La Festa dels Racons – Tiana

La Festa dels Racons es basa en la manifestació de l’art a l’espai urbà mitjançant un conjunt de propostes artístiques. Diferents indrets del poble (balcons, carrers, places, patis interiors, jardins, zones rurals, etc.) es transformen per unes hores en escenaris artístics que el públic descobreix tot seguint un itinerari i acompanyats per un guia. D’aquesta manera, es trenca la frontera tradicional entre espectador i representació, oferint una experiencia diferent, gairebé màgica, en relació amb les arts. L’espectador deixa de ser passiu i es converteix en descobridor, en part d’un recorregut no només cultural, sinó emocional, a través d’uns coneguts pero nous carrers.

Les mares fundadores

La Festa dels Racons és una associació cultural sense ànim de lucre. La idea original va sorgir de la Roser Cussó, L’Andrea Nevado, la Carlota Orobitg i l’Anna Molas. Actualment, el projecte continua gràcies a la tasca de tres dones que n’han pres el relleu: la Gemma Abellán, la Mar casas i la Mar Estartús, tianenques vinculades al món de l’art i la cultura. La seva feina, sovint invisible durant mesos, culmina en una jornada on tot sembla fluir amb naturalitat, però que és fruit d’una planificació constant i d’una implicació personal profunda. 

D’aquesta passió compartida va néixer la voluntat de dinamitzar l’oferta cultural del poble amb una proposta capaç d’arribar a tots els seus habitants: un itinerari d’arts escèniques al carrer. L’objectiu no és només programar espectacles, sinó acostar l’art a espais quotidians i convertir-los en llocs de trobada. Quan un balcó es transforma en escenari o un jardí particular acull una peça teatral, el poble es redescobreix a si mateix. 

Tot i això, no estan soles. A més del suport  de l’Ajuntament de Tiana, diversos comerços i entitats locals col·laboren perquè la celebració sigui possible, convertint-la en un projecte col·lectiu. Aquesta xarxa de complicitats reforça el sentiment de comunitat i fa que la festa no sigui només un esdeveniment cultural, sinó també una expressió de cohesió social. 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by FestadelsRacons (@festadelsracons)

 

Fent festa fem poble

La tradició té lloc cada 17 de maig i s’organitza en diversos itineraris al llarg del dia, que surten des d’un punt canviant del poble. Així, els grups es creuen pels carrers, passant d’una representació a una altre, i el municipi adopta un ambient diferent, més viu i participatiu. Durant unes hores, Tiana deixa de ser únicament un espai de pas o de rutina per convertir-se en un escenari compartit. 


La festa està pensada per tots els públics. El programa intercal·la propostes diverses: des de poesia recitada des del balcó de la Biblioteca Can Baratau fins a espectacles de titelles a l’Antic Camp de Futbol o trucs de màgia a la Plaça de la Vila. Aquesta diversitat permet que cada persona hi trobi el seu moment i que generacions diferents comparteixin una mateixa experiència cultural. 

L’entrada és gratuïta i oberta a tothom, sense necessitat de reserva, fet que elimina barreres i reforça la idea de que l’art pot ser accessible. La primera edició es va celebrar el 2014, i enguany arriba la dotzena edició: cada una amb artistes, obres, i itineraris diferents. El cartell anunciador s’escull mitjançant un concurs obert a qualsevol habitant del poble, reforçant el caràcter participatiu de la iniciativa. 

Amb els anys, la Festa dels Racons s’ha consolidat com una cita esperada al calendari cultural tianenc. Més enllà dels espectacles concrets, el que perdura és la sensació de pertinença: la idea que els racons, sovint espais secundaris, poden esdevenir protagonistes. I potser és aquí on recau la seva força: demostrar que la cultura no necessita grans escenaris per existir, sinó comunitats disposades a donar-li espai.  


Cartoixa de Montalegre – Tiana

La Cartoixa de Montalegre és un monestir de l’ordre cartoixà situat a Tiana, municipi del Maresme. Actualment, aquesta és l’única cartoixa catalana que encara conserva una comunitat de monjos vivint-hi.

L’edifici

És un conjunt d’edificis dividit en tres sectors: el primer està habitat per conversos, el segon té dependències comunes (com l’església gòtica, el menjador, la sala capitular i les capelles entorn un petit claustre), i el tercer sector és el que està destinat a la vida eremítica (dos claustres amb 30 cel·les al voltant). 

