valor el seu potencial històric i visual dins del paisatge. 

Què tenia?

Una altra part significativa del patrimoni original són les pintures murals romàniques que decoraven l’absis interior. Aquestes pintures, que representaven escenes del pecat original i de la vida de sant Martí de Tours, van ser arrencades i preservades al Museu Episcopal de Vic per garantir-ne la conservació. 

Entorn i vida religiosa

La parròquia de Sant Martí Sescorts ha mantingut una vida religiosa i comunitària continuada al llarg dels segles. Al llarg de la seva història, l’església va dependre del monestir canonical de Santa Maria de Manlleu durant el segle XII i, fins a les darreries del segle XIX, va tenir com a filial la parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues, al municipi de Tavertet. 

L’entorn immediat del temple, el nucli de Sant Martí Sescorts, és un conjunt rural tradicional que segueix vivint al voltant de l’església. Aquest poble, situat a la vall de la riera de Sant Martí, conserva encara un paisatge agrícola i ramader típic d’Osona, amb masies disperses i camins que comuniquen amb altres veïnats i paratges naturals de gran bellesa. 

Celebracions culturals

A més de la seva funció religiosa, l’església actua com a centre de vida cultural. Durant els darrers anys s’hi han organitzat activitats com el Festival de Música Barroca de Sant Martí Sescorts, que aprofita l’acústica i l’ambient històric de l’edifici per oferir concerts de música antiga i barroca que atrauen visitants de la comarca i més enllà. 

 

L’interès per conservar i rehabilitar l’església es va materialitzar en diversos projectes i estudis que analitzen l’evolució històrica, la geometria original i les fases de construcció de l’edifici. Aquests treballs, promoguts per la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de L’Esquirol, tenen com a objectiu no només la restauració del campanar i altres parts estructurals, sinó també la integració de l’església en itineraris culturals i turístics que ajudin a donar-li un nou impuls social i patrimonial.

Un ball que dona identitat a Sant Cugat, el Paga-li Joan

Entre les tradicions populars catalanes, trobem celebracions, rituals i danses que formen part del patrimoni cultural del país i que s’han anat transmetent de generació en generació, per així mantenir viu l’esperit de Catalunya. El Paga-li Joan, també conegut com el “Ball del Vano i el Ram”, n’és un clar exemple. Es tracta d’un ball tradicional propi de Sant Cugat del Vallès que, tot i no ser gaire conegut fora de la ciutat, representa una petita part de la identitat cultural del país. Aquest ball, que forma part de la Festa Major de Sant Cugat, combina música, simbolisme i una forta participació de la ciutadania.

Els orígens del Paga-li Joan es remunten des d’almenys el segle XVIII o XIX per Sant Pere, ja en el context de la Festa Major. Com moltes tradicions populars, va néixer en un context rural i comunitari, en què les festes majors eren un moment clau per reforçar els vincles socials i celebrar.

El ball es produeix a finals de juny (29 de juny), durant la Festa Major de Sant Pere, patró municipal. En aquest context, el Ball del Vano i el Ram es converteix en un dels actes emblemàtics de la celebració. Les parelles, tradicionalment compostes per un home i una dona, ballen al ritme de la melodia tradicional que dona nom a la dansa. Els dansaires representen els gegants de la ciutat, en Joan i la Marieta, que porten el ram i el vano, tal com es diu en la cançó. El moment central de la dansa és quan l’home ofereix un ram de flors a la dona, un gest que representa festeig i estimació.

LA CANÇÓ

El simbolisme de la peça varia a partir d’interpretacions populars. Es podria dir que es tracta d’un “joc de seducció” entre les parelles, que dona forma al ball. Seguint el ritme alegre i viu de la música, les parelles van ballant. Tot i tractar-se d’un ball de fa segles, que encara segueix viu dins les tradicions de la ciutat, el significat s’ha anat canviant i adaptant als temps moderns, però el simbolisme del gest encara es manté com a part de la tradició.

