La Catalunya silenciada i reprimida pel franquisme: Memòria d’uns ulls pintats, de Lluís Llach

Memòria d’uns ulls pintats és una novel·la escrita per Lluís Llach. El cantautor rescata i reivindica una memòria silenciada a través del record d’en Germinal, el protagonista de la història. L’obra recorre la Guerra Civil i la postguerra a un barri obrer de la Barceloneta, posant al centre un amor perseguit per la política i les circumstàncies socials de l’època. Més que una crònica històrica, és una reivindicació de totes aquelles identitats que el règim va voler esborrar.

La Catalunya que havia viscut l’esperança transformadora de la Segona República Espanyola, amb reformes socials, mobilitzacions obreres i un enriquiment cultural es va veure de cop sotmesa a una repressió sistemàtica marcada pel franquisme. Es va imposar el silenci i no només es van prohibir partits i sindicats que anaven en contra del règim, sinó que també es van prohibir llengües, identitats, inclús maneres d’estimar. La societat catalana va ser víctima de totes aquestes censures i restriccions, les quals no van permetre florir la seva cultura durant un període de temps important. 

En aquest escenari de derrota, por i silenci s’ambienta Memòria d’uns ulls pintats (2012), la novel·la amb què el músic Lluís Llach debuta en la narrativa amb una història que rescata allò que el règim va voler ocultar. Aleshores, Llach, s’endinsa precisament en aquest territori: el de la memòria silenciada de la Catalunya obrera i, concretament, en la d’un amor perseguit en temps de guerra i dictadura.

Ambientació: la Barcelona obrera durant la Guerra Civil

Ambientada entre els anys vint i la postguerra, la novel·la recorre dècades convulses de la història catalana i espanyola a través d’una història íntima. El relat se situa en la Catalunya obrera, marcada per les lluites socials, l’anarquisme i, més endavant, per l’esclat de la Guerra Civil i la repressió franquista. Més enllà del context històric, que hi és molt detallat i ben documentat per part de l’autor, el que consolida la narració és la relació entre dos joves, dos amics, en Germinal i en David, que creixen junts en un barri popular de la Barceloneta i descobreixen que el seu vincle va molt més enllà de l’amistat.

Llach construeix la narració des d’un present narratiu que mira enrere. El protagonista és el Germinal, que ara ancià, explica la seva història i la narra a un director de cinema que es vol inspirar per fer una pel·lícula. Aquest joc temporal, amb salts constants entre passat i present, reforça la idea central de la novel·la: la memòria com a eina de resistència. Recordar, per tant, no és només un exercici nostàlgic, és una manera de reivindicar vides, injustícies i identitats que el règim va voler esborrar. En aquest sentit, la novel·la no només parla de la Guerra Civil, sinó també de la repressió posterior, especialment la que va afectar el col·lectiu homosexual durant el franquisme.

Repressió i invisibilització

La repressió franquista contra el col·lectiu homosexual hi té un pes rellevant. En un moment històric en què estimar “fora de la norma” podia comportar empresonament o internament en centres de “reeducació”. El llibre posa rostre i emocions a aquesta realitat sovint invisibilitzada en els relats oficials de la Guerra Civil i el franquisme. L’autor no pretén convertir la relació dels protagonistes és un drama passional, però tampoc la deixa com un accessori. Llach la situa al centre, amb una mirada que combina tendresa i denúncia.

La Barcelona que descriu la novel·la és contradictòria. Hi trobem la il·lusió revolucionària dels anys trenta, l’excitació cultural i política, però també la brutalitat dels enfrontaments entre bàndols i ideologies contràries i la posterior derrota. El món obrer hi té un pes fonamental: els tallers, les fàbriques, els carrers de barri, les converses a les tavernes… Tot plegat configura un ambient humà que presenta la història d’una gran força realista. No és una novel·la històrica i merament informativa, al contrari, és una immersió en la vida quotidiana d’una època profundament dura i desoladora. 

Memòria col·lectiva d’una època fosca

Pel que fa a l’estil, Llach opta per una prosa clara i emotiva, sense artificis innecessaris. El llenguatge, tot i ser accessible per a tothom, és carregat d’intensitat, amb descripcions que apel·len als sentits i diàlegs que marquen profundament el lector. No és estrany, tenint en compte la trajectòria de Llach com a cantautor, que hi hagi una sensibilitat especial en la manera de construir les escenes més íntimes.

Es tracta d’una novel·la que connecta memòria personal amb memòria col·lectiva, que reivindica la dignitat dels vençuts i que posa llum sobre una part de la història catalana que va ser massa temps amagada. Llegir-la ofereix, en certa manera, un acte de reconeixement cap als qui van patir la guerra, la repressió i la marginació. 

Memòria d’uns ulls pintats no és només una història d’amor ni tan sols una crònica de la Guerra Civil. És una novel·la sobre la necessitat de recordar, de posar nom a les absències i de rescatar de l’oblit imposat aquells que van viure i estimar en silenci. Llach ofereix un relat que combina emoció i rigor històric, convidant el lector a mirar enrere per entendre millor el present.

Pedraforca: la muntanya emblemàtica del Prepirineu català

El Pedraforca és una de les muntanyes més icòniques del Prepirineu català, reconeguda per la seva forma única de dues cimeres separades per l’Enforcadura. Amb un gran valor geològic, natural i cultural, és un símbol del territori català i un referent per a excursionistes, escaladors i amants de la natura. Les llegendes populars que l’envolten i la seva integració al Parc Natural del Cadí-Moixeró reforcen la seva importància com a patrimoni natural i cultural de la regió.

El Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques i reconeixibles de Catalunya. Està situat al Pirineu, entre les comarques del Berguedà i l’Alt Urgell, dins del Parc Natural del Cadí-Moixeró. L’inconfusible d’aquest massís ve donat per la seva reconeixible silueta formada per dues grans cimeres separades per una profunda enforcadura central. Amb 2.506 metres d’altitud al Pollegó Superior, no esdevé una de les muntanyes més altes del territori però sí una de les més representatives, tant per la seva bellesa paisatgística com pel seu valor simbòlic, cultural i esportiu.

