La Sopa de Verges

La Sopa de Verges és una costum gastronòmica multitudinària que se celebra al poble de Verges cada dimarts de carnaval, i que recull una tradició que es remunta a l’època dels senyors feudals.

La Sopa de Verges és una celebració gastronòmica que s’organitza de forma col·lectiva al poble de Verges (Baix Empordà) cada dimarts de carnaval, per mantenir una costum que es remunta a l’Època Medieval. 

Una mica d’història

La tradició de la Sopa de Verges està connectada a la Quaresma i el Carnaval, i va començar cap al segle XIV, concretament a l’època dels senyors feudals. Antigament, l’acte s’anomenava Sopa dels Pobres, i existeixen diverses teories sobre el seu origen: Hi ha qui diu que La Sopa era un àpat popular que organitzaven els senyors feudals per convidar el poble i els vassalls a menjar a tall de compensar l’esforç fet durant l’any (és a dir, que era com un acte d’almoina). D’altres, també diuen que era un menjar que preparaven els nobles per la gent del poble, però amb l’objectiu de buidar el rebost abans de la primavera i així aprofitar aquells aliments que estaven a punt de fer-se malbé. Finalment, algunes teories consideren que, senzillament, era un àpat que elaboraven els pobres per ajudar-se entre ells. 

Sigui com sigui, el que és segur és que La Sopa de Verges era una tradició que servia, i avui dia encara serveix, per tancar el cicle de Carnaval.

L’associació de La Sopa de Verges amb l’època medieval es fonamenta a partir d’algunes referències històriques. Per una banda, existeix un dibuix del notari Miquel Corsaví de Castelló d’Empúries, datat entre el 1348 i el 1402, en què apareixen dues persones preparant un brou en una cassola. Se sap que Miquel Corsaví anava sovint a la notaria de Verges, i també que a Castelló d’Empúries no se celebrava cap festivitat semblant, per tant, el seu dibuix es relaciona directament amb La Sopa de Verges. 

Per altra banda, també existeixen uns versos de l’any 1952 de Joan Amades, un folklorista, que estan recollits a la seva obra ‘El Costumari català’ i diuen:

“A Verges repartien La Sopa als Pobres. Els més rics pagaven les despeses. El rector beneïa la sopa. els qui portaven les calderes, deixaven les peroles i s’encarregaven de l’organització teníen dret a prendre part en el ballet de deu que es ballava com a final de festa”. 

Sobre la sopa

Les sopes, i els plats de cullera en general, són molt típics de la dieta mediterrània. Són plats que contenen aliments frescos i d’una gran varietat, i per tant esdevenen una gran font de nutrients; són plats amb un alt contingut en aigua, i per això també van molt bé per hidratar; i són plats que, en ser tan complets, tenen un gran efecte d’atipament, fet que serveix per entrar en calor i agafar forces.

En el cas de La Sopa de Verges, els ingredients són molt variats, ja que es recullen mitjançant l’acte de ‘La Passada’. Si més no, sempre solen ser cigrons, fesoles fideus, trumfes, ceba, pollastre, vedella, xai…

La Festa

Referent a l’actualitat, la festa de la Sopa de Verges comença molt abans del dimarts de carnaval, en què se celebra l’acte final. 

Unes setmanes abans, les veïnes i els veïns del poble (que conformen l’Associació de La Sopa) es reuneixen per anar a fer la llenya que servirà per coure La Sopa. Llavors, el diumenge de Carnaval es fa el que s’anomena ‘La Passada’: un recorregut per la vila i els masos del voltant que serveix per recaptar ingredients per La Sopa, amb l’acompanyament d’un grup de músics i els gegants, en Perol i La Sopa. En ‘La Passada’, la gent contribueix de manera solidària amb els aliments i els estris de cuina que vol, i, per tant, al final, es crea un brou fet per tots i amb ingredients ben diversos. 

Finalment, un cop arriba el dia, només falta cuinar! La feina del dimarts de carnaval comença molt aviat, cap a les set del matí, quan la gent de Verges ja comença a preparar l’espai i el més important: la cocció de La Sopa en els perols. L’acte se celebra a la Plaça Major (o com anomenen els vergelitans/es “a plaça”), on a més dels perols es disposen tot de taules per dinar un cop arribada l’hora. A més, com que el matí és llarg i requereix molta feina, enmig de la jornada es serveix un esmorzar. Llavors, entre les dues i les tres de la tarda, La Sopa està llesta i ‘les servidores’, vestides per la festa, comencen a servir les racions. Al dinar hi assisteix tant gent de Verges com de pobles del voltant i visitants, i en els últims anys s’ha calculat que se serveixen gairebé 3.000 plats de sopa.

En resum, La Sopa de Verges és una costum i àpat multitudinari que es caracteritza per reunir-se a menjar conjuntament, preparar un plat ancestral, i tancar el Carnaval; i és una de les celebracions més preuades i conegudes del poble de Verges.