LA TRADICIÓ

A més, aquesta dansa exemplifica la riquesa del patrimoni popular català, sovint menys visible que els grans monuments o les festes multitudinàries. Catalunya és un territori amb una gran diversitat de balls, rituals i celebracions. En aquest sentit, el Paga-li Joan és una mostra clara de com una tradició aparentment petita pot tenir un significat profund per a una comunitat.

És per això que la tradició no només té un valor folklòric, sinó també identitari. En moments en què la modernitat ha guanyat molt terreny, tradicions com aquestes ajuden a reforçar els vincles de la població i el sentiment de pertinença d’un lloc en concret. El Paga-li Joan esdevé així, un pont entre el passat i el present.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Cugat Mèdia (@cugatmedia)

 

 

La Festa Major del Poblenou, el batec viu de Sant Martí

Quan arriba el setembre, el Poblenou canvia de ritme. Els carrers s’omplen de música, pólvora i veïns que tornen a ocupar l’espai públic amb orgull. Entre antigues fàbriques reconvertides i edificis moderns, la Festa Major emergeix com un pont entre passat i present. No és només una celebració de barri: és memòria compartida, identitat i comunitat en moviment.

Hi ha tradicions que no necessiten grans escenaris per ser extraordinàries. Neixen al carrer, en la proximitat, en la complicitat entre persones que comparteixen espai i història. La Festa Major del Poblenou és una d’aquestes celebracions que, any rere any, recorda que la cultura també es construeix des de baix, des de la vida quotidiana.

Un barri amb arrels industrials

El Poblenou té una història marcada per la transformació. Al segle XIX, el barri es va convertir en un dels principals centres industrials de Catalunya. Les seves xemeneies dibuixaven l’horitzó i les fàbriques tèxtils marcaven el ritme del dia a dia. No és casual que fos conegut com el “Manchester català”, en comparació amb la gran ciutat industrial anglesa que simbolitza el progrés i la revolució fabril. Aquell paisatge industrial no només definia l’economia del territori, sinó també la identitat col·lectiva dels seus habitants.

Una festa amb història

En aquest context, les festes populars eren molt més que una distracció. Eren un moment de descans després de jornades llargues de treball, però també una manera de reforçar vincles i reafirmar el sentiment de comunitat. La Festa Major, celebrada al voltant del 10 de setembre en honor a Sant Bernat Calbó, copatró del barri, es va consolidar com un del moments més esperat de l’any.

Tradició en transformació

Amb el pas del temps, el Poblenou ha canviat profundament. Les fàbriques han deixat pas a espais culturals, habitatges i oficines vinculades a la innovació tecnològica. El projecte 22@ ha redefinit el paisatge urbà i ha convertit el barri en un pol d’activitat contemporània. Tanmateix, enmig d’aquesta transformació, la Festa Major continua actuant com un fil invisible que uneix generacions.

Durant aquests dies, la Rambla del Poblenou es converteix en l’eix central de la celebració. Els gegants desfilen solemnes al ritme de les gralles, recordant la tradició festiva catalana que combina música i imaginació. Els diables encenen els carrers amb correfocs que omplen l’aire d’espurnes i energia. Les colles castelleres aixequen torres humanes que simbolitzen confiança, esforç, compartit i equilibri.

La força de la comunitat

Però més enllà dels actes més visibles, la festa es construeix en els detalls. En els sopars populars que ocupen els carrers al vespre. En els concerts de grups locals que donen veu a noves generacions. En les activitats infantils que transmeten la tradició als més petits. En les exposicions que recuperen fotografies antigues del barri, amb xemeneies que ja no fumejen que continuen formant part de la memòria col·lectiva.

La Festa Major del Poblenou no és un espectacle per observar des de fora. És una celebració que convida a participar-hi. La frontera entre públic i protagonista és difusa: qualsevol pot formar part de la cercavila, ajudar a muntar un escenari o compartir taula amb veïns que potser no coneixia fins aquell moment. Aquesta dimensió comunitària és el seu valor més profund.

Entre la indústria i el Mediterrani

També hi ha un element simbòlic en el fet que la festa tingui lloc a tocar del mar. El Poblenou sempre ha viscut entre la indústria i el Mediterrani, entre la duresa del treball i l’obertura a l’horitzó. Durant la Festa Major, aquesta dualitat es fa visible: després dels actes al carrer, molts allarguen la jornada fins a la platja, convertint la celebració en una experiència que uneix ciutat i natura.


