Categoria: Llibres

El carrer de les Camèlies i el diàleg amb La Senyora Dalloway

El carrer de les Camèlies es publica a Catalunya el 1966, després de l’obra més reconeguda internacionalment de Rodoreda, La plaça del Diamant. Aquesta novel·la relata des de la infantesa la vida d’una nena abandonada al carrer de les Camèlies, la Cecília Ce.

Mercè Rodoreda i Virginia Woolf són dues de les grans escriptores del segle XX. Ambdues van compartir una profunda preocupació per la representació de la consciència femenina. Tot i pertànyer a contextos culturals i històrics diferents —Rodoreda la Catalunya marcada per la Guerra Civil i l’exili, l’Anglaterra d’entreguerres en el de Woolf—, els textos d’ambdues autores dialoguen notablement en els temes i en la tècnica narrativa. Vincle que en aquest article, esbrinarem en la comparació entre El carrer de les Camèlies (1966) i La senyora Dalloway (1925). 

El carrer de les Camèlies

El carrer de les Camèlies es publica a Catalunya el 1966, després de l’obra més reconeguda internacionalment de Rodoreda, La plaça del Diamant. Aquesta novel·la relata des de la infantesa la vida d’una nena abandonada al carrer de les Camèlies, la Cecília Ce. Una nena que, més endavant, s’escaparà en la recerca dels seus pares biològics i acabarà visquin entre el món de la prostitució i la misèria. Mantindrà relacions amoroses i sexuals que tan sols la serveixen per reduir la seva vida a vagarejar pels tombs de la ciutat sense rumb. En aquest sentit, recorda en algun moment, a l’obra que publicarà posteriorment Maria Aurèlia Capmany Feliçment, jo soc una dona (1969). Ambdues obres recorren les diverses possibilitats de ser dona en la societat catalana del segle XX. 

Anteriorment, la novel·la de Woolf, La senyora Dalloway, havia estat publicada el 1925 i se situa en el context històric d’Anglaterra posterior a la Primera Guerra Mundial. Hi reflecteix els canvis socials i les conseqüències del conflicte bèl·lic en una Londres que sembla irreparable, alhora que reflexiona sobre el pas inexorable del temps, amb la figura del Big Ben. 

La vida interior 

En primer lloc, un dels punts de contacte més clars entre Rodoreda i Woolf és l’atenció que destinen a la vida interior dels seus personatges. Virginia Woolf és una de les figures clau en el desenvolupament d’aquesta tècnica, amb monòlegs interiors i amb l’anomenat “tunneling process”, que li serveix per narrar l’acció exterior alhora que els pensaments dels personatges. A La senyora Dalloway, el relat, que transcorre en un únic dia, aquest marc temporal viu desdibuixat entre el retorn als records, les pors i les reflexions més íntimes. Rodoreda, a El carrer de les Camèlies, narra la vida de Cecília Ce i ho fa a través d’una veu profundament introspectiva, que se centra en el que sent la protagonista. Ambdues obres exposen una realitat complexa i tràgica que s’enfosqueix, encara més, amb la vida interior dels personatges. 

Una mirada femenina

Tant Woolf, prèviament, i Rodoreda més tard, ofereixen una visió poc explorada de les estructures socials que condicionen la vida de les dones. Clarissa Dalloway encarna una feminitat integrada als valors de la burgesia anglesa. Aquesta aparent realitat, però, amaga una profunda sensació de renúncia de la vida aparentment benestant que li ha tocat viure, amb el record constant del seu amor platònic de la joventut. Representa, doncs, una crua realitat femenina, en un matrimoni sense cap fet destacable, correcte en termes generals, però fred sentimentalment i del qual, d’alguna manera, en depèn. En aquesta direcció, hi trobem la Cecília Ce, una dona desarrelada, marcada per la precarietat absoluta i la dependència tant emocional com econòmica dels homes. 

