Categoria: Segle XXI

La banda sonora del Garraf: el cançoner imprescindible

La música és el veritable nucli de les Festes Majors, i la comarca del Garraf destaca precisament per la seva riquesa en aquesta. Des de La Boja i La Polca del Barril a la sardana dels Gegants de Sitges, les melodies tradicionals són les que acompanyen les colles i estructuren els actes: ens trobem amb el gran testimoni viu de la cultura popular catalana.

Ball de cintes de la Festa Major de Sitges (de la col·lecció del web Sitges Festa Major)

A Catalunya, les Festes Majors són un dels principals components de la identitat que ens conforma: els sants, els balls populars, els gegants i capgrossos, i, com a element principal, la música. El repertori musical de les Festes Majors compta amb melodies i peces que estructuren els actes i acompanyen les diferents colles, constituint així el veritable fil conductor de les festes. Hi ha peces comunes al voltant de tota la comunitat autònoma, però també hi ha cançons i composicions més típiques a unes comarques que d’altres: la comarca del Garraf compta amb una riquesa sonora inherent a la personalitat de la regió.

Música d’arreu del Garraf

El Toc de Matinades té una funció clara d’obertura oficial; és la primera cançó que sona de matinada el dia del Sant Patró i, alhora, s’utilitza per iniciar la celebració el dia de la vigília just al migdia. Com a particularitat, a la vila de Sitges aquesta peça també es toca durant les processons de Corpus, on s’interpreta juntament amb el Toc de Processó.

Pel que fa als balls de bastons, la cançó més típica de la zona és la coneguda popularment com La Boja, tot i que a la població de Sant Pere de Ribes se l’anomena Les Creus. Aquest nom prové directament de la coreografia que els bastoners ballen en aquesta dansa, on en un moment determinat col·loquen els seus bastons formant la figura d’una creu. 

D’altra banda, La Polca del Barril és un dels passacarrers més famosos, ja que s’utilitza per fer popurris musicals en pràcticament qualsevol ball que implementi la gralla i permeti executar balls lliures. És una peça fonamental per a balls de gegants i bastons. És, a més, una de les melodies més aclamades pel públic, que no només la taral·leja, sinó que també hi canta l’emblemàtic “Visca la Festa Major!” al ritme i amb la melodia de la música. S’utilitza molt per animar les ballades finals i a les exhibicions a les places.

Sardanes de les Festes Majors de Sitges

Si ens fixem en les festes majors de Sitges en concret, trobem un conjunt de sardanes amb un paper tradicional molt específic:

    • Processó de Sant Bartomeu. Va ser composta per Antoni Català i Vila l’any 1920. Aquesta peça s’interpreta el 23 d’agost, el dia de la vigília, al Cap de la Vila i a càrrec de la Cobla Mar i Cel. També sona durant la processó que tanca la jornada al mateix carrer de Sant Bartomeu. En aquests actes, els gegants ballen aquesta sardana davant del sant, tant a la processó de la vigília com l’endemà, 24 d’agost. 
    • Sardana de Festa Major. Aquesta sardana es balla formant una gran rotllana al Cap de la Vila, amb la particularitat que els gegants ballen simultàniament situats just a l’interior d’aquest cercle. La peça s’interpreta a la sortida d’ofici, durant la cercavila que acompanya tot el consistori fins a l’Ajuntament. Mentre la Cobla Mar i Cel toca, tots els elements festius fan la tradicional volta a l’edifici: primer l’inicien els gegants, després passen les colles de foc i, finalment, la resta de balls, com els bastons o les gitanes. 
    • Els Gegants de Sitges. Aquesta és una composició exclusiva i única de Sitges. La ballen exclusivament els gegants, ja sigui durant les festes de Sant Bartomeu, el 24 d’agost, o a Santa Tecla, el 23 de setembre. Es toca just en el moment del tancament que la comitiva passa pel Passeig de la Ribera, el passeig marítim. Quan els gegants hi arriben, es deixen les gralles durant uns moments per poder ballar conjuntament amb la cobla aquesta sardana tan pròpia. 


El paisatge musical de les Festes Majors del Garraf és un testimoni viu de la cultura catalana i de la identitat de la comarca. Mantenir aquestes melodies i tradicions despertes és una responsabilitat comuna.

La música catalana al 2010: Txarango, Catarres i els Manel

La música catalana viu un moment àlgid: Oques Grasses ha omplert 4 estadis, La Marina sta morena sonava a totes les festes i l’any passat es va batir el record de reproduccions a la música en la nostra llengua, però, d’on prové aquesta moda? el moviment conegut com la música de trompetes va ser la que va marcar la segona dècada dels 2000, amb un clar referent: Txarango.

La música de les gralles

Les gralles, la música amb un missatge catalanista, la festa major o la reivindicació social, aquests 4 elements poden descriure de manera acurada el que va ser la música catalana ara ja fa uns deu anys. Grups com, els ja mencionats, Txarango, Catarres, Zoo o els numero 1 actualment, Oques Grasses. Altres com Joan Dausà, Manel Gisbert o Suu van presentar un missatge progressista, molts d’ells independentista, en un moment on la identitat catalana estava en un punt molt àlgid i el procés formava part de totes les persones que vivien a Catalunya.

Ara la música en català ja no conté aquest missatge polític, almenys aquella mainstream. En un mode molt més urbà, amb sons més habituals de la música. llatina o pop, presenten una proposta més comercial que ha resultat ser una aposta acertada, almenys l’àmbit econòmic. 