 

Des de la mirada de Catalunya Amagada, la Festa Major del Poblenou ens recorda que el patrimoni no és només pedra antiga o monuments solemnes. També és tradició viva, cultura que evoluciona i s’adapta sense perdre arrels. És la capacitat d’un barri per reinventar-se sense renunciar al seu passat.

En un moment en què les ciutats tendeixen a homogeneïtzar-se, aquestes festes de barri actuen com a espais de resistència identitària. Són moments en què la història es fa present, no a través de museus, sinó a través de la música, el foc i la conversa compartida.

Quan s’apaguen els últims llums i els carrers tornen a la rutina, queda una sensació difícil d’explicar: la certesa que el barri continua viu, que la seva història no ha desaparegut entre noves façanes i oficines modernes. La Festa Major no és només un record del passat; és una afirmació del present.

 

Perquè Catalunya és també això: places plenes de gent, gralles que ressonen entre edificis antics i nous, i barris que celebren la seva pròpia història amb orgull. I al setembre, al cor de Sant Martí, aquest orgull es converteix en festa.



El Parc del Laberint d’Horta: El jardí històric que s’amaga a Barcelona

Barcelona és coneguda pel seu modernisme i l’energia de la ciutat, però també guarda racons d’una bellesa discreta i antiga. El Parc del Laberint d’Horta, situat al districte d’Horta-Guinardó, és una d’aquestes joies amagades: el jardí més antic conservat de la ciutat. Entre laberints de xiprers, temples neoclàssics i jardins romàntics, aquest espai convida a perdre’s i a redescobrir una Barcelona diferent, on la història i la natura conviuen amb harmonia.

Quan pensem en llocs emblemàtics de Catalunya, sovint ens vénen al cap grans monuments o espais naturals imponents. Tanmateix, hi ha indrets que, sense ser massius ni espectaculars en dimensions, tenen una força simbòlica especial. El Parc del Laberint d’Horta és un d’aquests espais. No crida l’atenció amb modernisme ni amb gratacels; sedueix amb equilibri, història i serenor.

Un jardí il·lustrat del segle XVIII

Els seus orígens es remunten a finals del segle XVIII, quan el marquès de Llupià, d’Alfarràs i de Poal va decidir transformar la seva finca en un jardí d’inspiració neoclàssica. El projecte fou encarregat a l’arquitecte italià Domenico Bagutti, que va dissenyar un espai basat en els ideals il·lustrats d’ordre, proporció i harmonia entre l’ésser humà i la natura. 

El resultat va ser un jardí estructurat en terrasses esglaonades, amb escales monumentals, escultures mitològiques i una geometria vegetal precisa.

El laberint i el simbolisme d’Eros

El cor del parc és el laberint de xiprers que li dona nom. Format per parets verdes perfectament retallades, planteja un joc aparentment senzill: trobar el centre. 

Però aquest recorregut amaga una dimensió simbòlica més profunda. Al centre del laberint hi trobem una escultura d’Eros, figura mitològica associada a l’amor i al desig. El camí fins a ell pot entendre’s com una metàfora del viatge interior, de la recerca personal que requereix paciència i intuïció.

Entre neoclassicisme i romanticisme

Però el parc no es limita al laberint. El jardí neoclàssic s’organitza en tres terrasses esglaonades que ofereixen diferents perspectives de l’espai. A la terrassa inferior, el laberint i les escultures marquen el ritme visual. A les superiors, petits temples amb columnes toscanes i estanys reflecteixen el cel amb una quietud gairebé escènica. Tot respon a una idea d’ordre i simetria, on cada element ocupa el seu llocs amb precisió gairebé matemàtica.

Al segle XIX, el parc es va ampliar amb un jardí romàntic que contrasta amb la rigidesa neoclàssica inicial. Aquí, la natura es mostra més lliure: camins sinuosos, vegetació més densa i racons ombrívols conviden a la contemplació. Aquest contrast entre el control il·lustrat i la sensibilitat romàntica converteix el parc en un diàleg viu entre dues maneres d’entendre el paisatge.