Tot i la diferència de classe i d’entorn, inclús en allò que narren, totes dues novel·les posen en dubte el rol que fins aleshores se li havia atorgat la dona i posen en manifest els límits imposats del patriarcat. La societat els hi imposa, inevitablement, un estil de vida, uns valors, uns rols, que veuen obligades a reproduir subordinades a l’ordre dels homes. 

El pas del temps

Tot i que el temps en què transcorre cada obra tractada en aquest article és completament diferent, Rodoreda narra tota la vida la Cecília Ce de principi a final, mentre que Woolf també ho fa, encara que en un marc temporal d’un sol dia. Se serveix, però, de la memòria de la Clarissa per recordar tota una vida. El temps, tant a El carrer de les Camèlies, com a La Senyora Dalloway, no és un simple marc cronològic que situa la història, sinó que és una força que modela la identitat, sobretot la femenina, i evidencia la fragilitat de l’existència. 

La Catalunya silenciada i reprimida pel franquisme: Memòria d’uns ulls pintats, de Lluís Llach

Memòria d’uns ulls pintats és una novel·la escrita per Lluís Llach. El cantautor rescata i reivindica una memòria silenciada a través del record d’en Germinal, el protagonista de la història. L’obra recorre la Guerra Civil i la postguerra a un barri obrer de la Barceloneta, posant al centre un amor perseguit per la política i les circumstàncies socials de l’època. Més que una crònica històrica, és una reivindicació de totes aquelles identitats que el règim va voler esborrar.

La Catalunya que havia viscut l’esperança transformadora de la Segona República Espanyola, amb reformes socials, mobilitzacions obreres i un enriquiment cultural es va veure de cop sotmesa a una repressió sistemàtica marcada pel franquisme. Es va imposar el silenci i no només es van prohibir partits i sindicats que anaven en contra del règim, sinó que també es van prohibir llengües, identitats, inclús maneres d’estimar. La societat catalana va ser víctima de totes aquestes censures i restriccions, les quals no van permetre florir la seva cultura durant un període de temps important. 

En aquest escenari de derrota, por i silenci s’ambienta Memòria d’uns ulls pintats (2012), la novel·la amb què el músic Lluís Llach debuta en la narrativa amb una història que rescata allò que el règim va voler ocultar. Aleshores, Llach, s’endinsa precisament en aquest territori: el de la memòria silenciada de la Catalunya obrera i, concretament, en la d’un amor perseguit en temps de guerra i dictadura.

Ambientació: la Barcelona obrera durant la Guerra Civil

Ambientada entre els anys vint i la postguerra, la novel·la recorre dècades convulses de la història catalana i espanyola a través d’una història íntima. El relat se situa en la Catalunya obrera, marcada per les lluites socials, l’anarquisme i, més endavant, per l’esclat de la Guerra Civil i la repressió franquista. Més enllà del context històric, que hi és molt detallat i ben documentat per part de l’autor, el que consolida la narració és la relació entre dos joves, dos amics, en Germinal i en David, que creixen junts en un barri popular de la Barceloneta i descobreixen que el seu vincle va molt més enllà de l’amistat.

Llach construeix la narració des d’un present narratiu que mira enrere. El protagonista és el Germinal, que ara ancià, explica la seva història i la narra a un director de cinema que es vol inspirar per fer una pel·lícula. Aquest joc temporal, amb salts constants entre passat i present, reforça la idea central de la novel·la: la memòria com a eina de resistència. Recordar, per tant, no és només un exercici nostàlgic, és una manera de reivindicar vides, injustícies i identitats que el règim va voler esborrar. En aquest sentit, la novel·la no només parla de la Guerra Civil, sinó també de la repressió posterior, especialment la que va afectar el col·lectiu homosexual durant el franquisme.

Repressió i invisibilització

La repressió franquista contra el col·lectiu homosexual hi té un pes rellevant. En un moment històric en què estimar “fora de la norma” podia comportar empresonament o internament en centres de “reeducació”. El llibre posa rostre i emocions a aquesta realitat sovint invisibilitzada en els relats oficials de la Guerra Civil i el franquisme. L’autor no pretén convertir la relació dels protagonistes és un drama passional, però tampoc la deixa com un accessori. Llach la situa al centre, amb una mirada que combina tendresa i denúncia.

