Arxius de Renaixença - Catalunya Amagada

A Balaguer, la Noguera, hi ha una de les expressions religioses i culturals més arrelades de Catalunya. El Sant Crist de Balaguer, un santuari que ha esdevingut al llarg dels segles un punt de trobada de fe, història, art i llegenda.

Orígens

Anterior al Sant Crist de Balaguer, i tal com indiquen les excavacions arqueològiques que s’hi han dut a terme, en aquell espai, el turó del Pla d’Almatà, hi havia un assentament islàmic entre els anys 800 i 1105, amb una mesquita major ubicada exactament on avui dia es troba l’església. L’any 1105, però, amb la conquesta cristiana de Balaguer, la mesquita va ser destruïda i s’hi va construir el temple cristià.

La llegenda i la devoció al Sant Crist

La tradició popular ha alimentat una llegenda fortament arrelada. A la ciutat s’explica que la imatge del Sant Crist va arribar a Balaguer surant sobre les aigües del riu Segre, procedent de terres llunyanes. Aquest relat, tot i que és de caràcter llegendari, ha contribuït a reforçar la devoció popular al Sant Crist i la seva expressió protectora per als balaguerins i pel territori.

La imatge original d’índole gòtica del segle XIV, va romandre com a objecte principal de devoció fins que va ser cremada el 28 de juliol de 1936, durant l’inici de la Guerra Civil Espanyola. En aquell moment, només es va salvar una part del peu de la imatge, que es conserva com a testimoni físic del passat. Posteriorment, per encàrrec del bisbat, es va fer una reproducció el 1947, obra dels escultors Joaquim Ros i Josep Espelta, que va ser beneïda i retornada al seu lloc al santuari.

Encara avui, els fidels veneren aquesta nova imatge, però l’antiga devoció ha perdurat al llarg de generacions, convertint el sant en patró i símbol de protecció espiritual de la ciutat i de tot el territori de la Noguera.

Arquitectura i evolució constructiva

L’arquitectura del santuari reflecteix les diferents etapes de la seva història. El primer temple romànic va ser ampliat i reformat diverses vegades al llarg dels segles XVII, XVIII i XX. A principis del segle XVII, amb l’increment de la devoció al Sant Crist, es va emprendre la construcció d’un nou edifici per acollir la imatge i els fidels, que va culminar amb l’entronització del Crist a l’altar major. Aquesta etapa va suposar una ampliació de les instal·lacions religioses i una notable transformació de l’estructura original.

Durant segles posteriors es van fer reformes que van donar al conjunt una fisonomia singular: es van aixecar voltes, ampliar la nau principal, construir capelles laterals i, ja al segle XX, es va reformar la façana i es van adaptar diversos espais interiors. També es va dignificar el cambril on s’ubica la imatge i es van afegir frescos i decoracions que enriquien el conjunt arquitectònic.

Una fita important en la història recent va ser la concessió del títol de Basílica Menor pel Papa Francesc l’any 2016, reconeixent la importància històrica, cultural i litúrgica d’aquest santuari dins de la diòcesi d’Urgell i en el context religiós català.

Quan Jacint Verdaguer va cantar al Sant Crist de Balaguer

La influència del Sant Crist no es limita a la devoció local. De fet, també ha inspirat expressions culturals i literàries. Un dels exemples més destacats és l’himne escrit pel poeta català Jacint Verdaguer, conegut com a Mossèn Cinto Verdaguer, figura clau de la Renaixença i un dels grans poetes de la literatura catalana del segle XIX.

Verdaguer va compondre un himne dedicat al Sant Crist, mostra de l’ampli coneixement que Mossèn Cinto tenia del seu territori, Catalunya.

Del cel blau per la drecera

sigueu nostre davanter,

sigueu la nostra bandera,

oh Sant Crist de Balaguer.

Aquest himne, Verdaguer invoca la figura del Crist com capdavanter i bandera espiritual, símbol de fe i guia per a la comunitat.

Els orígens de la llegenda i el culte al Sant

La figura de Sant Jordi va ser un militar romà d’origen grec, martiritzat l’any 303 dC i que va acabar morint el 23 d’abril d’aquell mateix any, per no voler renunciar a la seva fe cristiana i negar-se a perseguir els cristians. A partir d’aquí és quan es comença a retre homenatge com a màrtir i a sorgir històries fantàstiques, fins que a l’edat mitjana, per tota la Corona d’Aragó, es va estendre el culte a Sant Jordi. És aquí on es troben les arrels de la llegenda que tots coneixem, popularitzada gràcies a la Llegenda àuria escrita pel flare Iacopo da Varazze, on apareixen el drac, la princesa i la rosa.

Però no va ser fins al 1427 quan es va començar a generalitzar la festa de Sant Jordi i el 1456 va esdevenir el patró oficial de Catalunya. Això no obstant, a finals del segle XIX, amb el moviment polític i cultural de la Renaixença, quan es va buscar recuperar les institucions i la llengua catalana utilitzant símbols que unissin el poble, i un d’aquests va ser la figura de Sant Jordi. Aquest símbol representava el passat gloriós medieval i la lluita contra l’opressió, això fa que els intel·lectuals revifessin el culte fins a la instauració de Sant Jordi com a diada patriòtica, cívica i cultural.

Des d’aleshores el 23 d’abril s’ha transformat en un dia per celebrar l’amor on s’intercanvien roses i llibres. Però com han esdevingut aquests elements en símbols representatius de la diada?

Simbolisme de la rosa

Per una banda, la rosa vermella sembla un costum comercial modern, però té arrels profundes. Al segle XV, a Barcelona, ja se celebrava l’anomenada “Fira dels Enamorats” als voltants del Palau de la Generalitat. Durant aquesta data, els joves i els promesos acudien al Pati dels Tarongers del Palau, on se celebrava una missa a la capella de Sant Jordi. A la sortida, els promesos tenien el costum de regalar una rosa vermella a les dones com a símbol de passió i cortesia medieval. Alhora la rosa simbolitza la sang del drac vençut, de la qual va néixer un roser segons la llegenda. Aquest gest romàntic ha perdurat durant anys, fins a l’actualitat que la rosa sol anar acompanyada d’una espiga de blat, representant la fertilitat, i la senyera.

L’arribada del llibre

Per altra banda, el llibre és una incorporació del segle XX. L’any 1926, l’escriptor i editor Vicent Clavel i Andrés va proposar crear un dia per fomentar la lectura, inicialment es va fer a l’octubre, però poc després es va moure a la primavera. Finalment, la data escollida va ser el 23 d’abril, que coincidia amb la mort de dos grans de la literatura: Miguel de Cervantes i William Shakespeare. El llibre va tenir un paper de resistència durant la dictadura franquista i les llibreries es van convertir en refugis per la defensa de la llengua. Avui, Sant Jordi a Catalunya és el dia més important per al sector editorial, on es calcula que venen milions d’exemplars en una sola jornada. Fins i tot, és una festa que s’exporta arreu del món, en el moment en què la UNESCO va declarar el 23 d’abril com a Dia Mundial del Llibre inspirant-se en aquesta tradició catalana.

Avui és tota una celebració dedicada a l’amor i als llibres, on els carrers s’omplen de parades i es respira un ambient festiu. Celebrar Sant Jordi a Catalunya és mantenir viu un llegat que combina la llegenda del soldat romà amb la modernitat literària.

Etiqueta: Renaixença

Sant Crist de Balaguer: història i llegenda