Què el fa especial?

La característica més singular del Pedraforca és la seva forma. Està compost per dos cims principals: el Pollegó Superior (2.506 m) i el Pollegó Inferior (2.445 m), separats per l’Enforcadura, una gran depressió que recorda la forma d’una forca, origen etimològic del seu nom. Al vessant sud hi trobem la coneguda Tartera del Pedraforca, un extens pendent de pedres soltes convertides en un dels trams més famosos i exigents per als excursionistes que en fan el descens.

Des del punt de vista geològic, el Pedraforca és una formació extraordinària i complex. La seva estructura és el resultat de processos tectònics produïts durant la formació dels Pirineus, fa milions d’anys. El massís presenta una disposició peculiar de les capes de roca, amb materials més antics situats damunt de materials més moderns a causa dels encavalcaments tectònics. Aquesta singularitat geològica l’ha convertit en un espai d’interès científic, estudiat per especialistes d’arreu d’Europa.

Simbologia pel poble

Més enllà de la seva importància natural, el Pedraforca té una profunda càrrega simbòlica dins la cultura catalana. La seva silueta s’ha convertit en una imatge identitària de Catalunya, present en fotografies, pintures i fins i tot en logotips institucionals. Per a molts, coronar el Pedraforca representa una mena de ritual d’iniciació al món de la muntanya. És una fita esportiva i emocional que combina esforç, superació i connexió amb la natura.

L’ascensió a la muntanya és una de les rutes més populars de Catalunya. L’itinerari clàssic s’inicia habitualment al refugi Lluís Estasen, situat a uns 1.675 metres d’altitud. Des d’allà, el camí ascendeix fins al Coll del Verdet i continua fins al Pollegó Superior, recorregut que exigeix bona condició física i certa experiència en terreny d’alta muntanya. Tot i no ser una escalada tècnica en la via normal, la ruta presenta trams aeris i pendents pronunciats que requereixen precaució. El descens habitual es fa per la Tartera, un tram espectacular però físicament exigent per la inestabilitat del terreny.

A més de l’excursionisme, el Pedraforca és també un referent per als escaladors. Les seves parets nord i oest ofereixen vies d’escalada clàssica de gran dificultat, convertint-lo en un dels escenaris més importants de l’alpinisme català del segle XX. Molts muntanyencs històrics han deixat empremta en aquestes parets, contribuint a la llegenda esportiva del massís.

Culturalment, les llegendes populars reforcen el seu caràcter misteriós. Una de les més conegudes explica que la muntanya era antigament una sola massa rocosa habitada per bruixes, que hi celebraven els seus aquelarres. Segons la tradició, les forces divines van dividir la muntanya en dues parts com a càstig, creant així la seva característica enforcadura. Aquestes històries formen part de l’imaginari col·lectiu i aporten una dimensió mítica al paisatge.

Protecció de la muntanya

Des del punt de vista mediambiental, el massís forma part del Parc Natural del Cadí-Moixeró, un espai protegit que conserva una gran riquesa de flora i fauna. Als seus vessants hi trobem boscos de pi negre, faig i avet, així com espècies animals com l’isard, la marmota i diverses aus rapinyaires. La protecció de l’entorn és fonamental per garantir la conservació d’aquest ecosistema d’alta muntanya, especialment davant l’augment constant de visitants.

En les darreres dècades, l’increment del turisme ha comportat nous reptes de gestió i sostenibilitat. La regulació d’accessos, la conscienciació ambiental i la promoció d’un muntanyisme responsable són mesures necessàries per preservar l’equilibri natural del massís. El Pedraforca no és només un repte esportiu, sinó també un patrimoni natural que cal respectar.



Sant Climent de Taüll, la icona del romànic català

Sant Climent de Taüll és una de les joies més representatives del romànic català i europeu. Consagrada l’any 1123 a la vall de Boí, destaca tant per la seva arquitectura llombarda com pel seu extraordinari conjunt de pintures murals, especialment el famós Pantocràtor, considerat una obra mestra de l’art medieval. Declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO, l’església simbolitza la riquesa cultural i espiritual del segle XII i la importància de preservar el patrimoni històric.

Sant Climent de Taüll és considerat un dels monuments més emblemàtics de l’art romànic, no només a Catalunya sinó també a escala europea. Situat al petit poble de Taüll, a la vall de Boí, al Pirineu de Lleida, el temple destaca tant per la seva arquitectura com pel seu extraordinari conjunt pictòric, especialment pel famós mural del Pantocràtor. Construïda al segle XII, l’església s’ha convertit en un símbol del patrimoni cultural català i en una peça clau per comprendre el context històric, religiós i artístic de l’edat mitjana.

 

 

Com va néixer Sant Climent de Taüll?

La consagració de Sant Climent va tenir lloc el 10 de desembre de 1123 en mans del bisbe Ramon Guillem de Roda-Barbastre, tal com indica una inscripció conservada al mateix edifici. Aquest detall no només aporta una data precisa, sinó que també evidencia la rellevància que tenia el temple en el seu moment. La vall de Boí formava part d’un territori estratègic vinculat als comtes de Pallars i a les dinàmiques de poder del feudalisme. En aquest context, la família dels Erill, senyors feudals de la zona, va impulsar la construcció de diverses esglésies romàniques com a manifestació de prestigi, autoritat i devoció religiosa. La concentració excepcional de temples romànics a la vall respon, doncs, tant a una necessitat espiritual com a una afirmació de poder.