De finca privada a jardí museu

Durant dècades, el Laberint d’Horta va ser un espai privat vinculat a la família Desvalls. No va ser fins al 1971 que l’Ajuntament de Barcelona el va adquirir i obrir al públic. Anys més tard, una restauració acurada en va recuperar l’essència històrica i el va consolidar com a jardí museu. Avui és considerat un espai patrimonial de gran valor, no només per la seva antiguitat, sinó també per la seva coherència estètica i històrica.

Una experiència sensorial dins la ciutat

Passejar-hi és una experiència que apel·la als sentits. El so suau de l’aigua a les fonts, l’olor de la vegetació humida després de la pluja, el joc de llums i ombres entre els xiprers… Tot convida a desconnectar del ritme accelerat de la ciutat. Malgrat trobar-se dins del terme municipal de Barcelona, el parc conserva una atmosfera de recolliment difícil de trobar en altres espais urbans.

El Laberint d’Horta també ha estat escenari de produccions cinematogràfiques i activitats culturals, fet que reforça el seu caràcter gairebé teatral. No és difícil imaginar-hi escenes d’època o passejades aristocràtiques. L’espai té una qualitat escenogràfica natural, com si hagués estat concebut per ser contemplat amb la mateixa calma amb què va ser dissenyat.

Des de la perspectiva de Catalunya Amagada, aquest parc representa una altra cara de Barcelona. Una ciutat que no només mira cap al mar o cap a la modernitat, sinó també cap al seu passat il·lustrat. Un espai que ens recorda que el patrimoni no sempre és vertical ni monumental; a vegades és horitzontal, vegetal i silenciós.

Visitar el Laberint d’Horta és acceptar la invitació a perdre’s sense pressa. No es tracta només de trobar la sortida del laberint, sinó d’observar les escultures, d’aturar-se a les terrasses superiors i d’entendre la relació entre arquitectura i natura. És una experiència que demana temps, una qualitat cada vegada més escassa en la vida contemporània.

En un món que sovint premia la immediatesa i la imatge impactant, el Parc del Laberint d’Horta aposta per la discreció. I és precisament aquesta discreció la que el converteix en un dels espais més especials de Barcelona.

 

Perquè Catalunya és també això: jardins amagats, històries il·lustrades i racons on perdre’s és, en realitat, una manera de retrobar-se.

La Festa del Cant del Gall de Les Olives: homenatge a la vida de pagès

La Festa del Cant del Gall és una celebració que té lloc des del 2001 al municipi de Les Olives – Garrigoles, al Baix Empordà. Es tracta d’un esdeveniment que gira entorn un concurs en què els galls demostren les seves habilitats com a cantaires, i serveix per homenatjar el cant del gall, un aspecte que durant molts anys ha acompanyat la vida de pagès d’aquesta zona.

La Festa del Cant del Gall és una celebració que té lloc des del 2001 al poble de Les Olives – Garrigoles, al Baix Empordà. L’acte, que se celebra anualment, compta de diverses parts, però s’articula al voltant d’un concurs en què els galls demostren les seves habilitats com a cantaires. 

Una mica d’història

Des de fa temps, els galls i les gallines han conformat una part fonamental de la vida de camp. Aquests animals, aparentment senzills, han fet costat als pagesos i les pageses proporcionant-los tant companyia, com aliment i coneixement. A més, el gall és un animal que compta amb una característica molt particular, que el fa reconeixible per tothom i que, durant anys, ha donat pas a la creació de nombroses peces culturals: el seu cant. 

Normalment, tothom coneix el cant del gall per ser com un despertador rural. De fet, hi ha moltes pel·lícules que comencen amb una escena en què es fa de dia mentre se sent cantar un gall de fons. Però al camp, sovint també s’ha utilitzat el càntic d’aquesta au per explicar diversos aspectes de la vida, com ara la meteorologia o la sort de la persona que se’n fa càrrec. 

