Autor: Pol Cardona Colomé

L’alliberament femení durant el franquisme: Feliçment, jo sóc una dona

Feliçment, jo sóc una dona (1969), de Maria Aurèlia Capmany, és una novel·la pionera del feminisme català que, a través de l’autobiografia fictícia de Carola Milà, denuncia la desigualtat de gènere i celebra l’emancipació d’una dona des de les illes fins a la ciutat, fent de Mallorca i Barcelona escenaris d’una aventura d’alliberament persona

 

Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), una de les veus més combatives de la literatura catalana del segle XX, publica el 1969 Feliçment, jo sóc una dona, una obra que marca un punt d’inflexió en la seva trajectòria narrativa cap a un feminisme obert i conscient. Tot i no ser tan coneguda com altres títols de l’època, la novel·la destaca per la seva estructura innovadora, una amalgama de gèneres que barreja memòries, aventura i denúncia, i per la seva capacitat per qüestionar els límits de la novel·la catalana postguerra. L’autobiografia fictícia de Carola Milà, narrada per ella mateixa als 68 anys, comença en un poble mallorquí i arriba fins a l’emancipació plena, fent dels territoris catalans un espai simbòlic de lluita i victòria.

La història de Carola és un relat d’emancipació contra tot pronòstic. Nascuda en un entorn molt humil a Mallorca, en una casa de Santa Caterina a Ciutat, la protagonista perd la seva mare de ben petita i creix sota la tutela de figures autoritàries com l’avi Salvador Milà i la Paula, en el context opulent però opressiu de can Pujades. Ella, en aquest context, pateix molt durant la seva infància. Des de petita, Carola aprèn a navegar un món masculí hostil: assetjaments familiars, abusos i expectatives que la relega a un rol subaltern. Fugint d’aquesta situació crítica a Mallorca, arriba a la gran Barcelona, on la seva bellesa i intel·ligència li obren portes, però també la converteixen en objecte de desig i control per part d’homes com Esteve Plans, un burgès masclista que l’obliga a casar-se després d’un embaràs no buscat. Veiem com els primers anys de la seva vida van lligats a figures masculines molt dominants, on el paper de la dona queda exclós a la servitud a aquestes persones.

La guerra com a desencadenant

La Guerra Civil actua com a catalitzador dramàtic en la vida de Carola. A Barcelona, col·labora com a infermera en un hospital confiscat al pis familiar, on viu un breu i apassionat idil·li amb Benito Garrido, un cap d’escamot republicà, que s’acaba amb el final del conflicte. La postguerra l’arrossega a més humiliacions: tensions familiars, un matrimoni opressiu i la mort interior en una vida burgesa que no li satisfà. Finalment, Carola decideix tornar a trencar amb tot: fuig a París, on, fent-se passar per hongaresa, obre un restaurant exclusiu i construeix una nova identitat econòmicament independent i emocionalment lliure. El títol, pres d’una frase irònica de les Memòries de Rigolboche –“Feliçment, jo sóc una dona”–, resumeix aquesta ironia inicial que esdevé afirmació triomfal.

Mallorca i Barcelona són escenaris essencials que donen arrel catalana a la història. El poble mallorquí –amb les seves cases de Santa Caterina i l’opulència de can Pujades– representa l’origen opressiu i rural, ple de silenci majestuós però carregat de vigilància patriarcal. Barcelona, en canvi, és el lloc de les metamorfosis: ciutat industrial i republicana durant la guerra, espai de burgesia asfixiant a la postguerra, i trampolí cap a l’Europa lliure. Capmany utilitza aquests territoris per mostrar com la dona catalana, atrapada entre tradició insular i modernitat urbana, pot forjar el seu propi camí.