La relativa situació d’aïllament geogràfic de la vall de Boí va contribuir decisivament a la conservació d’aquest conjunt monumental. Al llarg dels segles, la manca d’intervencions profundes i la continuïtat de l’ús religiós van permetre preservar moltes estructures originals. L’any 2000, la UNESCO va declarar el conjunt d’esglésies romàniques Patrimoni Mundial, reconeixent-ne el valor. D’entre totes, Sant Climent de Taüll ha esdevingut la imatge més icònica del romànic català.

Arquitectura i estructura

Des del punt de vista arquitectònic, l’església respon al model del romànic llombard, introduït als Pirineus per mestres constructors procedents del nord d’Itàlia. Presenta una planta basilical de tres naus separades per columnes i arcs formers, capçades per tres absis semicirculars orientats a llevant, seguint la tradició litúrgica cristiana. Les naus estan cobertes amb encavallades de fusta, mentre que els absis presenten volta de quart d’esfera. L’exterior es caracteritza per la seva sobrietat i equilibri formal: murs robustos, escassa obertura de finestres i una decoració basada en arcuacions cegues i lesenes verticals, elements típics del llenguatge llombard. Un dels elements més destacats és el campanar, de planta quadrada i sis pisos d’alçada. La seva estructura esvelta, amb finestres geminades que s’obren progressivament a mesura que guanya altura, reforça la verticalitat i la idea d’elevació espiritual.

Tanmateix, és a l’interior on es revela la dimensió artística més extraordinària. Originàriament, les parets estaven completament recobertes de pintures murals realitzades al fresc, que transformaven l’espai en un autèntic univers simbòlic. En una societat majoritàriament analfabeta, aquestes imatges complien una funció pedagògica fonamental, transmetre els relats bíblics i els principis doctrinals de manera visual i impactant.

La màgia del monument

El conjunt més cèlebre és el del Pantocràtor situat a l’absis central. Aquesta representació de Crist en Majestat és considerada una de les obres mestres del romànic europeu. Crist apareix assegut dins una màndorla mística que simbolitza la seva glòria divina. Amb la mà dreta beneeix, mentre que amb l’esquerra sosté el llibre obert on es llegeix la inscripció “Ego sum lux mundi” corresponent a “Jo soc la llum del món”. La frontalitat, la simetria i l’expressió solemne reforcen la seva autoritat com a jutge universal.

Els grans ulls penetrants, el traç negre que delimita les formes i l’ús de colors intensos demostren la qualitat tècnica de l’obra. Al voltant de la figura central apareixen els símbols del Tetramorf, l’àngel de Mateu, el lleó de Marc, el bou de Lluc i l’àguila de Joan. En registres inferiors hi havia representacions dels apòstols i altres figures sagrades, creant una estructura jeràrquica que reflectia l’ordre teològic del món cristià. Les pintures s’atribueixen al denominat Mestre de Taüll, un artista anònim d’extraordinari talent. 

Conservació de l’absis

A principis del segle XX, però, aquest patrimoni va estar en perill. L’interès creixent de col·leccionistes i museus estrangers per l’art romànic va provocar diversos episodis d’espoli a Catalunya. Davant aquesta amenaça es va organitzar una campanya per arrencar les pintures murals mitjançant la tècnica del strappo, que consistia a separar la capa pictòrica del mur per traslladar-la a un nou suport. Tot i la polèmica, aquesta decisió va permetre salvar les obres i evitar-ne la dispersió.

Actualment, les pintures originals es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), on ocupen un espai destacat dins la col·lecció d’art romànic. A Taüll, en canvi, s’hi pot contemplar una reproducció fidel creada mitjançant tècniques de projecció mapping que recreen virtualment les pintures tal com devien ser al segle XII. Aquesta innovadora presentació ofereix als visitants una experiència immersiva que reforça la comprensió del conjunt.

 



La castanyera, símbol de la tardor i de la viva tradició catalana

La castanyera és una figura tradicional folklòrica catalana. És representada amb un davantal, un mocador al cap i el presenta l’arribada del fred i la tardor. S’acostuma a menjar castanyes torrades i a cantar una cançó infantil. Simbolitza la tradició de vendre aquest fruit sec a paradetes del carrer sovint acompanyades de moniatos o panellets

 Amb l’arribada del fred i la caiguda de les fulles seques a la darrera tardor, arriba la figura de la castanyera, coneguda com una senyora d’edat avançada i bondadosa que utilitza robes humils com l’emblemàtic davantal i el mocador vermell lligat al cap. Aquestes indumentàries eren necessàries per a protegir-se de les brases i les fumeres del forn en cuinar les castanyes, però amb el temps, es van convertir en un símbol reconeixible de la seva professió.

 On comença la història?

La història i tradició de la castanyera han arribat a moltes cases, però, quins són els orígens d’aquesta tradició catalana encara present avui dia? Tot i que la tradició de vendre castanyes rostides es remunta al segle XIX, a l’edat mitjana, amb la proliferació d’aquestes a Barcelona, la disponibilitat de les castanyes com a font d’aliment als mesos d’hivern feia que fossin un recurs abundant i assequible que ajudava les comunitats a fer front als reptes del fred i l’escassetat d’aliments a l’estació més crua de l’any. A part d’això, la castanyera va estretament lligada a la celebració de la Castanyada, festa que coincideix amb Tots Sants. En aquella època, les campanes de les esglésies ressonaven sense parar durant la nit de Tots Sants. D’aquesta feina se n’encarregaven els campaners, que agafaven forces amb les castanyes regades amb vi. Les places s’omplien de gent que els feia companyia i que també passava el temps menjant aquests fruits de temporada. Dita tradició també té el seu origen en la celebració dels antics rituals funeraris, on les famílies es reunien per menjar aliments considerats energètics per sobrepassar les llargues nits de vetlla. 

Qui eren les castanyeres?

Als principis d’aquesta tradició, les castanyeres eren dones que portaven grans cistells plens per tal de vendre les castanyes rostides a les parades i els carrers dels pobles. Se solien situar estratègicament prop als accessos dels cementiris de les localitats de manera que, amb el pas dels familiars que visitaven els morts, la venda esdevenia assegurada. Progressivament i els canvis circumstancials, les castanyeres van passar a fer ús de forns de carbó que ajudaven a rostir a l’instant i a facilitar l’augment del comerç local. A més d’això, també es creava un aroma i caliu irresistible que convidava els vianants a tastar-les. 