L’església està formada per una sola nau alta i esvelta, de 35,40 m de llarg i 8,4 m d’amplada. No té capelles laterals, com mana la norma dels cartoixans. La nau està coberta amb tres voltes de creueria ogivals i presbiteri amb una volta d’arestes que conflueixen en una clau. Dos fragments de mur i una reixa separen el cor dels cartoixans i el dels aliens a l’ordre. A l’esquerra de l’absis hi ha la sagristia i, al fons del presbiteri s’obre el Sagrari. La porta principal del temple és d’estil gòtic, molt ben treballada, amb arquivoltes molt fines i dos pinacles adossats al mur que la flanquegen. 

A part d’aquesta i dels tres claustres, també hi ha una torre de defensa de planta rodona. La seva part superior està modificada amb acabats i una teulada èpoques més recents. Conserva la corsera i diverses espitlleres

 

La seva impressionant història

Però, sota la seva impressionant aparença, s’hi amaga una llarga trajectòria d’ocupants i de finalitat, passant de ser el refugi d’ordres religioses a hospitals en temps de necessitat.

Les primeres notícies del monestir daten al 1247. Originalment era un convent femení on hi van conviure monges agustines fins al 1362. Tot i les generoses donacions que rebia l’indret, a causa de la soledat i de l’aïllament del lloc, la comunitat va decidir traslladar-se al paratge on actualment hi ha l’església de Santa Maria de Montalegre de Barcelona. 

El conjunt monàstic va anar passant per diversos compradors fins que el 1415 va ser venut al prior de Vallparadís, el qual necessitava un recinte més gran per a la seva comunitat, i aquell mateix any es van iniciar les obres de la nova cartoixa, essent finalitzades el 1463. L’any 1434 se’ls hi va unir una petita comunitat de monjos que venien del monestir de Sant Pol

La comunitat hi va estar establerta fins al 1814, quan van haver d’abandonar el monestir a causa de la Guerra del Francès. Set anys més tard, durant l’epidèmia del tifus, les autoritats van instal·lar un hospital pels afectats. Finalment amb la Desamortització de Mendizábal al 1836, el convent va ser expropiat per l’Estat. Durant l’epidèmia de febre groga, al 1870 el convent va ser novament utilitzat com a hospital. 

Al 1901 s’hi va instal·lar una comunitat de cartoixans francesos format per 21 pares i 16 germans. Vuit anys més tard se’ls va unir l’anomenada “casa de monges”, que era una dotació de la Guàrdia Civil amb la funció de protegir la comunitat dels possibles atacs, quedant-se fins al 1915. Van aguantar fins al 1936, quan amb l’esclat de la Guerra Civil es van dispersar, morint assassinat sis d’ells. 

L’any 1939, després de que el conjunt tornés a funcionar com a hospital (aquest cop pels ferits de guerra), els monjos van tornar a la Cartoixa.

La cartoixa va estar amagada fins als incendis que van patir els boscos de Tiana al 1994. Els voltants de l’indret es van cremar, i el monestir va quedar al descobert dels tianencs. 

Tot i que el conjunt no és generalment visitable, a causa que els monjos que hi viuen són de clausura, si que es pot visitar l’edifici des de l’exterior i accedir a la capella annexa en horaris de misa, els diumenges i solemnitats religioses a 2/4 d’11 del matí. Dos cops l’any, el dia de Corpus i per Sant Bru, el 6 d’octubre, s’ofereix una missa a l’interior de l’església del monestir, però només hi poden accedir els homes.

El més petit de tots – Lola Anglada

El més petit de tots, és un llibre escrit i il·lustrat per la Lola Anglada i Sarriera, autora cabdal de la cultura catalana, publicat en plena Guerra Civil espanyola. L’obra s’inscriu dins del context de propaganda republicana adreçada al públic infantil, amb la intenció de inculcar uns valors polítics i morals concrets. A través d’un infant simbòlic i d’un llenguatge aparentment senzill, el llibre mostra les conseqüències devastadores que té la guerra, contraposant, alhora, els ideals de la pau, solidaritat i justícia social que defensa la República.

Infant o símbol?