La Barcelona que descriu la novel·la és contradictòria. Hi trobem la il·lusió revolucionària dels anys trenta, l’excitació cultural i política, però també la brutalitat dels enfrontaments entre bàndols i ideologies contràries i la posterior derrota. El món obrer hi té un pes fonamental: els tallers, les fàbriques, els carrers de barri, les converses a les tavernes… Tot plegat configura un ambient humà que presenta la història d’una gran força realista. No és una novel·la històrica i merament informativa, al contrari, és una immersió en la vida quotidiana d’una època profundament dura i desoladora. 

Memòria col·lectiva d’una època fosca

Pel que fa a l’estil, Llach opta per una prosa clara i emotiva, sense artificis innecessaris. El llenguatge, tot i ser accessible per a tothom, és carregat d’intensitat, amb descripcions que apel·len als sentits i diàlegs que marquen profundament el lector. No és estrany, tenint en compte la trajectòria de Llach com a cantautor, que hi hagi una sensibilitat especial en la manera de construir les escenes més íntimes.

Es tracta d’una novel·la que connecta memòria personal amb memòria col·lectiva, que reivindica la dignitat dels vençuts i que posa llum sobre una part de la història catalana que va ser massa temps amagada. Llegir-la ofereix, en certa manera, un acte de reconeixement cap als qui van patir la guerra, la repressió i la marginació. 

Memòria d’uns ulls pintats no és només una història d’amor ni tan sols una crònica de la Guerra Civil. És una novel·la sobre la necessitat de recordar, de posar nom a les absències i de rescatar de l’oblit imposat aquells que van viure i estimar en silenci. Llach ofereix un relat que combina emoció i rigor històric, convidant el lector a mirar enrere per entendre millor el present.

L’alliberament femení durant el franquisme: Feliçment, jo sóc una dona

Feliçment, jo sóc una dona (1969), de Maria Aurèlia Capmany, és una novel·la pionera del feminisme català que, a través de l’autobiografia fictícia de Carola Milà, denuncia la desigualtat de gènere i celebra l’emancipació d’una dona des de les illes fins a la ciutat, fent de Mallorca i Barcelona escenaris d’una aventura d’alliberament persona

 

Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), una de les veus més combatives de la literatura catalana del segle XX, publica el 1969 Feliçment, jo sóc una dona, una obra que marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria narrativa cap a un feminisme obert i conscient. Tot i no ser tan coneguda com altres títols de l’època, la novel·la destaca per la seva estructura innovadora, una amalgama de gèneres que barreja memòries, aventura i denúncia, i per la seva capacitat per qüestionar els límits de la novel·la catalana postguerra. L’autobiografia fictícia de Carola Milà, narrada per ella mateixa als 68 anys, comença en un poble mallorquí i arriba fins a l’emancipació plena, fent dels territoris catalans un espai simbòlic de lluita i victòria.

La història de Carola és un relat d’emancipació contra tot pronòstic. Nascuda en un entorn molt humil a Mallorca, en una casa de Santa Caterina a Ciutat, la protagonista perd la seva mare de ben petita i creix sota la tutela de figures autoritàries com l’avi Salvador Milà i la Paula, en el context opulent però opressiu de can Pujades. Ella, en aquest context, pateix molt durant la seva infància. Des de petita, Carola aprèn a navegar un món masculí hostil: assetjaments familiars, abusos i expectatives que la relega a un rol subaltern. Fugint d’aquesta situació crítica a Mallorca, arriba a la gran Barcelona, on la seva bellesa i intel·ligència li obren portes, però també la converteixen en objecte de desig i control per part d’homes com Esteve Plans, un burgès masclista que l’obliga a casar-se després d’un embaràs no buscat. Veiem com els primers anys de la seva vida van lligats a figures masculines molt dominants, on el paper de la dona queda exclós a la servitud a aquestes persones.

