La castanyera és una figura tradicional folklòrica catalana. És representada amb un davantal, un mocador al cap i el presenta l’arribada del fred i la tardor. S’acostuma a menjar castanyes torrades i a cantar una cançó infantil. Simbolitza la tradició de vendre aquest fruit sec a paradetes del carrer sovint acompanyades de moniatos o panellets.
Amb l’arribada del fred i la caiguda de les fulles seques a la darrera tardor, arriba la figura de la castanyera, coneguda com una senyora d’edat avançada i bondadosa que utilitza robes humils com l’emblemàtic davantal i el mocador vermell lligat al cap. Aquestes indumentàries eren necessàries per a protegir-se de les brases i les fumeres del forn en cuinar les castanyes, però amb el temps, es van convertir en un símbol reconeixible de la seva professió.
La història i tradició de la castanyera han arribat a moltes cases, però, quins són els orígens d’aquesta tradició catalana encara present avui dia? Tot i que la tradició de vendre castanyes rostides es remunta al segle XIX, a l’edat mitjana, amb la proliferació d’aquestes a Barcelona, la disponibilitat de les castanyes com a font d’aliment als mesos d’hivern feia que fossin un recurs abundant i assequible que ajudava les comunitats a fer front als reptes del fred i l’escassetat d’aliments a l’estació més crua de l’any. A part d’això, la castanyera va estretament lligada a la celebració de la Castanyada, festa que coincideix amb Tots Sants. En aquella època, les campanes de les esglésies ressonaven sense parar durant la nit de Tots Sants. D’aquesta feina se n’encarregaven els campaners, que agafaven forces amb les castanyes regades amb vi. Les places s’omplien de gent que els feia companyia i que també passava el temps menjant aquests fruits de temporada. Dita tradició també té el seu origen en la celebració dels antics rituals funeraris, on les famílies es reunien per menjar aliments considerats energètics per sobrepassar les llargues nits de vetlla.
Als principis d’aquesta tradició, les castanyeres eren dones que portaven grans cistells plens per tal de vendre les castanyes rostides a les parades i els carrers dels pobles. Se solien situar estratègicament prop als accessos dels cementiris de les localitats de manera que, amb el pas dels familiars que visitaven els morts, la venda esdevenia assegurada. Progressivament i els canvis circumstancials, les castanyeres van passar a fer ús de forns de carbó que ajudaven a rostir a l’instant i a facilitar l’augment del comerç local. A més d’això, també es creava un aroma i caliu irresistible que convidava els vianants a tastar-les.
Les primeres castanyeres, que no sempre eren dones grans, procedien de l’interior de Catalunya. Deguda a l’eficàcia del negoci, la professió la van heretar famílies procedents d’altres parts d’Espanya que amb els moviments migratoris del segle XX es van instal·lar a la capital catalana de Barcelona. Concretament, els gallecs, van ser els qui més es van especialitzar en la venda d’aquest fruit àmpliament conreat a les seves terres. Encara avui dia, algunes de les parades que persisteixen són propietat dels fills dels immigrants de l’època.
A partir del segle XX, els canvis socials i urbanístics van transformar profundament la presència de les castanyeres als carrers. La regulació del comerç ambulant, l’aparició de nous models de consum i la modernització de les ciutats van provocar una disminució progressiva del nombre de parades. Malgrat això, algunes castanyeres van aconseguir adaptar-se a les noves circumstàncies, mantenint viva la tradició.
Amb el pas del temps, la imatge de la castanyera es va anar idealitzant fins a consolidar-se com un personatge tradicional. Aquesta idealització ha permès que la figura de la castanyera es mantingui viva en l’imaginari col·lectiu, especialment entre els infants, que la identifiquen com un símbol amable associat a la tardor i a les festes tradicionals. D’aquesta manera, la castanyera va adquirir una forta presència en l’àmbit educatiu. Les escoles van esdevenir un espai fonamental per a la transmissió d’aquesta tradició, especialment a través de la celebració de la Castanyada. Els infants aprenen cançons, dites i representacions relacionades amb la castanyera, contribuint a preservar el llegat cultural i a transmetre’l de generació en generació.
Actualment, tot i la influència de celebracions importades com Halloween, la figura de la castanyera continua tenint un lloc destacat en la cultura catalana. La convivència entre tradicions reflecteix l’evolució de la societat, però també posa de manifest la voluntat de conservar els costums propis.