El protagonista de la història, abans de convertir-se en un personatge il·lustrat, va ser una escultura d’un infant vestit amb la gorra frígia (que és un símbol del republicanisme popular), una granota d’obrer, el puny esquerre alçat i una senyera a l’altre mà. El nen caminant amb pas ferm, com si es tractés d’un petit guerriller qualsevol disposat a combatre als feixistes. Aquesta peça va estar esculpida per Miquel Paredes per encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, amb l’objectiu d’escampar un missatge de confiança i preparar a la ciutadania per una guerra. 

Lola Anglada agafa aquesta figura escultòrica com a base per crear el seu relat i les il·lustracions del llibre. 

El més petit de tots” no és un títol qualsevol: simbolitza la infantesa, pero alhora el poble, la gent senzilla, i la comunitat catalana, que units poden resistir i combatre les injustícies. D’aquesta manera, ja només amb la capçalera, l’obra transmet la idea que tothom, fins i tot els més petits, té un paper important en defensar el valors individuals i col·lectius

El llibre està clarament adreçat als “més petits de tots”, tant pel format com pel llenguatge i les il·lustracions. Tanmateix, darrere d’aquesta aparença innocent i infantil, s’hi amaga un fort contingut ideològic. Anglada utilitza la literatura infantil com a eina pedagògica i política, amb la intenció de formar futurs ciutadans compromesos amb la causa republicana. 

Un llibre infantil per adults

A través dels dibuixos, es mostren escenes de destrucció, pobresa i patiment causades per la guerra, però sempre des d’un punt de vista que apel·la a l’empatia i a la necessitat de lluitar per un món millor. 

En aquesta obra, podem veure clarament els ideals de l’època: l’antifeixisme, la defensa de la llibertat, la justícia social i la importància del poble treballador. És un llibre, que tret d’estar dirigit cap als infants, podria servir actualment com a font documental, mostrant una mirada més empàtica i tendre, diferent de la que estem acostumats a escoltar i aprendre: com les famílies miraven de conscienciar als més innocents de la imminent desgràcia.  

En conclusió, El més petit de tots no és només un llibre infantil, sinó un document històric i cultural de gran valor. A través d’una narrativa senzilla i d’un potent simbolisme, Lola Anglada aconsegueix transmetre un missatge clar i potent sobre les necessitats de defensar uns ideals en temps de crisi. L’obra permet entendre com es van utilitzar l’art i la cultura com a eina de conscienciació durant la Guerra Civil, i com fins i tot els infants van ser considerats part activa d’aquest moviment.

Les cent millors rondalles populars catalanes – Joan Amades

Les rondalles han estat, durant segles, una de les principals formes de transmissió cultural a Catalunya. A través de personatges fantàstics, paisatges recognoscibles i situacions simbòliques, aquests relats han ajudat a explicar el món i el territori. Les cent millors rondalles populars catalanes, de Joan Amades, és una obra clau per entendre aquest llegat. 

Aquesta obra és un recull extens de narracions tradicionals que formen part de l’imaginari col·lectiu del territori. Joan Amades, folklorista i etnòleg de referència, va dedicar gran part de la seva trajectòria a recopilar aquests relats orals amb l’objectiu de preservar-los i evitar que desapareguessin.

Les rondalles que aquest llibre recull se situen sovint a llocs en concret del territori català: boscos, masies, pobles petits, etc., que es converteixen en els escenaris d’històries protagonizades per pagesos, reis, bruixes o éssers fantàstics. 

A diferència d’altres formes de narració, les rondalles no busquen ser fidels a la història, sinó transmetre valors i visions del món. La seva forma simple amaga una gran riquesa simbòlica que permet que d’un sol text s’extreguin diverses interpretacions del seu significat. 

Aquest llibre ofereix un extra davant de la descoberta del territori. Les rondalles et proporcionen una mirada més enllà de l’aparença física del territori. Llegir-les és una manera d’endinsar-se en una Catalunya menys visible, pero viva en la memòria col·lectiva. A més, d’aquestes històries serveixen com a eina educativa i cultural, ja que fomenten l’interès per la llengua, la història i les tradicions locals. Llegir-les permet connectar amb la saviesa popular i comprendre millor la manera com les generacions anterior interpreten les costums i les relacions socials.