L’alliberament femení

L’estil de la novel·la és audaç i experimental per a l’època. Capmany barreja gèneres –memòries, picaresca, aventura– i explora els límits narratius amb una veu irònica i fina que denuncia la desigualtat sense caure en el didactisme. La primera persona de Carola permet una immersió total en la seva psicologia: des de la ingenuïtat infantil fins a la saviesa reflexiva de la vellesa, passant per la ràbia i la determinació de la maduresa. Personatges secundaris com Francesca Bertolozzi (Paquita Reinal), burgesa progressista, o el doctor Subietas, representen les diferents cares del patriarcat i les aliances complexes entre dones.

Publicada en plena dictadura franquista, l’obra és una denúncia valenta de la condició femenina en la societat catalana. Capmany, que ja havia mostrat preocupació per la dona en obres anteriors, aquí crea una heroïna que no es sotmet: Carola triomfa econòmicament i emocionalment, convertint-se en símbol d’alliberament en un món hostil. La novel·la devora el feminisme latent de moltes dones (i homes) de l’època, qüestionant matrimonis forçats, assetjaments i rols imposats.

Tot i la seva qualitat, Feliçment, jo sóc una dona ha sigut una obra relativament desconeguda fora dels cercles literaris especialitzats. Ha estat reeditada amb estudis introductoris i propostes didàctiques, i s’estudia com a exemple de narrativa feminista catalana al costat d’obres de Mercè Rodoreda o Maria Barbal. Crítics destaquen la seva influència en la transició cap a un feminisme narratiu més explícit a la literatura catalana dels 70 i 80.

La música catalana al 2010: Txarango, Catarres i els Manel

La música catalana viu un moment àlgid: Oques Grasses ha omplert 4 estadis, La Marina sta morena sonava a totes les festes i l’any passat es va batir el record de reproduccions a la música en la nostra llengua, però, d’on prové aquesta moda? el moviment conegut com la música de trompetes va ser la que va marcar la segona dècada dels 2000, amb un clar referent: Txarango.

La música de les gralles

Les gralles, la música amb un missatge catalanista, la festa major o la reivindicació social, aquests 4 elements poden descriure de manera acurada el que va ser la música catalana ara ja fa uns deu anys. Grups com, els ja mencionats, Txarango, Catarres, Zoo o els numero 1 actualment, Oques Grasses. Altres com Joan Dausà, Manel Gisbert o Suu van presentar un missatge progressista, molts d’ells independentista, en un moment on la identitat catalana estava en un punt molt àlgid i el procés formava part de totes les persones que vivien a Catalunya.

Ara la música en català ja no conté aquest missatge polític, almenys aquella mainstream. En un mode molt més urbà, amb sons més habituals de la música. llatina o pop, presenten una proposta més comercial que ha resultat ser una aposta acertada, almenys l’àmbit econòmic. 

Per entendre aquesta transformació cal retrocedir a l’inici de la dècada del 2010, quan Manel i Els Amics de les Arts consoliden el que es va anomenar l’“indie català”, un pop reposat, carregat de referències literàries i quotidianes, que demostrava que es podia sonar modern sense renunciar a la llengua. Aquest èxit obre la porta a una nova generació de grups que veuen en el català una opció viable per fer carrera musical i omplir sales.

Txarango, fer ballar al poble

Txarango irromp a partir de 2011 amb una proposta molt diferent: barreja de rumba, ska, reggae i música festiva amb una secció de vents molt present, lletres compromeses i una posada en escena pensada per a la performance en concerts festius i emocionants. El seu discurs, proper als moviments socials, a la cooperació i al dret a decidir, connecta de ple amb un país immers en el procés sobiranista i en una intensa mobilització al carrer. Els concerts, més que espectacles, es converteixen en trobades col·lectives on es barreja festa, reivindicació i identitat.

En paral·lel, Els Catarres aporten una mirada més pop però igualment arrelada a la cultura popular. Amb cançons que esdevenen himnes generacionals de barra de bar i festa major, el grup consolida una estètica on les referències locals, els pobles i les relacions quotidianes tenen un protagonisme central. El seu èxit demostra que la llengua catalana pot ser el vehicle d’un pop accessible, apte tant per a les ràdios com per a les places de festa major.