La guerra com a desencadenant

La Guerra Civil actua com a catalitzador dramàtic en la vida de Carola. A Barcelona, col·labora com a infermera en un hospital confiscat al pis familiar, on viu un breu i apassionat idil·li amb Benito Garrido, un cap d’escamot republicà, que s’acaba amb el final del conflicte. La postguerra l’arrossega a més humiliacions: tensions familiars, un matrimoni opressiu i la mort interior en una vida burgesa que no li satisfà. Finalment, Carola decideix tornar a trencar amb tot: fuig a París, on, fent-se passar per hongaresa, obre un restaurant exclusiu i construeix una nova identitat econòmicament independent i emocionalment lliure. El títol, pres d’una frase irònica de les Memòries de Rigolboche –“Feliçment, jo sóc una dona”–, resumeix aquesta ironia inicial que esdevé afirmació triomfal.

Mallorca i Barcelona són escenaris essencials que donen arrel catalana a la història. El poble mallorquí –amb les seves cases de Santa Caterina i l’opulència de can Pujades– representa l’origen opressiu i rural, ple de silenci majestuós però carregat de vigilància patriarcal. Barcelona, en canvi, és el lloc de les metamorfosis: ciutat industrial i republicana durant la guerra, espai de burgesia asfixiant a la postguerra, i trampolí cap a l’Europa lliure. Capmany utilitza aquests territoris per mostrar com la dona catalana, atrapada entre tradició insular i modernitat urbana, pot forjar el seu propi camí.

L’alliberament femení

L’estil de la novel·la és audaç i experimental per a l’època. Capmany barreja gèneres –memòries, picaresca, aventura– i explora els límits narratius amb una veu irònica i fina que denuncia la desigualtat sense caure en el didactisme. La primera persona de Carola permet una immersió total en la seva psicologia: des de la ingenuïtat infantil fins a la saviesa reflexiva de la vellesa, passant per la ràbia i la determinació de la maduresa. Personatges secundaris com Francesca Bertolozzi (Paquita Reinal), burgesa progressista, o el doctor Subietas, representen les diferents cares del patriarcat i les aliances complexes entre dones.

Publicada en plena dictadura franquista, l’obra és una denúncia valenta de la condició femenina en la societat catalana. Capmany, que ja havia mostrat preocupació per la dona en obres anteriors, aquí crea una heroïna que no es sotmet: Carola triomfa econòmicament i emocionalment, convertint-se en símbol d’alliberament en un món hostil. La novel·la devora el feminisme latent de moltes dones (i homes) de l’època, qüestionant matrimonis forçats, assetjaments i rols imposats.

Tot i la seva qualitat, Feliçment, jo sóc una dona ha sigut una obra relativament desconeguda fora dels cercles literaris especialitzats. Ha estat reeditada amb estudis introductoris i propostes didàctiques, i s’estudia com a exemple de narrativa feminista catalana al costat d’obres de Mercè Rodoreda o Maria Barbal. Crítics destaquen la seva influència en la transició cap a un feminisme narratiu més explícit a la literatura catalana dels 70 i 80.

El carrer de les Camèlies i el diàleg que estableix amb La Senyora Dalloway

Tot i la diferència de classe i d’entorn, totes dues novel·les posen en dubte el rol que fins aleshores se li havia atorgat la dona i posen en manifest els límits imposats del patriarcat. La societat els hi imposa, inevitablement, un estil de vida, uns valors, uns rols, que veuen obligades a reproduir subordinades a l’ordre dels homes.

Mercè Rodoreda i Virginia Woolf són dues de les grans escriptores del segle XX. Ambdues van compartir una profunda preocupació per la representació de la consciència femenina. Tot i pertànyer a contextos culturals i històrics diferents —Rodoreda la Catalunya marcada per la Guerra Civil i l’exili, l’Anglaterra d’entreguerres en el de Woolf—, els textos d’ambdues autores dialoguen notablement en els temes i en la tècnica narrativa. Vincle que en aquest article, esbrinarem en la comparació entre El carrer de les Camèlies (1966) i La senyora Dalloway (1925). 