Les primeres castanyeres, que no sempre eren dones grans, procedien de l’interior de Catalunya. Deguda a l’eficàcia del negoci, la professió la van heretar famílies procedents d’altres parts d’Espanya que amb els moviments migratoris del segle XX es van instal·lar a la capital catalana de Barcelona. Concretament, els gallecs, van ser els qui més es van especialitzar en la venda d’aquest fruit àmpliament conreat a les seves terres. Encara avui dia, algunes de les parades que persisteixen són propietat dels fills dels immigrants de l’època.

L’evolució amb el mas del temps

A partir del segle XX, els canvis socials i urbanístics van transformar profundament la presència de les castanyeres als carrers. La regulació del comerç ambulant, l’aparició de nous models de consum i la modernització de les ciutats van provocar una disminució progressiva del nombre de parades. Malgrat això, algunes castanyeres van aconseguir adaptar-se a les noves circumstàncies, mantenint viva la tradició.

Amb el pas del temps, la imatge de la castanyera es va anar idealitzant fins a consolidar-se com un personatge tradicional. Aquesta idealització ha permès que la figura de la castanyera es mantingui viva en l’imaginari col·lectiu, especialment entre els infants, que la identifiquen com un símbol amable associat a la tardor i a les festes tradicionals.

D’aquesta manera, la castanyera va adquirir una forta presència en l’àmbit educatiu. Les escoles van esdevenir un espai fonamental per a la transmissió d’aquesta tradició, especialment a través de la celebració de la Castanyada. Els infants aprenen cançons, dites i representacions relacionades amb la castanyera, contribuint a preservar el llegat cultural i a transmetre’l de generació en generació. 

Actualment, tot i la influència de celebracions importades com Halloween, la figura de la castanyera continua tenint un lloc destacat en la cultura catalana. La convivència entre tradicions reflecteix l’evolució de la societat, però també posa de manifest la voluntat de conservar els costums propis.



L’alliberament femení durant el franquisme: Feliçment, jo sóc una dona

Feliçment, jo sóc una dona (1969), de Maria Aurèlia Capmany, és una novel·la pionera del feminisme català que, a través de l’autobiografia fictícia de Carola Milà, denuncia la desigualtat de gènere i celebra l’emancipació d’una dona des de les illes fins a la ciutat, fent de Mallorca i Barcelona escenaris d’una aventura d’alliberament persona

 

Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), una de les veus més combatives de la literatura catalana del segle XX, publica el 1969 Feliçment, jo sóc una dona, una obra que marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria narrativa cap a un feminisme obert i conscient. Tot i no ser tan coneguda com altres títols de l’època, la novel·la destaca per la seva estructura innovadora, una amalgama de gèneres que barreja memòries, aventura i denúncia, i per la seva capacitat per qüestionar els límits de la novel·la catalana postguerra. L’autobiografia fictícia de Carola Milà, narrada per ella mateixa als 68 anys, comença en un poble mallorquí i arriba fins a l’emancipació plena, fent dels territoris catalans un espai simbòlic de lluita i victòria.

La història de Carola és un relat d’emancipació contra tot pronòstic. Nascuda en un entorn molt humil a Mallorca, en una casa de Santa Caterina a Ciutat, la protagonista perd la seva mare de ben petita i creix sota la tutela de figures autoritàries com l’avi Salvador Milà i la Paula, en el context opulent però opressiu de can Pujades. Ella, en aquest context, pateix molt durant la seva infància. Des de petita, Carola aprèn a navegar un món masculí hostil: assetjaments familiars, abusos i expectatives que la relega a un rol subaltern. Fugint d’aquesta situació crítica a Mallorca, arriba a la gran Barcelona, on la seva bellesa i intel·ligència li obren portes, però també la converteixen en objecte de desig i control per part d’homes com Esteve Plans, un burgès masclista que l’obliga a casar-se després d’un embaràs no buscat. Veiem com els primers anys de la seva vida van lligats a figures masculines molt dominants, on el paper de la dona queda exclós a la servitud a aquestes persones.

La guerra com a desencadenant

La Guerra Civil actua com a catalitzador dramàtic en la vida de Carola. A Barcelona, col·labora com a infermera en un hospital confiscat al pis familiar, on viu un breu i apassionat idil·li amb Benito Garrido, un cap d’escamot republicà, que s’acaba amb el final del conflicte. La postguerra l’arrossega a més humiliacions: tensions familiars, un matrimoni opressiu i la mort interior en una vida burgesa que no li satisfà. Finalment, Carola decideix tornar a trencar amb tot: fuig a París, on, fent-se passar per hongaresa, obre un restaurant exclusiu i construeix una nova identitat econòmicament independent i emocionalment lliure. El títol, pres d’una frase irònica de les Memòries de Rigolboche –“Feliçment, jo sóc una dona”–, resumeix aquesta ironia inicial que esdevé afirmació triomfal.

Mallorca i Barcelona són escenaris essencials que donen arrel catalana a la història. El poble mallorquí –amb les seves cases de Santa Caterina i l’opulència de can Pujades– representa l’origen opressiu i rural, ple de silenci majestuós però carregat de vigilància patriarcal. Barcelona, en canvi, és el lloc de les metamorfosis: ciutat industrial i republicana durant la guerra, espai de burgesia asfixiant a la postguerra, i trampolí cap a l’Europa lliure. Capmany utilitza aquests territoris per mostrar com la dona catalana, atrapada entre tradició insular i modernitat urbana, pot forjar el seu propi camí.

