Un ball que dona identitat a Sant Cugat, el Paga-li Joan

Entre les tradicions populars catalanes, trobem celebracions, rituals i danses que formen part del patrimoni cultural del país i que s’han anat transmetent de generació en generació, per així mantenir viu l’esperit de Catalunya. El Paga-li Joan, també conegut com el “Ball del Vano i el Ram”, n’és un clar exemple. Es tracta d’un ball tradicional propi de Sant Cugat del Vallès que, tot i no ser gaire conegut fora de la ciutat, representa una petita part de la identitat cultural del país. Aquest ball, que forma part de la Festa Major de Sant Cugat, combina música, simbolisme i una forta participació de la ciutadania.

Els orígens del Paga-li Joan es remunten des d’almenys el segle XVIII o XIX per Sant Pere, ja en el context de la Festa Major. Com moltes tradicions populars, va néixer en un context rural i comunitari, en què les festes majors eren un moment clau per reforçar els vincles socials i celebrar.

El ball es produeix a finals de juny (29 de juny), durant la Festa Major de Sant Pere, patró municipal. En aquest context, el Ball del Vano i el Ram es converteix en un dels actes emblemàtics de la celebració. Les parelles, tradicionalment compostes per un home i una dona, ballen al ritme de la melodia tradicional que dona nom a la dansa. Els dansaires representen els gegants de la ciutat, en Joan i la Marieta, que porten el ram i el vano, tal com es diu en la cançó. El moment central de la dansa és quan l’home ofereix un ram de flors a la dona, un gest que representa festeig i estimació.

LA CANÇÓ

El simbolisme de la peça varia a partir d’interpretacions populars. Es podria dir que es tracta d’un “joc de seducció” entre les parelles, que dona forma al ball. Seguint el ritme alegre i viu de la música, les parelles van ballant. Tot i tractar-se d’un ball de fa segles, que encara segueix viu dins les tradicions de la ciutat, el significat s’ha anat canviant i adaptant als temps moderns, però el simbolisme del gest encara es manté com a part de la tradició.

LA TRADICIÓ

A més, aquesta dansa exemplifica la riquesa del patrimoni popular català, sovint menys visible que els grans monuments o les festes multitudinàries. Catalunya és un territori amb una gran diversitat de balls, rituals i celebracions. En aquest sentit, el Paga-li Joan és una mostra clara de com una tradició aparentment petita pot tenir un significat profund per a una comunitat.

És per això que la tradició no només té un valor folklòric, sinó també identitari. En moments en què la modernitat ha guanyat molt terreny, tradicions com aquestes ajuden a reforçar els vincles de la població i el sentiment de pertinença d’un lloc en concret. El Paga-li Joan esdevé així, un pont entre el passat i el present.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Cugat Mèdia (@cugatmedia)

 

 

Visions & Cants

Sens dubte, Visions i Cants és una de les grans obres de Joan Maragall, però també és una obra clau del modernisme i una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Joan Maragall publicà Visions i Cants l’any 1900 en un context de crisi política, social i identitària (memorial de greuges el 1885, desastre del 1898). En aquest poemari, dividit en tres parts (Visions, Intermezzo i Cants), Maragall, des d’una perspectiva modernista, pretén fer una aportació al moviment regeneracionista i catalanista del moment.

Per aquesta raó, en la primera part de l’obra, les Visions, recupera el passat a través de personatges històrics i llegendaris de la cultura catalana, com el Comte Arnau o Serrallonga. A través d’aquests personatges, el poeta representa l’esperit i el caràcter de l’ànima catalana, marcada per la terrenalitat, l’individualisme, l’orgull i la vitalitat. Aquest retorn als orígens de la cultura de Catalunya li serveixen per reforçar, sobretot en l’última part, una identitat col·lectiva. Els Cants, en canvi, adopten un to més compromès i crític. En poemes com els que s’inclouen en Els tres cants de guerra, Maragall reflexiona sobre el patriotisme, la violència i el paper del poble, amb l’objectiu final de promoure un esperit col·lectiu catalanista i regeneracionista. L’Intermezzo, situat a la meitat i que s’erigeix en un pont entre les dues parts, recull escenes de la vida quotidiana i les festivitats pròpies de la cultura catalana. Tot plegat, amb Maragall ho aconsegueix amb un estil que el caracteritzà basat en la “paraula viva”, una teoria que defensa una expressió espontània, sincera i emotiva de les imatges que se li presenten al poeta i que deixa escrites.

Sens dubte, Visions i Cants és una de les grans obres de Joan Maragall, però també és una obra clau del modernisme i una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.