El so de la festa catalana

Entre els instruments de la música popular i tradicional catalana, pocs tenen una presència i són tan reconeixibles com el so de la Gralla. El seu so agut i penetrant es relaciona moltes vegades amb les festes i celebracions populars, com els castellers, els correfocs o cercaviles. Tot i que sembla un instrument prou senzill, la gralla té una història darrere seu que reflecteix la riquesa de la cultura catalana.

La Gralla és un instrument de vent fet de fusta format per un tub de forma cònica invertida que ajuda a amplificar el so que produeix a través d’una canya doble, la inxa. Aquesta llengüeta doble és l’element essencial que produeix la vibració quan el músic bufa, generant un so potent molt característic. El tipus de fusta en què es crea sol ser boix, un tipus de fusta dura que li aporta resistència i bona qualitat sonora.

HISTÒRIA

Les primeres referències històriques d’aquest instrument es remunten a finals del segle XVIII, tot i què se’n desconeix l’origen exacte. A Catalunya va adquirir una personalitat pròpia i es va convertir en un element essencial de la música popular. Durant els segles XVIII i XIX, la gralla es feia servir majoritàriament per acompanyar balls de plaça i celebracions populars locals.

Amb el temps, la gralla va entrar en una espècie de decadència, quan es van començar a preferir l’ús d’orquestres i/o música enregistrada. Però a mitjans del segle XX, amb la creació de l’Escola de Grallers de Sitges, es va marcar l’inici del procés de recuperació de la Gralla. Avui en dia, la gralla ha quedat molt vinculada al món casteller. Fins al punt que avui és difícil imaginar una diada castellera sense el so de la gralla marcant el ritme de la construcció del castell.

CASTELLERS

La relació entre la gralla i els castellers és molt significativa avui en dia. Les melodies que interpreta indiquen en quin moment comença la construcció i quan es descarrega. La música no només acompanya la celebració, sinó que en forma part de la construcció d’un castell. El so de la gralla genera tensió, emoció i identificació de l’acte, convertint-se en una banda sonora imprescindible de la cultura popular castellera.

EVOLUCIÓ

Amb el pas del temps, l’instrument ha anat evolucionant. Originalment, la gralla tenia poques possibilitats tècniques i un registre bastant limitat. Però durant el segle XX es van començar a fer millores en la seva construcció, com una afinació més precisa i l’ampliació del nombre de forats. Això ha permès una major riquesa musical de l’instrumental i el so que emet. Actualment, existeixen diferents tipus de Gralles, com la Gralla seca (tipus de Gralla “més primitiu”), la Gralla dolça (evolució de la Gralla seca, però amb un to més dolç), la Gralla llarga (té dos claus més que la dolça, permetent fer fins a dues notes més), etc.

La Gralla és un dels instruments més emblemàtics de la cultura catalana. Amb un origen bastant antic, però que com tot element popular, ha anat evolucionant amb el temps i també adaptant-se. El seu so continua marcant el ritme de les festes i recordant que la música tradicional també és una part viva i del present.

Un ball que dona identitat a Sant Cugat, el Paga-li Joan

Entre les tradicions populars catalanes, trobem celebracions, rituals i danses que formen part del patrimoni cultural del país i que s’han anat transmetent de generació en generació, per així mantenir viu l’esperit de Catalunya. El Paga-li Joan, també conegut com el “Ball del Vano i el Ram”, n’és un clar exemple. Es tracta d’un ball tradicional propi de Sant Cugat del Vallès que, tot i no ser gaire conegut fora de la ciutat, representa una petita part de la identitat cultural del país. Aquest ball, que forma part de la Festa Major de Sant Cugat, combina música, simbolisme i una forta participació de la ciutadania.

Els orígens del Paga-li Joan es remunten des d’almenys el segle XVIII o XIX per Sant Pere, ja en el context de la Festa Major. Com moltes tradicions populars, va néixer en un context rural i comunitari, en què les festes majors eren un moment clau per reforçar els vincles socials i celebrar.

El ball es produeix a finals de juny (29 de juny), durant la Festa Major de Sant Pere, patró municipal. En aquest context, el Ball del Vano i el Ram es converteix en un dels actes emblemàtics de la celebració. Les parelles, tradicionalment compostes per un home i una dona, ballen al ritme de la melodia tradicional que dona nom a la dansa. Els dansaires representen els gegants de la ciutat, en Joan i la Marieta, que porten el ram i el vano, tal com es diu en la cançó. El moment central de la dansa és quan l’home ofereix un ram de flors a la dona, un gest que representa festeig i estimació.