L’alliberament femení

L’estil de la novel·la és audaç i experimental per a l’època. Capmany barreja gèneres –memòries, picaresca, aventura– i explora els límits narratius amb una veu irònica i fina que denuncia la desigualtat sense caure en el didactisme. La primera persona de Carola permet una immersió total en la seva psicologia: des de la ingenuïtat infantil fins a la saviesa reflexiva de la vellesa, passant per la ràbia i la determinació de la maduresa. Personatges secundaris com Francesca Bertolozzi (Paquita Reinal), burgesa progressista, o el doctor Subietas, representen les diferents cares del patriarcat i les aliances complexes entre dones.

Publicada en plena dictadura franquista, l’obra és una denúncia valenta de la condició femenina en la societat catalana. Capmany, que ja havia mostrat preocupació per la dona en obres anteriors, aquí crea una heroïna que no es sotmet: Carola triomfa econòmicament i emocionalment, convertint-se en símbol d’alliberament en un món hostil. La novel·la devora el feminisme latent de moltes dones (i homes) de l’època, qüestionant matrimonis forçats, assetjaments i rols imposats.

Tot i la seva qualitat, Feliçment, jo sóc una dona ha sigut una obra relativament desconeguda fora dels cercles literaris especialitzats. Ha estat reeditada amb estudis introductoris i propostes didàctiques, i s’estudia com a exemple de narrativa feminista catalana al costat d’obres de Mercè Rodoreda o Maria Barbal. Crítics destaquen la seva influència en la transició cap a un feminisme narratiu més explícit a la literatura catalana dels 70 i 80.

La música catalana al 2010: Txarango, Catarres i els Manel

La música catalana viu un moment àlgid: Oques Grasses ha omplert 4 estadis, La Marina sta morena sonava a totes les festes i l’any passat es va batir el record de reproduccions a la música en la nostra llengua, però, d’on prové aquesta moda? el moviment conegut com la música de trompetes va ser la que va marcar la segona dècada dels 2000, amb un clar referent: Txarango.

La música de les gralles

Les gralles, la música amb un missatge catalanista, la festa major o la reivindicació social, aquests 4 elements poden descriure de manera acurada el que va ser la música catalana ara ja fa uns deu anys. Grups com, els ja mencionats, Txarango, Catarres, Zoo o els numero 1 actualment, Oques Grasses. Altres com Joan Dausà, Manel Gisbert o Suu van presentar un missatge progressista, molts d’ells independentista, en un moment on la identitat catalana estava en un punt molt àlgid i el procés formava part de totes les persones que vivien a Catalunya.

Ara la música en català ja no conté aquest missatge polític, almenys aquella mainstream. En un mode molt més urbà, amb sons més habituals de la música. llatina o pop, presenten una proposta més comercial que ha resultat ser una aposta acertada, almenys l’àmbit econòmic. 

Per entendre aquesta transformació cal retrocedir a l’inici de la dècada del 2010, quan Manel i Els Amics de les Arts consoliden el que es va anomenar l’“indie català”, un pop reposat, carregat de referències literàries i quotidianes, que demostrava que es podia sonar modern sense renunciar a la llengua. Aquest èxit obre la porta a una nova generació de grups que veuen en el català una opció viable per fer carrera musical i omplir sales.

Txarango, fer ballar al poble

Txarango irromp a partir de 2011 amb una proposta molt diferent: barreja de rumba, ska, reggae i música festiva amb una secció de vents molt present, lletres compromeses i una posada en escena pensada per a la performance en concerts festius i emocionants. El seu discurs, proper als moviments socials, a la cooperació i al dret a decidir, connecta de ple amb un país immers en el procés sobiranista i en una intensa mobilització al carrer. Els concerts, més que espectacles, es converteixen en trobades col·lectives on es barreja festa, reivindicació i identitat.

En paral·lel, Els Catarres aporten una mirada més pop però igualment arrelada a la cultura popular. Amb cançons que esdevenen himnes generacionals de barra de bar i festa major, el grup consolida una estètica on les referències locals, els pobles i les relacions quotidianes tenen un protagonisme central. El seu èxit demostra que la llengua catalana pot ser el vehicle d’un pop accessible, apte tant per a les ràdios com per a les places de festa major.

La festa al País Valencià

Aquests grups conviuen amb altres propostes que eixamplen, encara més, el mapa. Zoo, des del País Valencià, introdueix una mescla de rap, electrònica i sons mediterranis amb un discurs obertament polític i antifeixista, teixint ponts entre diferents territoris de parla catalana. Joan Dausà, des d’un pop més intimista, posa banda sonora a una generació que viu crisis personals i col·lectives entre la precarietat i l’esperança. Tot plegat configura una escena on el català és llengua de festa, de lluita i de relat generacional.

La música és política?

El context polític i social d’aquells anys juga un paper decisiu. Les mobilitzacions massives de l’11 de setembre, les consultes sobiranistes, el referèndum de l’1 d’Octubre i la resposta de l’Estat generen un clima de tensió i d’efervescència que també es reflecteix en la cultura. Les cançons, sense ser pamflets, incorporen referències a la llibertat, al país, a la dignitat o a la desobediència, i molts concerts es converteixen en espais on la música i la política es retroalimenten. La identitat catalana, entesa de manera oberta i inclusiva, troba en aquesta escena sonora un dels seus altaveus principals.

Cap al final de la dècada, però, comencen a notar-se canvis importants. Per una banda, la saturació discursiva al voltant del procés fa que una part del públic busqui propostes més desconnectades de la política i més centrades en l’oci, les emocions personals o l’estètica. Per l’altra, el pes creixent de les plataformes digitals i de les xarxes socials modifica la manera de consumir música: ja no és només el directe o el disc, sinó les llistes de reproducció, els videoclips virals i les col·laboracions puntuals.