El carrer de les Camèlies es publica a Catalunya el 1966, després de l’obra més reconeguda internacionalment de Rodoreda, La plaça del Diamant. Aquesta novel·la relata des de la infantesa la vida d’una nena abandonada al carrer de les Camèlies, la Cecília Ce. Una nena que, més endavant, s’escaparà en la recerca dels seus pares biològics i acabarà visquin entre el món de la prostitució i la misèria. Mantindrà relacions amoroses i sexuals que tan sols la serveixen per reduir la seva vida a vagarejar pels tombs de la ciutat sense rumb. En aquest sentit, recorda en algun moment, a l’obra que publicarà posteriorment Maria Aurèlia Capmany Feliçment, jo soc una dona (1969). Ambdues obres recorren les diverses possibilitats de ser dona en la societat catalana del segle XX. 

Anteriorment, la novel·la de Woolf, La senyora Dalloway, havia estat publicada el 1925 i se situa en el context històric d’Anglaterra posterior a la Primera Guerra Mundial. Hi reflecteix els canvis socials i les conseqüències del conflicte bèl·lic en una Londres que sembla irreparable, alhora que reflexiona sobre el pas inexorable del temps, amb la figura del Big Ben. 

La vida interior 

En primer lloc, un dels punts de contacte més clars entre Rodoreda i Woolf és l’atenció que destinen a la vida interior dels seus personatges. Virginia Woolf és una de les figures clau en el desenvolupament d’aquesta tècnica, amb monòlegs interiors i amb l’anomenat “tunneling process”, que li serveix per narrar l’acció exterior alhora que els pensaments dels personatges. A La senyora Dalloway, el relat, que transcorre en un únic dia, aquest marc temporal viu desdibuixat entre el retorn als records, les pors i les reflexions més íntimes. Rodoreda, a El carrer de les Camèlies, narra la vida de Cecília Ce i ho fa a través d’una veu profundament introspectiva, que se centra en el que sent la protagonista. Ambdues obres exposen una realitat complexa i tràgica que s’enfosqueix, encara més, amb la vida interior dels personatges. 

Una mirada femenina

Tant Woolf, prèviament, i Rodoreda més tard, ofereixen una visió poc explorada de les estructures socials que condicionen la vida de les dones. Clarissa Dalloway encarna una feminitat integrada als valors de la burgesia anglesa. Aquesta aparent realitat, però, amaga una profunda sensació de renúncia de la vida aparentment benestant que li ha tocat viure, amb el record constant del seu amor platònic de la joventut. Representa, doncs, una crua realitat femenina, en un matrimoni sense cap fet destacable, correcte en termes generals, però fred sentimentalment i del qual, d’alguna manera, en depèn. En aquesta direcció, hi trobem la Cecília Ce, una dona desarrelada, marcada per la precarietat absoluta i la dependència tant emocional com econòmica dels homes. 

Tot i la diferència de classe i d’entorn, inclús en allò que narren, totes dues novel·les posen en dubte el rol que fins aleshores se li havia atorgat la dona i posen en manifest els límits imposats del patriarcat. La societat els hi imposa, inevitablement, un estil de vida, uns valors, uns rols, que veuen obligades a reproduir subordinades a l’ordre dels homes. 

El pas del temps

Tot i que el temps en què transcorre cada obra tractada en aquest article és completament diferent, Rodoreda narra tota la vida la Cecília Ce de principi a final, mentre que Woolf també ho fa, encara que en un marc temporal d’un sol dia. Se serveix, però, de la memòria de la Clarissa per recordar tota una vida. El temps, tant a El carrer de les Camèlies, com a La Senyora Dalloway, no és un simple marc cronològic que situa la història, sinó que és una força que modela la identitat, sobretot la femenina, i evidencia la fragilitat de l’existència. 