LA CANÇÓ

El simbolisme de la peça varia a partir d’interpretacions populars. Es podria dir que es tracta d’un “joc de seducció” entre les parelles, que dona forma al ball. Seguint el ritme alegre i viu de la música, les parelles van ballant. Tot i tractar-se d’un ball de fa segles, que encara segueix viu dins les tradicions de la ciutat, el significat s’ha anat canviant i adaptant als temps moderns, però el simbolisme del gest encara es manté com a part de la tradició.

LA TRADICIÓ

A més, aquesta dansa exemplifica la riquesa del patrimoni popular català, sovint menys visible que els grans monuments o les festes multitudinàries. Catalunya és un territori amb una gran diversitat de balls, rituals i celebracions. En aquest sentit, el Paga-li Joan és una mostra clara de com una tradició aparentment petita pot tenir un significat profund per a una comunitat.

És per això que la tradició no només té un valor folklòric, sinó també identitari. En moments en què la modernitat ha guanyat molt terreny, tradicions com aquestes ajuden a reforçar els vincles de la població i el sentiment de pertinença d’un lloc en concret. El Paga-li Joan esdevé així, un pont entre el passat i el present.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Cugat Mèdia (@cugatmedia)

 

 

El tió de Nadal: origen i simbolisme

El tió de Nadal és una de les tradicions més arrelades de Nadal a Catalunya.  El tió consisteix en un tronc de fusta amb potes, amb cara somrient i una barretina que els nens “alimenten” durant el mes de desembre, perquè durant la nit de Nadal “cagui” regals. Aquesta tradició, present tant a les llars com a les escoles forma part de la simbologia que construeix la nostra cultura, i esdevé un element clau per a la celebració de nadalenca.

Orígens de la tradició

L’origen del tió de Nadal es remunta als antics rituals pagans precristians relacionats amb els solsticis d’hivern en què s’agraïen els recursos naturals. A les llars rurals, el tió era un tonc gros que s’ubicava a la vora de la llar de foc, on es cremava durant els dies de Nadal, això simbolitzava protecció, llum i prosperitat per a tota la família durant l’any vinent. També se solia relacionar amb el culte a la fertilitat. A més a més, en ser un element natural extret del bosc, simbolitza la relació directa entre les persones i l’entorn natural.

A mesura que ha passat el temps s’ha deixat de cremar el tronc per acabar transformant-se en un personatge “màgic” de caràcter lúdic i familiar. La tradició de “fer cagar el tió” s’inicia en l’essencial ritu previ amb un clar component educatiu. Dies abans de Nadal, normalment pels volts del 8 de desembre, els infants “troben” el tió al bosc i el porten a casa en un racó del menjador. Allà se’l tapa amb una manta i cada dia se l’alimenta amb restes de menjar, com per exemple les peles de la fruita. El missatge que es genera és el vincle entre els infants i el tió, i com si cuides el tió, el tió et recompensarà en forma de regals.

“Fer cagar el tió”

Una de les parts fonamentals que envolta la tradició nadalenca de “fer cagar el tió” és el moment en què els infants colpegen el tió amb bastons mentre canten una cançó tradicional, que marca el ritme dels cops i crea un ambient festiu. Malgrat existir diverses versions, totes segueixen la mateixa estructura similar i el to festiu. Una de les cançons que s’acostuma a cantar és:

“Caga, tió, ametlles i torró. No caguis arengades, que són massa salades. Caga torrons, que són més bons. Caga, tió, ametlles i torró. Si no vols cagar, et donaré un cop de bastó”.

A simple vista pot semblar una tradició infantil, no obstant això, representa una manera pròpia d’entendre el Nadal, vinculada a la terra i a la vida comunitària. A diferència d’altres figures nadalenques amb un estil més comercial, el tió representa la cura, l’espera, la generositat i la recompensa compartida, valors arrelats a la cultura catalana. Podria semblar que amb la presència d’altres figures nadalenques com el Pare Noel o els Reis d’Orient, el tió de Nadal no estigués tan present en l’imaginari col·lectiu de la tradició popular catalana, però en ser una tradició que s’ha transmès de generació en generació i principalment en l’àmbit familiar ha permès mantenir un paper clau en la preservació del costum fins a convertir-lo en una herència identitària que connecta el passat amb el present.

El tió en l’actualitat

En l’actualitat, el tió de Nadal ha traspassat l’àmbit estrictament familiar i també és present a les escoles i llars d’infants, a més de mercats nadalencs i festes populars, on sovint es fa cagar el tió de manera comunitària. Aquest fet demostra la vigència de la tradició i la seva capacitat d’adaptar-se en contextos socials sense perdre la seva essència.

En definitiva, fer cagar el tió és molt més que una activitat lúdica dins de l’àmbit familiar i centrada exclusivament per als infants, sinó que és una tradició carregada de simbolisme que reflecteix valors profundament arrelats a la cultura catalana. La seva continuïtat al llarg del temps demostra la importància de preservar les tradicions populars com a eina de cohesió social i identitat cultural.