Per entendre aquesta transformació cal retrocedir a l’inici de la dècada del 2010, quan Manel i Els Amics de les Arts consoliden el que es va anomenar l’“indie català”, un pop reposat, carregat de referències literàries i quotidianes, que demostrava que es podia sonar modern sense renunciar a la llengua. Aquest èxit obre la porta a una nova generació de grups que veuen en el català una opció viable per fer carrera musical i omplir sales.

Txarango, fer ballar al poble

Txarango irromp a partir de 2011 amb una proposta molt diferent: barreja de rumba, ska, reggae i música festiva amb una secció de vents molt present, lletres compromeses i una posada en escena pensada per a la performance en concerts festius i emocionants. El seu discurs, proper als moviments socials, a la cooperació i al dret a decidir, connecta de ple amb un país immers en el procés sobiranista i en una intensa mobilització al carrer. Els concerts, més que espectacles, es converteixen en trobades col·lectives on es barreja festa, reivindicació i identitat.

En paral·lel, Els Catarres aporten una mirada més pop però igualment arrelada a la cultura popular. Amb cançons que esdevenen himnes generacionals de barra de bar i festa major, el grup consolida una estètica on les referències locals, els pobles i les relacions quotidianes tenen un protagonisme central. El seu èxit demostra que la llengua catalana pot ser el vehicle d’un pop accessible, apte tant per a les ràdios com per a les places de festa major.

La festa al País Valencià

Aquests grups conviuen amb altres propostes que eixamplen, encara més, el mapa. Zoo, des del País Valencià, introdueix una mescla de rap, electrònica i sons mediterranis amb un discurs obertament polític i antifeixista, teixint ponts entre diferents territoris de parla catalana. Joan Dausà, des d’un pop més intimista, posa banda sonora a una generació que viu crisis personals i col·lectives entre la precarietat i l’esperança. Tot plegat configura una escena on el català és llengua de festa, de lluita i de relat generacional.

La música és política?

El context polític i social d’aquells anys juga un paper decisiu. Les mobilitzacions massives de l’11 de setembre, les consultes sobiranistes, el referèndum de l’1 d’Octubre i la resposta de l’Estat generen un clima de tensió i d’efervescència que també es reflecteix en la cultura. Les cançons, sense ser pamflets, incorporen referències a la llibertat, al país, a la dignitat o a la desobediència, i molts concerts es converteixen en espais on la música i la política es retroalimenten. La identitat catalana, entesa de manera oberta i inclusiva, troba en aquesta escena sonora un dels seus altaveus principals.

Cap al final de la dècada, però, comencen a notar-se canvis importants. Per una banda, la saturació discursiva al voltant del procés fa que una part del públic busqui propostes més desconnectades de la política i més centrades en l’oci, les emocions personals o l’estètica. Per l’altra, el pes creixent de les plataformes digitals i de les xarxes socials modifica la manera de consumir música: ja no és només el directe o el disc, sinó les llistes de reproducció, els videoclips virals i les col·laboracions puntuals.

La nova aposta musical

Aquest nou escenari afavoreix l’aparició d’artistes que beuen del reggaeton, del trap, del pop urbà i de la música llatina, i que integren el català en aquests gèneres globals sense carregar-lo necessàriament de contingut polític. Els temes giren més al voltant de les relacions, la festa, el desamor o l’autoafirmació personal. El català es normalitza com una llengua més dins d’un mercat híbrid on és habitual barrejar-lo amb el castellà o l’anglès en una mateixa cançó.

Ens trobem en un present on l’aposta musical es dirigeix cap a missatges menys polititzats, on els temes habituals de la música prenen partit. Els sons són més llatins, pop i reggaeton, ja no són els típics de la música popular catalana tradicional. Tot i així, en la memoria de molts queden Una lluna a l’aigua, Compta amb mi, Quan tot s’enlaira, Tobogan, Jennifer, Músic de Carrer, Jo Mai Mai, Benvolgut o Felicitats.

Catalunya comarca a comarca: viatjar pel territori amb històries que no surten a les guies

Si busques una manera diferent de descobrir el territori català, Catalunya comarca a comarca – Un meravellós atles del nostre territori i la nostra cultura és una lectura imprescindible. El llibre proposa un extens viatge per totes les comarques del país, combinant mapes, il·lustracions i tradicions que no s’expliquen en totes les guies de viatge.

Quan un viatja per Catalunya sovint es queda als llocs més coneguts i turístics: Barcelona, Girona o la Cerdanya. Però el territori amaga llocs plens d’història i tradicions que interessen a tot aquell que les acaba coneixent de ben a prop. El llibre de Jordi Santjoan és perfecte per fer aquest tipus de viatge.
Aquest atles no és només un recull geogràfic del territori català, també és una invitació a entendre les diferents localitzacions de cada comarca, que tenen identitat pròpia, llegendes i costums que tenen molt a ensenyar a tots aquells que tenen un esperit mogut per la curiositat.
Les seves il·lustracions originals ajuden a endinsar-se al territori i ajuden el lector a situar-se en la zona que s’està explicant i comprendre la relació entre el paisatge i la manera de viure dels seus habitants en cada localitat. A primera vista, pot semblar que el territori no té res a veure amb les tradicions o la forma en què es viu, però tot el contrari, no es viu igual en un poble costaner que a un poble a plena muntanya. Així doncs, les seves il·lustracions són una eina clau per interpretar el territori i descobrir les històries que s’amaguen en cada zona.
És per això que aquest original atles és ideal per a aquells viatgers que busquen experiències autèntiques, per a famílies curioses o per a lectors que volen conèixer Catalunya amb respecte pel territori.