Camèlies
Camèlies

El més petit de tots – Lola Anglada

El més petit de tots, és un llibre escrit i il·lustrat per la Lola Anglada i Sarriera, autora cabdal de la cultura catalana, publicat en plena Guerra Civil espanyola. L’obra s’inscriu dins del context de propaganda republicana adreçada al públic infantil, amb la intenció de inculcar uns valors polítics i morals concrets. A través d’un infant simbòlic i d’un llenguatge aparentment senzill, el llibre mostra les conseqüències devastadores que té la guerra, contraposant, alhora, els ideals de la pau, solidaritat i justícia social que defensa la República.

Infant o símbol?

El protagonista de la història, abans de convertir-se en un personatge il·lustrat, va ser una escultura d’un infant vestit amb la gorra frígia (que és un símbol del republicanisme popular), una granota d’obrer, el puny esquerre alçat i una senyera a l’altre mà. El nen caminant amb pas ferm, com si es tractés d’un petit guerriller qualsevol disposat a combatre als feixistes. Aquesta peça va estar esculpida per Miquel Paredes per encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, amb l’objectiu d’escampar un missatge de confiança i preparar a la ciutadania per una guerra. 

Lola Anglada agafa aquesta figura escultòrica com a base per crear el seu relat i les il·lustracions del llibre. 

“El més petit de tots” no és un títol qualsevol: simbolitza la infantesa, pero alhora el poble, la gent senzilla, i la comunitat catalana, que units poden resistir i combatre les injustícies. D’aquesta manera, ja només amb la capçalera, l’obra transmet la idea que tothom, fins i tot els més petits, té un paper important en defensar el valors individuals i col·lectius. 

El llibre està clarament adreçat als “més petits de tots”, tant pel format com pel llenguatge i les il·lustracions. Tanmateix, darrere d’aquesta aparença innocent i infantil, s’hi amaga un fort contingut ideològic. Anglada utilitza la literatura infantil com a eina pedagògica i política, amb la intenció de formar futurs ciutadans compromesos amb la causa republicana. 

Un llibre infantil per adults

A través dels dibuixos, es mostren escenes de destrucció, pobresa i patiment causades per la guerra, però sempre des d’un punt de vista que apel·la a l’empatia i a la necessitat de lluitar per un món millor. 

En aquesta obra, podem veure clarament els ideals de l’època: l’antifeixisme, la defensa de la llibertat, la justícia social i la importància del poble treballador. És un llibre, que tret d’estar dirigit cap als infants, podria servir actualment com a font documental, mostrant una mirada més empàtica i tendre, diferent de la que estem acostumats a escoltar i aprendre: com les famílies miraven de conscienciar als més innocents de la imminent desgràcia.  

En conclusió, El més petit de tots no és només un llibre infantil, sinó un document històric i cultural de gran valor. A través d’una narrativa senzilla i d’un potent simbolisme, Lola Anglada aconsegueix transmetre un missatge clar i potent sobre les necessitats de defensar uns ideals en temps de crisi. L’obra permet entendre com es van utilitzar l’art i la cultura com a eina de conscienciació durant la Guerra Civil, i com fins i tot els infants van ser considerats part activa d’aquest moviment.

Les cent millors rondalles populars catalanes – Joan Amades

Les rondalles han estat, durant segles, una de les principals formes de transmissió cultural a Catalunya. A través de personatges fantàstics, paisatges recognoscibles i situacions simbòliques, aquests relats han ajudat a explicar el món i el territori. Les cent millors rondalles populars catalanes, de Joan Amades, és una obra clau per entendre aquest llegat. 

Aquesta obra és un recull extens de narracions tradicionals que formen part de l’imaginari col·lectiu del territori. Joan Amades, folklorista i etnòleg de referència, va dedicar gran part de la seva trajectòria a recopilar aquests relats orals amb l’objectiu de preservar-los i evitar que desapareguessin.

Les rondalles que aquest llibre recull se situen sovint a llocs en concret del territori català: boscos, masies, pobles petits, etc., que es converteixen en els escenaris d’històries protagonizades per pagesos, reis, bruixes o éssers fantàstics. 

