Etiqueta: Literatura catalana

Mirall Trencat – Mercè Rodoreda

Mirall trencat és una obra coral on un seguit de personatges de la Barcelona de la Guerra civil estan lligats pels llaços familiars. Aquesta novel·la no és només un relat sobre el passat, sinó una unió de múltiples veus fragmentades d’una localització concreta.

“Una família rica, una casa abandonada, un jardí desolat… Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això.”  Mercè Rodoreda tenia molt clar quins pilars havien de formar part de la seva obra més ambiciosa. Publicada el 1974, Mirall trencat segueix la vida de tres generacions de la família dels Valldaura-Farriols. La trama segueix l’esplendor de la saga familiar com a part de la burgesia catalana de principis del segle XX fins a la seva absoluta decadència després de la Guerra Civil. No obstant això, no és només una història d’ascens i caiguda, sinó com els personatges transiten pels records i secrets.

L’eix central de la novel·la és la imponent Teresa Goday, una dona d’origen humil, que gràcies a la seva determinació aconsegueix l’ascens social fins a esdevenir la matriarca dels Valldaura. Al seu voltant la lliguen personatges com Salvador Valldaura, l’Eladi Farriols, la seva filla Sofia els nets que protagonitzaran escenes de gran crueltat.

Sense cap dubte, el protagonista real de l’obra és el lloc: la torre i el jardí a Sant Gervasi de Cassoles. Salvador Valldaura compra una torre a la part alta de Sant Gervasi al costat d’un gran jardí, un espai que evoluciona de forma paral·lela amb els seus habitants.

Solitud, de Caterina Albert i Paradís

Descobreix la història i el paisatge que hi ha amagats darrere de la novel·la Solitud, i la seva connexió amb el massís del Montgrí (Baix Empordà).

Solitud és una novel·la escrita per Caterina Albert i Paradís (sota el pseudònim “Víctor Català”) que explica el recorregut vital de la Mila, la protagonista. 

Mila és una dona que se’n va a viure a les muntanyes amb el seu marit, a fer d’ermitans. Allà, en l’ambient solitari i ferotge del bosc i dels cims, surt a la llum la profunda insatisfacció que sent cap a la vida, que es manifesta en la seva relació amb l’entorn, amb ella mateixa i amb altres personatges com el pastor Gaietà. Al llarg de la novel·la, Mila viu diverses experiències que la porten a descobrir la seva personalitat i conèixer-se interiorment, en un gran recorregut espiritual ple de símbols. Al final, el descens de la protagonista per la muntanya, il·lustra el significat final de la novel·la: acceptar la solitud i enfrontar-se a l’existència per si mateixa.

Albert i Paradís va crear una obra que combina la descripció de la realitat amb una narració simbòlica. Amb aquesta estratègia, situa al lector en la posició de la protagonista i li fa descobrir la història a través de la seva mirada. Encara que n’hi ha molts, els principals símbols que apareixen són: la muntanya, que representa les dificultats de la vida per arribar al cim; el pastor Gaietà, que funciona com a guia nietzscheà de Mila en el seu viatge espiritual; i l’Ànima, un caçador que mostra el costat més lleig i irracional dels éssers humans.

Tot i que a la novel·la no es menciona en cap moment un lloc específic on passen els fets, molta gent opina que la història està ambientada en l’ermita de Santa Caterina i el massís del Montgrí, del poble Torroella de Montgrí (Baix Empordà). Per una banda, perquè el paisatge que es descriu a Solitud és propi de la baixa muntanya mediterrània com és el Montgrí (pins, oliveres, xiprers, romegueres, arns, atzaveres…). D’altra banda, perquè en aquells temps els pastors duien a engegar ramats de cabres i ovelles per la zona. Per últim, Albert i Paradís era de l’Escala, un poble que fa costat amb Torroella, i això també fa pensar que es va inspirar en aquest lloc. 

 

Visions & Cants

Sens dubte, Visions i Cants és una de les grans obres de Joan Maragall, però també és una obra clau del modernisme i una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Joan Maragall publicà Visions i Cants l’any 1900 en un context de crisi política, social i identitària (memorial de greuges el 1885, desastre del 1898). En aquest poemari, dividit en tres parts (Visions, Intermezzo i Cants), Maragall, des d’una perspectiva modernista, pretén fer una aportació al moviment regeneracionista i catalanista del moment.

Per aquesta raó, en la primera part de l’obra, les Visions, recupera el passat a través de personatges històrics i llegendaris de la cultura catalana, com el Comte Arnau o Serrallonga. A través d’aquests personatges, el poeta representa l’esperit i el caràcter de l’ànima catalana, marcada per la terrenalitat, l’individualisme, l’orgull i la vitalitat. Aquest retorn als orígens de la cultura de Catalunya li serveixen per reforçar, sobretot en l’última part, una identitat col·lectiva. Els Cants, en canvi, adopten un to més compromès i crític. En poemes com els que s’inclouen en Els tres cants de guerra, Maragall reflexiona sobre el patriotisme, la violència i el paper del poble, amb l’objectiu final de promoure un esperit col·lectiu catalanista i regeneracionista. L’Intermezzo, situat a la meitat i que s’erigeix en un pont entre les dues parts, recull escenes de la vida quotidiana i les festivitats pròpies de la cultura catalana. Tot plegat, amb Maragall ho aconsegueix amb un estil que el caracteritzà basat en la “paraula viva”, una teoria que defensa una expressió espontània, sincera i emotiva de les imatges que se li presenten al poeta i que deixa escrites.

Sens dubte, Visions i Cants és una de les grans obres de Joan Maragall, però també és una obra clau del modernisme i una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.