La nova aposta musical

Aquest nou escenari afavoreix l’aparició d’artistes que beuen del reggaeton, del trap, del pop urbà i de la música llatina, i que integren el català en aquests gèneres globals sense carregar-lo necessàriament de contingut polític. Els temes giren més al voltant de les relacions, la festa, el desamor o l’autoafirmació personal. El català es normalitza com una llengua més dins d’un mercat híbrid on és habitual barrejar-lo amb el castellà o l’anglès en una mateixa cançó.

Ens trobem en un present on l’aposta musical es dirigeix cap a missatges menys polititzats, on els temes habituals de la música prenen partit. Els sons són més llatins, pop i reggaeton, ja no són els típics de la música popular catalana tradicional. Tot i així, en la memoria de molts queden Una lluna a l’aigua, Compta amb mi, Quan tot s’enlaira, Tobogan, Jennifer, Músic de Carrer, Jo Mai Mai, Benvolgut o Felicitats.

Sant Crist de Balaguer: història i llegenda

La influència del Sant Crist no es limita a la devoció local. De fet, també ha inspirat expressions culturals i literàries. Un dels exemples més destacats és l’himne escrit pel poeta català Jacint Verdaguer, conegut com a Mossèn Cinto Verdaguer, figura clau de la Renaixença i un dels grans poetes de la literatura catalana del segle XIX.

A Balaguer, la Noguera, hi ha una de les expressions religioses i culturals més arrelades de Catalunya. El Sant Crist de Balaguer, un santuari que ha esdevingut al llarg dels segles un punt de trobada de fe, història, art i llegenda. 

Orígens

Anterior al Sant Crist de Balaguer, i tal com indiquen les excavacions arqueològiques que s’hi han dut a terme, en aquell espai, el turó del Pla d’Almatà, hi havia un assentament islàmic entre els anys 800 i 1105, amb una mesquita major ubicada exactament on avui dia es troba l’església. L’any 1105, però, amb la conquesta cristiana de Balaguer, la mesquita va ser destruïda i s’hi va construir el temple cristià. 

La llegenda i la devoció al Sant Crist

La tradició popular ha alimentat una llegenda fortament arrelada. A la ciutat s’explica que la imatge del Sant Crist va arribar a Balaguer surant sobre les aigües del riu Segre, procedent de terres llunyanes. Aquest relat, tot i que és de caràcter llegendari, ha contribuït a reforçar la devoció popular al Sant Crist i la seva expressió protectora per als balaguerins i pel territori.  

La imatge original d’índole gòtica del segle XIV, va romandre com a objecte principal de devoció fins que va ser cremada el 28 de juliol de 1936, durant l’inici de la Guerra Civil Espanyola. En aquell moment, només es va salvar una part del peu de la imatge, que es conserva com a testimoni físic del passat. Posteriorment, per encàrrec del bisbat, es va fer una reproducció el 1947, obra dels escultors Joaquim Ros i Josep Espelta, que va ser beneïda i retornada al seu lloc al santuari.

Encara avui, els fidels veneren aquesta nova imatge, però l’antiga devoció ha perdurat al llarg de generacions, convertint el sant en patró i símbol de protecció espiritual de la ciutat i de tot el territori de la Noguera.

Arquitectura i evolució constructiva

L’arquitectura del santuari reflecteix les diferents etapes de la seva història. El primer temple romànic va ser ampliat i reformat diverses vegades al llarg dels segles XVII, XVIII i XX. A principis del segle XVII, amb l’increment de la devoció al Sant Crist, es va emprendre la construcció d’un nou edifici per acollir la imatge i els fidels, que va culminar amb l’entronització del Crist a l’altar major. Aquesta etapa va suposar una ampliació de les instal·lacions religioses i una notable transformació de l’estructura original.

Durant segles posteriors es van fer reformes que van donar al conjunt una fisonomia singular: es van aixecar voltes, ampliar la nau principal, construir capelles laterals i, ja al segle XX, es va reformar la façana i es van adaptar diversos espais interiors. També es va dignificar el cambril on s’ubica la imatge i es van afegir frescos i decoracions que enriquien el conjunt arquitectònic.

Una fita important en la història recent va ser la concessió del títol de Basílica Menor pel Papa Francesc l’any 2016, reconeixent la importància històrica, cultural i litúrgica d’aquest santuari dins de la diòcesi d’Urgell i en el context religiós català.

Quan Jacint Verdaguer va cantar al Sant Crist de Balaguer

La influència del Sant Crist no es limita a la devoció local. De fet, també ha inspirat expressions culturals i literàries. Un dels exemples més destacats és l’himne escrit pel poeta català Jacint Verdaguer, conegut com a Mossèn Cinto Verdaguer, figura clau de la Renaixença i un dels grans poetes de la literatura catalana del segle XIX.

Verdaguer va compondre un himne dedicat al Sant Crist, mostra de l’ampli coneixement que Mossèn Cinto tenia del seu territori, Catalunya. 

Del cel blau per la drecera

sigueu nostre davanter, 

sigueu la nostra bandera,

oh Sant Crist de Balaguer.

Aquest himne, Verdaguer invoca la figura del Crist com capdavanter i bandera espiritual, símbol de fe i guia per a la comunitat.

Sant Jordi a Catalunya: De la llegenda a la festa del llibre

La primavera porta a Catalunya un dels dies festius més celebrats al calendari: la diada de Sant Jordi. El 23 d’abril no és més que una gran festa literària, si no és tota una celebració per a tots els catalans amb orígens llegendaris.

Els orígens de la llegenda i el culte al Sant

La figura de Sant Jordi va ser un militar romà d’origen grec, martiritzat l’any 303 dC i que va acabar morint el 23 d’abril d’aquell mateix any, per no voler renunciar a la seva fe cristiana i negar-se a perseguir els cristians. A partir d’aquí és quan es comença a retre homenatge com a màrtir i a sorgir històries fantàstiques, fins que a l’edat mitjana, per tota la Corona d’Aragó, es va estendre el culte a Sant Jordi. És aquí on es troben les arrels de la llegenda que tots coneixem, popularitzada gràcies a la Llegenda àuria escrita pel flare Iacopo da Varazze, on apareixen el drac, la princesa i la rosa.