A diferència d’altres formes de narració, les rondalles no busquen ser fidels a la història, sinó transmetre valors i visions del món. La seva forma simple amaga una gran riquesa simbòlica que permet que d’un sol text s’extreguin diverses interpretacions del seu significat. 

Aquest llibre ofereix un extra davant de la descoberta del territori. Les rondalles et proporcionen una mirada més enllà de l’aparença física del territori. Llegir-les és una manera d’endinsar-se en una Catalunya menys visible, pero viva en la memòria col·lectiva. A més, d’aquestes històries serveixen com a eina educativa i cultural, ja que fomenten l’interès per la llengua, la història i les tradicions locals. Llegir-les permet connectar amb la saviesa popular i comprendre millor la manera com les generacions anterior interpreten les costums i les relacions socials. 



Mirall Trencat – Mercè Rodoreda

Mirall trencat és una obra coral on un seguit de personatges de la Barcelona de la Guerra civil estan lligats pels llaços familiars. Aquesta novel·la no és només un relat sobre el passat, sinó una unió de múltiples veus fragmentades d’una localització concreta.

“Una família rica, una casa abandonada, un jardí desolat… Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això.”  Mercè Rodoreda tenia molt clar quins pilars havien de formar part de la seva obra més ambiciosa. Publicada el 1974, Mirall trencat segueix la vida de tres generacions de la família dels Valldaura-Farriols. La trama segueix l’esplendor de la saga familiar com a part de la burgesia catalana de principis del segle XX fins a la seva absoluta decadència després de la Guerra Civil. No obstant això, no és només una història d’ascens i caiguda, sinó com els personatges transiten pels records i secrets.

L’eix central de la novel·la és la imponent Teresa Goday, una dona d’origen humil, que gràcies a la seva determinació aconsegueix l’ascens social fins a esdevenir la matriarca dels Valldaura. Al seu voltant la lliguen personatges com Salvador Valldaura, l’Eladi Farriols, la seva filla Sofia els nets que protagonitzaran escenes de gran crueltat.

Sense cap dubte, el protagonista real de l’obra és el lloc: la torre i el jardí a Sant Gervasi de Cassoles. Salvador Valldaura compra una torre a la part alta de Sant Gervasi al costat d’un gran jardí, un espai que evoluciona de forma paral·lela amb els seus habitants.

100 anys d’imatges; “Montblanc Desaparegut”, d’Alexandre Rebollo i Albert Carreras

“Montblanc Desaparegut” d’Alexandre Rebollo i Albert Carreras, obre una finestra al passat gràcies a la recopilació de fotografies d’arxiu i fons familiars. El llibre documenta l’evolució urbana, la societat catalana i les tradicions perdudes de Montblanc des del segle XIX fins a la dècada de 1960.

El gener i la promesa de, almenys, dos mesos més de fredor d’hivern, ens fan somiar amb les temporades càlides de l’any. Sembla que els darrers dies tothom fuig als seus records de les vacances de juliol o de l’escalfor d’aquell got de cafè a l’entrada de setembre. Nosaltres tendim a tornar a les festes de primavera, entre elles, Sant Jordi. Roses, llibres i senyeres per total Catalunya. Però al mite del nostre estimat cavaller, també s’inclou un indret especial: Montblanc. Al llibre Montblanc Desaparegut, d’Alexandre Rebollo i Albert Carreras, fem un viatge al passat; a través de la recopilació de fotografies antigues, els autors ens porten pels carrers i les històries del poble.

La datació de les imatges es comprèn entre els finals del s. XIX i els anys 60 del s. XX, i encara que moltes han sigut extretes de l’Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà, també compta amb fotografies de fons familiars privats, el que aporta fotos que no havien sigut mai publicades de les tradicions i costums de l’època. Rebollo i Carreras ens porten agafats de la mà pel canvi cultural, arquitectònic i social de Montblanc al llarg de l’últim segle, amb exemples com les processons de Corpus Christi, la Festa Major, o els Gegants i Nans originals impresos a les seves pàgines.