El cant del gall: element cultural

En general, hi ha aforismes com ‘Cada gall al seu galliner’, que vol dir que cadascú és amo de casa seva i només allà pot manar; o ‘Dos galls a un galliner, may hi poden estar bé/no hi canten bé’, que significa que perquè l’estructura d’una llar funcioni només pot haver-hi una persona que exerceixi l’autoritat. Si més no, també hi ha dites del cant del gall que han quedat molt arrelades al seu lloc d’origen. Per exemple, a l’Alt Empordà es creu que si canta el gall vol dir que vindrà pluja, i per això es diu ‘Quant canta molt lo gall, plourà’. En canvi, al Baix Empordà creuen que si el gall canta abans de les dotze de la nit vol dir que canviarà el temps, i diuen ‘Quant canta’l gall entre cap al tart y mitja nit, senyal de pluja o boyra’. 

A banda de les dites, també s’han inventat molts jocs, corrandes i cançons que giren entorn la temàtica central del cant del gall.

La Festa del Cant del Gall

Així doncs, prenent com a referència aquest fet tan particular del territori, a Les Olives se celebra anualment la Festa del Cant del Gall. Es tracta d’una celebració que va començar l’any 2001, i hi pot participar tothom que tingui galls o pericos (galls petits). 

La festa comença amb una tasca de preparació prèvia per part dels veïns del poble. Des de l’Ajuntament, l’Associació Jovent de les Olives i algunes empreses col·laboradores, s’organitza tot l’esdeveniment. Llavors, un cop arriba el dia, que sol ser a mitjans de maig, es desenvolupen totes les activitats que s’han planificat. 

Durant tota la jornada, la plaça s’omple amb paradetes d’artesania, mercat de segona mà, exhibició de motos antigues… Seguidament, cap al migdia, té lloc el concurs, en què durant un període de temps es compta quants cops canta cada gall participant. Un cop la competició acaba, es reparteixen els premis: un per al gall que més ha cantat i un altre per al que s’ha quedat més curt, i a continuació se celebra un dinar popular. Finalment, per tancar la diada, la festa acaba amb una exhibició de sardanes que normalment protagonitzen diferents colles de la zona. 

El cant del gall: homenatge a la idiosincràsia de la vida de pagès

En resum, la Festa del Cant del Gall de les Olives és una celebració per retre homenatge a un animal típic de la idiosincràsia empordanesa i la vida de pagès. Actualment, la globalització i la modernització de la societat fan que molts aspectes que abans eren habituals al camp quedin substituïts per altres de nous, com ara els despertadors. Per aquest motiu, celebracions com la Festa del Cant del Gall (encara que en l’actualitat s’ha aturat) serveixen per aprendre sobre el passat i mantenir vives algunes costums que, d’altra manera, deixarien de cantar.

Montserrat: símbol català

Montserrat no és només una muntanya. O, potser millor dit, no és només això. Situada al Bages, a prop de Barcelona, aquesta serralada té una presència que impressiona abans fins i tot d’arribar-hi. La seva silueta irregular, plena d’agulles i formes arrodonides, sembla gairebé irreal. Com si algú l’hagués esculpit durant segles. I, en part, és així: el temps, l’erosió, la geologia.

Des del punt de vista geològic, Montserrat és força especial. Està formada per pedres petites enganxades amb altres materials que, amb el temps, han creat aquestes parets verticals i aquestes formes tan curioses. El nom “Montserrat” vol dir precisament això: muntanya serrada. Una muntanya que sembla tallada amb una serra gegant. Aquest paisatge tan diferent ha cridat l’atenció de científics, excursionistes, escaladors… i també de persones que simplement hi veuen una bellesa difícil d’explicar.

Però Montserrat no és només natura. El monestir benedictí de Santa Maria de Montserrat, fundat al segle XI, és el centre que ha convertit aquesta muntanya en un lloc de peregrinació, de devoció, i també de trobada cultural. El monestir sembla enganxat a la roca, gairebé com si en formés part. Pedra i edifici, tot junt.

LA LLEGENDA

La llegenda de la troballa de la Mare de Déu de Montserrat, la coneguda Moreneta, és una part molt important d’aquesta història. Uns pastors troben la imatge dins d’una cova. Intenten portar-la a un altre lloc, però la figura sempre torna al mateix punt. Un senyal diví, segons la tradició. I per això es decideix construir-hi un santuari. La imatge, del segle XII, representa la Verge amb el Nen Jesús, i amb el pas del temps es converteix en la patrona de Catalunya. Un símbol que va més enllà de la religió. 

