Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), una de les veus més combatives de la literatura catalana del segle XX, publica el 1969 Feliçment, jo sóc una dona, una obra que marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria narrativa cap a un feminisme obert i conscient. Tot i no ser tan coneguda com altres títols de l’època, la novel·la destaca per la seva estructura innovadora, una amalgama de gèneres que barreja memòries, aventura i denúncia, i per la seva capacitat per qüestionar els límits de la novel·la catalana postguerra. L’autobiografia fictícia de Carola Milà, narrada per ella mateixa als 68 anys, comença en un poble mallorquí i arriba fins a l’emancipació plena, fent dels territoris catalans un espai simbòlic de lluita i victòria.
La història de Carola és un relat d’emancipació contra tot pronòstic. Nascuda en un entorn molt humil a Mallorca, en una casa de Santa Caterina a Ciutat, la protagonista perd la seva mare de ben petita i creix sota la tutela de figures autoritàries com l’avi Salvador Milà i la Paula, en el context opulent però opressiu de can Pujades. Ella, en aquest context, pateix molt durant la seva infància. Des de petita, Carola aprèn a navegar un món masculí hostil: assetjaments familiars, abusos i expectatives que la relega a un rol subaltern. Fugint d’aquesta situació crítica a Mallorca, arriba a la gran Barcelona, on la seva bellesa i intel·ligència li obren portes, però també la converteixen en objecte de desig i control per part d’homes com Esteve Plans, un burgès masclista que l’obliga a casar-se després d’un embaràs no buscat. Veiem com els primers anys de la seva vida van lligats a figures masculines molt dominants, on el paper de la dona queda exclós a la servitud a aquestes persones.
La guerra com a desencadenant
La Guerra Civil actua com a catalitzador dramàtic en la vida de Carola. A Barcelona, col·labora com a infermera en un hospital confiscat al pis familiar, on viu un breu i apassionat idil·li amb Benito Garrido, un cap d’escamot republicà, que s’acaba amb el final del conflicte. La postguerra l’arrossega a més humiliacions: tensions familiars, un matrimoni opressiu i la mort interior en una vida burgesa que no li satisfà. Finalment, Carola decideix tornar a trencar amb tot: fuig a París, on, fent-se passar per hongaresa, obre un restaurant exclusiu i construeix una nova identitat econòmicament independent i emocionalment lliure. El títol, pres d’una frase irònica de les Memòries de Rigolboche –“Feliçment, jo sóc una dona”–, resumeix aquesta ironia inicial que esdevé afirmació triomfal.
Mallorca i Barcelona són escenaris essencials que donen arrel catalana a la història. El poble mallorquí –amb les seves cases de Santa Caterina i l’opulència de can Pujades– representa l’origen opressiu i rural, ple de silenci majestuós però carregat de vigilància patriarcal. Barcelona, en canvi, és el lloc de les metamorfosis: ciutat industrial i republicana durant la guerra, espai de burgesia asfixiant a la postguerra, i trampolí cap a l’Europa lliure. Capmany utilitza aquests territoris per mostrar com la dona catalana, atrapada entre tradició insular i modernitat urbana, pot forjar el seu propi camí.
L’alliberament femení
L’estil de la novel·la és audaç i experimental per a l’època. Capmany barreja gèneres –memòries, picaresca, aventura– i explora els límits narratius amb una veu irònica i fina que denuncia la desigualtat sense caure en el didactisme. La primera persona de Carola permet una immersió total en la seva psicologia: des de la ingenuïtat infantil fins a la saviesa reflexiva de la vellesa, passant per la ràbia i la determinació de la maduresa. Personatges secundaris com Francesca Bertolozzi (Paquita Reinal), burgesa progressista, o el doctor Subietas, representen les diferents cares del patriarcat i les aliances complexes entre dones.
Publicada en plena dictadura franquista, l’obra és una denúncia valenta de la condició femenina en la societat catalana. Capmany, que ja havia mostrat preocupació per la dona en obres anteriors, aquí crea una heroïna que no es sotmet: Carola triomfa econòmicament i emocionalment, convertint-se en símbol d’alliberament en un món hostil. La novel·la devora el feminisme latent de moltes dones (i homes) de l’època, qüestionant matrimonis forçats, assetjaments i rols imposats.
Tot i la seva qualitat, Feliçment, jo sóc una dona ha sigut una obra relativament desconeguda fora dels cercles literaris especialitzats. Ha estat reeditada amb estudis introductoris i propostes didàctiques, i s’estudia com a exemple de narrativa feminista catalana al costat d’obres de Mercè Rodoreda o Maria Barbal. Crítics destaquen la seva influència en la transició cap a un feminisme narratiu més explícit a la literatura catalana dels 70 i 80.