Montblanc Desaparegut és un llibre que ens desvela tant gràfica com textualment sobre la història d’un poble estimat per tots, ple d’històries sobre la societat catalana i, naturalment, de llegendes.

Accés a les primeres vuit pàgines del llibre

“1001 secrets de la història de Catalunya”

Històries curioses, misterioses i sovint sorprenents sobre fet del 1714 fins a l’actualitat.

“1001 secrets de la història de Catalunya” és una crònica que narra els fets i personatges que van marcar significativament i van modelar per a arribar al desenvolupament de la identitat de Catalunya com a nació i poble. A través d’històries curioses i anecdòtiques, Ana Riera, l’autora del llibre, ofereix una altra perspectiva sobre la història de Catalunya. 

Amb la caiguda de Barcelona per part dels Borbons com a punt de partida, aquest llibre recorre des dels inicis del segle XVIII amb grans històries sobre comtes i reis, les grans guerres o el famós 1714 fins a arribar també a moments més recents. Però no sols explica els fets, sinó també posa èmfasi en com vivia la gent, quins costums tenien, quines pors o esperances els movien i quines històries s’explicaven entre ells.

En haver-hi històries de diferents èpoques, un punt fort del llibre és que es pot llegir de la forma que tu vulguis. Per tant, no cal seguir un ordre, obre el llibre per qualsevol pàgina, deixa’t portar per la història que et toqui i endinsa’t en descobrir les llegendes més importants de Catalunya.  

En resum, “1001 secrets de la història de Catalunya” és una manera entretinguda de mirar enrere i descobrir que la història del país està plena de moments inesperats i personatges sorprenents que la fan molt més viva i interessant.

Solitud, de Caterina Albert i Paradís

Descobreix la història i el paisatge que hi ha amagats darrere de la novel·la Solitud, i la seva connexió amb el massís del Montgrí (Baix Empordà).

Solitud és una novel·la escrita per Caterina Albert i Paradís (sota el pseudònim “Víctor Català”) al voltant del 1905 que explica el recorregut vital de la Mila, la protagonista. 

Mila és una dona que se’n va a viure a les muntanyes amb el seu marit, a fer d’ermitans. Allà, en l’ambient solitari i ferotge del bosc i dels cims, surt a la llum la profunda insatisfacció que sent cap a la vida, que es manifesta en la seva relació amb l’entorn, amb ella mateixa i amb altres personatges com el pastor Gaietà. Al llarg de la novel·la, Mila viu diverses experiències que la porten a descobrir la seva personalitat i conèixer-se interiorment, en un gran recorregut espiritual ple de símbols. Al final, el descens de la protagonista per la muntanya, il·lustra el significat final de la novel·la: acceptar la solitud i enfrontar-se a l’existència per si mateixa.

Albert i Paradís va crear una obra que combina la descripció de la realitat amb una narració simbòlica. Amb aquesta estratègia, situa al lector en la posició de la protagonista i li fa descobrir la història a través de la seva mirada. Encara que n’hi ha molts, els principals símbols que apareixen són: la muntanya, que representa les dificultats de la vida per arribar al cim; el pastor Gaietà, que funciona com a guia nietzscheà de Mila en el seu viatge espiritual; i l’Ànima, un caçador que mostra el costat més lleig i irracional dels éssers humans.

Tot i que a la novel·la no es menciona en cap moment un lloc específic on passen els fets, molta gent opina que la història està ambientada en l’ermita de Santa Caterina i el massís del Montgrí, del poble Torroella de Montgrí (Baix Empordà). Per una banda, perquè el paisatge que es descriu a Solitud és propi de la baixa muntanya mediterrània com és el Montgrí (pins, oliveres, xiprers, romegueres, arns, atzaveres…). D’altra banda, perquè en aquells temps els pastors duien a engegar ramats de cabres i ovelles per la zona. Per últim, Albert i Paradís era de l’Escala, un poble que fa costat amb Torroella, i això també fa pensar que es va inspirar en aquest lloc.