La Moreneta ha estat present en moments difícils de la història catalana. Durant la Guerra del Francès, el monestir va ser destruït i saquejat. Durant la Guerra Civil, també va patir molts danys. I, així i tot, sempre s’ha reconstruït. Una vegada i una altra. Aquesta voluntat de recuperar Montserrat té molt a veure amb el que representa: resistència, continuïtat, identitat.

MÉS QUE CULTURA

A més del seu valor religiós, Montserrat ha estat un centre cultural molt important. L’Escolania de Montserrat, creada al segle XIII, és una de les escoles de música més antigues d’Europa. Els nens cantaires mantenen viva una tradició musical que encara avui emociona molts visitants. Els seus cants a la basílica. El silenci abans que comencin. És un moment especial.

També hi ha la biblioteca i el Museu de Montserrat, que sovint sorprenen qui no els coneix. Hi ha obres de Caravaggio, El Greco, Picasso, Dalí… en un lloc que molts associen només amb religió. Aquesta barreja d’espiritualitat i cultura crea una atmosfera molt particular. No és un museu normal, ni un monestir normal. És diferent.

HISTÒRIA

Durant el segle XIX, amb el moviment de la Renaixença, Montserrat va guanyar encara més importància com a símbol de la identitat catalana. Intel·lectuals i poetes hi veien un referent de la llengua i la cultura pròpies. Jacint Verdaguer, per exemple, hi va dedicar poemes que reforçaven aquesta relació entre el paisatge i el sentiment col·lectiu. La muntanya es convertia en un símbol.

Avui dia, Montserrat és també un lloc molt visitat. Cada any hi pugen milers de persones. Alguns per motius religiosos, altres per curiositat, altres per fer senderisme o escalada. El cremallera i el telefèric faciliten l’accés, tot i que encara hi ha qui prefereix pujar a peu, seguint antics camins. A poc a poc.

Aquesta gran quantitat de visitants, però, també crea problemes. Cal cuidar l’espai natural, protegir el paisatge i controlar el turisme. No és fàcil trobar l’equilibri entre conservar el lloc i permetre que tothom el pugui visitar. De vegades, aquesta tensió es nota, sobretot en temporades de molta afluència.

MÉS QUE UNA MUNTANYA

Montserrat és, en realitat, moltes coses alhora. Espai natural, centre religiós, símbol cultural, lloc turístic. Tot barrejat. I això és el que la fa tan especial. No es pot entendre només des d’un sol punt de vista. Cal mirar-la des de diferents angles, com si fos una de les seves pròpies roques.

Quan es mira la muntanya des de lluny, impressiona. Quan s’hi camina, sorprèn. I quan un s’hi atura una estona, en silenci, comença a entendre per què ha estat tan important al llarg dels segles. No és només la seva forma, ni només la seva història. És la suma de tot.

 

La catedral de Girona, símbol cultural i patrimonial de la capital gironina

La catedral de Girona és un element clau del patrimoni cultural de Girona, tant pel seu valor històric com simbòlic. La seva arquitectura reflecteix el pas del temps i la riquesa arquitectònica de la ciutat. A més, és un espai viu que acull actes culturals i reforça la identitat col·lectiva gironina.

No es pot anar a Girona sense visitar la seva catedral. És una aturada obligatòria si es vol conèixer el patrimoni cultural de la capital gironina. L’edifici, sense dubte imponent, se situa al nucli central de la ciutat antiga. Tot aquell que vulgui visitar-la haurà de pujar una sorprenent escalinata. Històricament, l’edificació ha estat dedicada al culte de la comunitat catòlica, que l’ha dotat d’un alt valor simbòlic.

Arquitectura de l’edifici: des del romànic fins al gòtic

És fruit de diversos estils arquitectònics diferents, per la qual cosa ha anat evolucionant al llarg dels segles. Els seus inicis constructius es documenten al segle X. De fet, la primera catedral romànica va ser construïda entre aquest mateix segle i el segle XI. Alguns resultats d’aquesta construcció són la Torre de Carlemany, el claustre o els soterranis. 

