Joan Maragall publicà Visions i Cants l’any 1900 en un context de crisi política, social i identitària (memorial de greuges el 1885, desastre del 1898). En aquest poemari, dividit en tres parts (Visions, Intermezzo i Cants), Maragall, des d’una perspectiva modernista, pretén fer una aportació al moviment regeneracionista i catalanista del moment.
Per aquesta raó, en la primera part de l’obra, les Visions, recupera el passat a través de personatges històrics i llegendaris de la cultura catalana, com el Comte Arnau o Serrallonga. A través d’aquests personatges, el poeta representa l’esperit i el caràcter de l’ànima catalana, marcada per la terrenalitat, l’individualisme, l’orgull i la vitalitat. Aquest retorn als orígens de la cultura de Catalunya li serveixen per reforçar, sobretot en l’última part, una identitat col·lectiva. Els Cants, en canvi, adopten un to més compromès i crític. En poemes com els que s’inclouen en Els tres cants de guerra, Maragall reflexiona sobre el patriotisme, la violència i el paper del poble, amb l’objectiu final de promoure un esperit col·lectiu catalanista i regeneracionista. L’Intermezzo, situat a la meitat i que s’erigeix en un pont entre les dues parts, recull escenes de la vida quotidiana i les festivitats pròpies de la cultura catalana. Tot plegat, amb Maragall ho aconsegueix amb un estil que el caracteritzà basat en la “paraula viva”, una teoria que defensa una expressió espontània, sincera i emotiva de les imatges que se li presenten al poeta i que deixa escrites.
Sens dubte, Visions i Cants és una de les grans obres de Joan Maragall, però també és una obra clau del modernisme i una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.