Però no va ser fins al 1427 quan es va començar a generalitzar la festa de Sant Jordi i el 1456 va esdevenir el patró oficial de Catalunya. Això no obstant, a finals del segle XIX, amb el moviment polític i cultural de la Renaixença, quan es va buscar recuperar les institucions i la llengua catalana utilitzant símbols que unissin el poble, i un d’aquests va ser la figura de Sant Jordi. Aquest símbol representava el passat gloriós medieval i la lluita contra l’opressió, això fa que els intel·lectuals revifessin el culte fins a la instauració de Sant Jordi com a diada patriòtica, cívica i cultural.

Des d’aleshores el 23 d’abril s’ha transformat en un dia per celebrar l’amor on s’intercanvien roses i llibres. Però com han esdevingut aquests elements en símbols representatius de la diada?

Simbolisme de la rosa

Per una banda, la rosa vermella sembla un costum comercial modern, però té arrels profundes. Al segle XV, a Barcelona, ja se celebrava l’anomenada «Fira dels Enamorats» als voltants del Palau de la Generalitat. Durant aquesta data, els joves i els promesos acudien al Pati dels Tarongers del Palau, on se celebrava una missa a la capella de Sant Jordi. A la sortida, els promesos tenien el costum de regalar una rosa vermella a les dones com a símbol de passió i cortesia medieval. Alhora la rosa simbolitza la sang del drac vençut, de la qual va néixer un roser segons la llegenda. Aquest gest romàntic ha perdurat durant anys, fins a l’actualitat que la rosa sol anar acompanyada d’una espiga de blat, representant la fertilitat, i la senyera.

L’arribada del llibre

Per altra banda, el llibre és una incorporació del segle XX. L’any 1926, l’escriptor i editor Vicent Clavel i Andrés va proposar crear un dia per fomentar la lectura, inicialment es va fer a l’octubre, però poc després es va moure a la primavera. Finalment, la data escollida va ser el 23 d’abril, que coincidia amb la mort de dos grans de la literatura: Miguel de Cervantes i William Shakespeare. El llibre va tenir un paper de resistència durant la dictadura franquista i les llibreries es van convertir en refugis per la defensa de la llengua. Avui, Sant Jordi a Catalunya és el dia més important per al sector editorial, on es calcula que venen milions d’exemplars en una sola jornada. Fins i tot, és una festa que s’exporta arreu del món, en el moment en què la UNESCO va declarar el 23 d’abril com a Dia Mundial del Llibre inspirant-se en aquesta tradició catalana.

Avui és tota una celebració dedicada a l’amor i als llibres, on els carrers s’omplen de parades i es respira un ambient festiu. Celebrar Sant Jordi a Catalunya és mantenir viu un llegat que combina la llegenda del soldat romà amb la modernitat literària.

Bar Gelida: una cuina catalana tradicional al cor de l’Eixample

La Gelida ha resistit perquè no ha dubtat de qui és ni què representa: un lloc per la gent —de totes les edats— on trobar-se per compartir temps i menjar de veritat, amb una conversa franca i algun raig de vi.

Restaurant Gelida, Barcelona

Al número 133 del carrer de Diputació, en ple barri de la Nova Esquerra de l’Eixample de Barcelona, hi ha un lloc especial que sembla independent de tota la voràgine turística. El bar Gèlida no és un bar per tothom, és una casa de cuina catalana tradicional. Un petit temple per menjar els plats més típics del territori que ha resistit el pas dels anys i les modes gastronòmiques d’aquest segle. 

Els inicis

El 1946, el Joan, venint del poble de Gelida, va obrir un petit establiment que era, abans de res, un bar-bodega on se servien vins a granel. En aquell moment, la Gelida ja va esdevenir un centre de trobada pels veïns en el seu dia a dia. El gran canvi va ser gràcies a la Ramona, qui va servir els primers plats. Plats i receptes que s’han mantingut fins al dia d’avui.  

A mesura que va passar la dècada dels 50 i els 60, la Gelida va anar consolidant la seva clientela. Durant els anys 60 es va ampliar el local —incloent espai d’una antiga carboneria— però sempre conservant l’essència original de l’establiment: un ambient senzill i un tracte humà, amb mobiliari i parets decorades que recorden l’estètica de l’època.  

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Barcelona Secreta (@barcelonasecreta)

Una cuina que s’ha fet llegenda

Des dels seus inicis, el bar Gelida ha estat sinònim de tradició, de cuina casolana. Els plats de guisat i de cullera, com el cap i pota i els fideus a la cassola, es van convertir ràpidament en signes d’identitat del local i en un dels principals motius pel qual molts clients tornaven una vegada i una altra. 

Amb el pas del temps, es van incorporar altres plats típics, com el fricandó o els ous estrellats acompanyats amb patates i xistorra o pernil. Un munt de plats preparats al moment i servits amb generositat que pots escollir d’entre tots els que hi ha a la carta: una carta en forma de pissarra amb els plats del dia. 

Un bar familiar intergeneracional

Des de la seva fundació, la Gelida ha estat un negoci familiar. Després d’en Joan i la Ramona, han estat les generacions posteriors de la família Llopart les que han mantingut viu l’esperit original del bar. Avui dia, és el seu net, en Gerard Llopart, qui lidera negoci i ho fa amb el mateix módus operándi que el seu avi: oferir plats casolans de qualitat a preus populars tot conservant l’ambient de casa de tota la vida (un ambient del Barça, i així ho demostra la decoració de l’espai). 

Recentment, aquest esperit s’ha estès i s’ha ampliat amb l’obertura d’un segon local, el Migrat. Al mateix carrer, un espai germà del bar Gelida, renovat, però que manté els mateixos valors i que amplia les possibilitats pels clients que esperen en llargues cues. 