Posteriorment, s’inicià l’obra gòtica, a principis del segle XIV. En aquest moment històric es van començar les obres per la capçalera de la catedral, evidentment amb estil gòtic. Després de la part superior, se’n va fer una sola nau. Les obres de la nau van seguir fins al segle XVIII, durant el barroc. Tot i això, mantenint l’estil gòtic amb què es va posar en marxa. En aquest mateix període escultors locals van contribuir a la construcció i disseny de l’edifici, creant escultures monumentals. 

Quant a la façana principal, també barroca, es va elaborar al segle XVII. Dita façana frontal junt amb l’escalinata del monument, compost per noranta graons, formen un dels llocs urbans barrocs més característic de Catalunya. 

La catedral de Girona, doncs, amb el seu estil, per una banda, romànic i, d’altra banda, gòtic, té dos campanars: el de la torre romànica de Carlemany i el de la façana barroca. 

La catedral com punt de trobada de la cultura catalana

Ara bé, aquest lloc emblemàtic no només permet la seva visita turística o cultural, sinó que també és aprofitada pels gironins i gironines per celebrar espectacles musicals, com és el cas del grup musical Els Amics de les Arts; o bé per dur-hi a terme activitats pròpies de la cultura catalana. Estem parlant dels castellers de la ciutat.

Castellers

Pel que fa als castellers, Girona acull cada any a la seva catedral a la colla castellera dels Marrecs de Salt. Aquesta colla repeteix el seu tradicional ascens pels 90 graons de la catedral, durant diverses festivitats. És un espectacle carregat de simbolisme, que uneix els ciutadans i preserva la cultura catalana i de la ciutat. La catedral de Girona és, per tant, l’escenari més emblemàtic i perfecte per celebrar aquesta tradició. Precisament, el dia de Tots Sants, 1 de novembre, és una data marcada en el calendari de la colla per dur a terme aquesta demostració.

Actuacions musicals

Cal fer menció també l’actuació dels Amics de les Arts el passat any 2025. El mític grup català va aprofitar les festes de Sant Narcís per celebrar els seus 20 anys de trajectòria musical, concretament a les escales de la dita catedral. 

Queda constatat, doncs, la immensitat de significat patrimonial que té aquest edifici per la ciutat de Girona. No només destaca pel seu disseny majestuós, sinó que és aprofitada pels ciutadans per dur-hi a terme actes culturals, reforçant la seva identitat. 

Símbol d’identitat cultural

La llarga trajectòria de la catedral de Girona i la convivència harmònica de diferents estils arquitectònics la converteixen en un testimoni viu del pas del temps i de l’evolució constructiva de la ciutat. L’escalinata monumental i la façana barroca no només impressionen visualment, sinó que han esdevingut un espai simbòlic profundament arrelat a la memòria col·lectiva dels gironins.

És per aquest motiu que el valor de la catedral va més enllà de la seva arquitectura o funció religiosa. Aquest lloc ha sabut adaptar-se a cada etapa històrica i participar en la ciutadania com un escenari d’espais culturals i festius. Les actuacions musicals com la dels Amics de les Arts o les tradicionals exhibicions castelleres dels Marrecs de Salt reforcen el paper de la catedral com a punt de trobada dels ciutadans i de cohesió social. 

D’aquesta manera, l’edifici no només preserva el passat, sinó que també participa en el present cultural de la ciutat.

L’Església de Sant Sadurní de Rotgers, el temple oblidat del Berguedà

Hi ha llocs que no busquen ser protagonistes. No apareixen a les rutes més transitades ni acumulen fotografies a les xarxes socials. Sant Sadurní de Rotgers és un d’aquests espais. Amagada al nord de Borredà, a gairebé mil metres d’altitud, aquesta petita església romànica s’aixeca solitària enmig d’un paisatge de boscos i serres suaus. El seu entorn transmet una calma profunda, com si el temps hagués decidit avançar més lentament en aquest racó del Berguedà.