Una icona que resisteix davant uns temps complicats

Barcelona ha canviat molt i els voltants del bar Gelida també. La gentrificació de l’Eixample, l’aparició de cafès de brunch i restaurants de cadenes internacionals, han estat alguns dels canvis del context que alhora evidencies canvis en els hàbits de consum. Tanmateix, han sabut renovar-se tot mantenint la seva tradició i, inclús en els moments tan complicats de la pandèmia de la Covid-19, van saber trobar una petita solució per mantenir-se: el menjar per emportar. 

La Gelida ha resistit perquè no ha dubtat de qui és ni què representa: un lloc per la gent —de totes les edats— on trobar-se per compartir temps i menjar de veritat, amb una conversa franca i algun raig de vi.

Bar Gelida
Miguel Ayuso
Un clàssic viu per tothom

Avui dia,  80 anys després de la seva obertura, el bar Gelida és un punt de referència molt estimat per les trobades dels veïns, però també dels amics que coneixen aquest espai i busquen una experiència gastronòmica paradoxalment diferent: la gastronomia catalana. Fidel al seu llegat, el negoci manté la seva popularitat entre la societat barcelonina i transcendeix generacions. De fet, fins i tot apareix com un bar obligatori entre els crítics que es mouen en les noves xarxes socials. Un itinerari gastronòmic de la ciutat autèntic al que val la pena donar-li, almenys, una oportunitat. 

Santa Maria del Mar: La Catedral del Poble

En el cor del barri de la Ribera de Barcelona se situa una de les joies del gòtic català: la Basílica de Santa Maria del Mar. Aquest símbol de la Barcelona medieval reflecteix el valor de la força col·lectiva del poble del segle XIV.

Orígens i història

La història de la basílica comença oficialment el 25 de març de l’any 1329, data en què es va col·locar la primera pedra. Aquest fet es va produir en un moment d’expansió econòmica i on Barcelona era considerada com una potència comercial en el Mediterrani controlant tota mena de rutes. Aleshores, el barri de la Ribera, conegut com la Vilanova de la Mar, era el centre d’aquestes activitats comerciants, on es localitzaven palaus de rics mercaders com obradors d’artesans.

En aquest context, els mercaders i mariners del barri de la Ribera, organitzats a través de confraries i gremis, van decidir construir un temple que representés la comunitat del poble. Aquest punt és de gran rellevància, ja que a diferència d’altres esglésies impulsades per la monarquia o la noblesa, Santa Maria del Mar va ser una iniciativa totalment popular.

Els arquitectes principals van ser Berenguer de Montagut i Ramon Despuig, però els veritables protagonistes van ser els bastaixos, treballadors del port, que van transportar les pedres des de la muntanya de Montjuïc fins al lloc de construcció. Ho feien carregant enormes blocs a l’esquena recorrent quilòmetres. Per homenatjar l’esforç d’aquests homes es va decidir afegir a la porta principal de la basílica de Santa Maria del Mar uns repujats de bronze representatius on es veuen les figures encorbades pel pes. L’última pedra va ser col·locada el 1384, en només cinquanta-cinc anys es va poder completar un edifici d’aquestes magnituds.

Arquitectura

Pel que fa a l’arquitectura, Santa Maria del Mar és un exemple clar del pur gòtic català, per la seva proporcionalitat i equilibri en el conjunt. La seva estructura de tres naus gairebé de la mateixa alçada permeten crear una sensació harmònica d’amplitud i unitat. Les columnes esveltes amb una separació de 13 metres de distància entre si generen un espai d’amplitud, elevació i lleugeresa. Les columnes s’eleven sense interrupcions fins als nervis de les voltes, reforçant la verticalitat però sense perdre l’equilibri horitzontal. Els nombrosos vitralls tenen un paper important a l’hora d’introduir la llum natural.

Cal destacar la vidriera de l’Ascensió, situada a la Capella de Santa Maria, i la del Lavatori, a la Capella de Sant Rafael. També és necessari mencionar el rosetó de la façana principal. Aquest va ser destruït durant el terratrèmol de Barcelona del 1428, i reconstruït al segle XV. A l’exterior, la façana destaca per l’estil sobri sense presentar un excés de decoració, on les dues torres octogonals i la portalada principal transmeten solidesa.

Entre terratrèmols i guerres

La trajectòria de Santa Maria del Mar Barcelona també està marcada per moments difícils. Més enllà del terratrèmol de 1428, el temple ha estat testimoni i víctima dels conflictes polítics de cada època. Durant la guerra de Successió (1701-1714), el barri de la Ribera va patir importants transformacions just després de la derrota catalana el 1714, on una gran part del barri va ser enderrocat per construir la Ciutadella militar, deixant la basílica apartada i perdent molts dels seus feligresos que van ser desplaçats.

Més endavant, durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), la basílica va patir un dels episodis més dramàtics. L’interior del temple va cremar durant onze dies consecutius, aquest incendi va destruir retaules, imatges i mobiliari litúrgic acumulat durant segles. Tot i la destrucció interior, l’estructura principal va resistir.

Als anys seixanta es va decidir restablir la vidriera, per això es va impulsar una campanya de patrocini a la que diverses entitats van decidir ajudar, entre elles el Futbol Club Barcelona, per la seva contribució es va decidir col·locar als finestrals del segon pis, a l’esquerra mirant cap a l’altar l’escut de l’equip de futbol.

Paper cultural a l’actualitat

En les darreres dècades, Santa Maria del Mar Barcelona ha guanyat notorietat internacional gràcies a la novel·la La catedral del mar de Ildefonso Falcones que va convertir la basílica en escenari central, recreant la construcció del temple i la vida dels bastaixos.

També apareix en les novel·les de Carlos Ruíz Zafón, La sombra del viento i a El juego del ángel, consolidant-se com un element literari clau de la ciutat. A més, la basílica acull concerts i activitats culturals, gràcies a la seva acústica excel·lent, això reforça el seu paper com a espai viu dins la ciutat.