Documentada ja l’any 888, Rotgers apareix al monestir de Ripoll, un dels grans centres espirituals i culturals de la Catalunya medieval. En aquell moment, el territori era encara una terra de frontera, on la fe i l’organització monàstica jugaven un paper fonamental en la consolidació del país. El temple actual, però, correspon principalment als segles XI i XII, època d’esplendor del romànic català.

L’edifici presenta una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i un absis semicircular decorat amb arcuacions llombardes, un element característic del primer romànic. Aquesta decoració exterior, senzilla però harmoniosa, és un dels detalls que més captiven quan s’observa l’església des de fora. No hi ha grans escultures ni ornamentacions exuberants; la bellesa de Rotgers rau en la proporció, en la pedra nua i en la integració amb el paisatge.

El campanar i la memòria del cementiri

El campanar de torre, situat sobre la nau, reforça aquesta sensació de fortalesa discreta. Durant segles, la seva silueta devia servir de referència als habitants dispersos de la zona, pagesos i famílies que trobaven en aquest temple el centre espiritual de la comunitat. Avui, el mur de pedra seca que envolta l’edifici recorda l’antic cementiri que hi va funcionar fins al segle XX, testimoni silenciós de generacions que hi van viure i morir.

Però Sant Sadurní de Rotgers no és només arquitectura. És també història viva. Durant l’edat mitjana, la zona formava part d’un petit nucli habitat del qual encara es conserven algunes restes. Imaginar la vida quotidiana en aquest indret ens transporta a un temps de masies disperses, camins de terra i una societat profundament vinculada al cicle de la natura. L’església no era només un espai culte, sinó també un lloc de trobada, de decisions comunitàries i de celebració.

Amb el pas dels segles, el temple va patir reformes i períodes d’abandonament. Al segle XVI es va renovar la cobertura, i en èpoques posteriors s’hi van afegir elements com un cor de fusta i nous altars. Tot i aquestes modificacions, l’essència romànica s’ha mantingut. Aquesta capacitat de resistència és, potser, una de les seves qualitat més admirables.

El camí fins a Rotgers

El que fa realment especial Sant Sadurní de Rotgers és la seva ubicació aïllada. L’accés no és immediat ni evident; cal endinsar-se per camins rurals que travessen boscos espessos. Aquesta petita dificultat és, en realitat, part de l’experiència. Arribar-hi implica voluntat, curiositat i un cert esperit explorador, valors que defineixen perfectament l’esperit de Catalunya Amagada.

Quan finalment apareix davant nostre, l’església no impressiona per la seva grandària, sinó per la seva autenticitat. No hi ha artifici. Només pedra, silenci i horitzó. Entrar-hi és gairebé un acte íntim: la llum penetra tímidament per les petites obertures, dibuixant ombres suaus els murs gruixuts. És fàcil imaginar les consagracions medievals, les celebracions litúrgiques o els moments de refugi espiritual que s’hi van viure.

Una parada imprescindible al Berguedà

Visitar Rotgers pot formar part d’una ruta més àmplia pel Berguedà, una comarca rica en patrimoni romànic i natura. Després de la visita, es pot continuar descobrint altres temples de la zona o bé gaudir de la gastronomia local en algun dels pobles propers. Aquesta combinació de cultura, paisatge i comunitat reflecteix l’essència del territori.

En un món on sovint busquem experiències espectaculars i immediates, Sant Sadurní de Rotgers ens recorda el valor de la discreció. Ens ensenya que la grandesa no sempre es troba en allò monumental, sinó també en la persistència, en la memòria i en el silenci compartit.

 

Catalunya Amagada vol donar veu a aquests indrets que no criden, però que tenen molt a explicar. Rotgers és un portal obert a la Catalunya medieval, una invitació a redescobrir la història amb calma i profunditat. Si decidiu emprendre el camí fins aquí, no busqueu només una església: busqueu una experiència. Escolteu el vent entre els arbres, observeu la textura de la pedra i deixeu que el lloc us parli.

 

Perquè, el capdavall, Catalunya és molt més que els seus grans monuments. És també aquests petits temples que, des de la seva solitud, continuen sostenint la memòria del país.