La festa al País Valencià

Aquests grups conviuen amb altres propostes que eixamplen, encara més, el mapa. Zoo, des del País Valencià, introdueix una mescla de rap, electrònica i sons mediterranis amb un discurs obertament polític i antifeixista, teixint ponts entre diferents territoris de parla catalana. Joan Dausà, des d’un pop més intimista, posa banda sonora a una generació que viu crisis personals i col·lectives entre la precarietat i l’esperança. Tot plegat configura una escena on el català és llengua de festa, de lluita i de relat generacional.

La música és política?

El context polític i social d’aquells anys juga un paper decisiu. Les mobilitzacions massives de l’11 de setembre, les consultes sobiranistes, el referèndum de l’1 d’Octubre i la resposta de l’Estat generen un clima de tensió i d’efervescència que també es reflecteix en la cultura. Les cançons, sense ser pamflets, incorporen referències a la llibertat, al país, a la dignitat o a la desobediència, i molts concerts es converteixen en espais on la música i la política es retroalimenten. La identitat catalana, entesa de manera oberta i inclusiva, troba en aquesta escena sonora un dels seus altaveus principals.

Cap al final de la dècada, però, comencen a notar-se canvis importants. Per una banda, la saturació discursiva al voltant del procés fa que una part del públic busqui propostes més desconnectades de la política i més centrades en l’oci, les emocions personals o l’estètica. Per l’altra, el pes creixent de les plataformes digitals i de les xarxes socials modifica la manera de consumir música: ja no és només el directe o el disc, sinó les llistes de reproducció, els videoclips virals i les col·laboracions puntuals.

La nova aposta musical

Aquest nou escenari afavoreix l’aparició d’artistes que beuen del reggaeton, del trap, del pop urbà i de la música llatina, i que integren el català en aquests gèneres globals sense carregar-lo necessàriament de contingut polític. Els temes giren més al voltant de les relacions, la festa, el desamor o l’autoafirmació personal. El català es normalitza com una llengua més dins d’un mercat híbrid on és habitual barrejar-lo amb el castellà o l’anglès en una mateixa cançó.

Ens trobem en un present on l’aposta musical es dirigeix cap a missatges menys polititzats, on els temes habituals de la música prenen partit. Els sons són més llatins, pop i reggaeton, ja no són els típics de la música popular catalana tradicional. Tot i així, en la memoria de molts queden Una lluna a l’aigua, Compta amb mi, Quan tot s’enlaira, Tobogan, Jennifer, Músic de Carrer, Jo Mai Mai, Benvolgut o Felicitats.

Poblet, el cor de la Catalunya medieval

(El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet) és molt més que un monument molt bonic: és un relat de la història sobre el naixement de la Catalunya medieval, la Corona d’Aragó i la construcció d’una identitat que encara avui forma part de la nostra nació. El Reial Monestir de Santa Maria té història, molta, aquella que et transporta a l’etapa medieval, una etapa on Catalunya no estava vinculada a la Corona de Castella, on el camp manava per sobre de totes les tasques i la mortalitat era elevada.

 

 

Quan parlem d’aquesta zona tan emblemàtica, no estem descrivint només un conjunt d’edificis antics, sinó un autèntic mapa de la Catalunya medieval, traçat amb pedra, silenci i rituals. Situat a la (Conca de Barberà), al peu de les muntanyes de Prades, Poblet va ser fundat l’any 1150 gràcies a la donació de terres que Ramon Berenguer IV va fer a l’orde del Cister, en ple procés d’expansió feudal i de conquesta de nous territoris als sarraïns. El que comença com un projecte espiritual i econòmic, amb l’objectiu de conrear terres i finalitats religioses, s’acaba convertint en un dels grans centres de poder de la Corona d’Aragó degut a la seva bellesa i gran utilitat. 

La història de Poblet

La història de Poblet permet explicar, gairebé al complet, la biografia de la Catalunya medieval. En poc més d’un segle, aquell nucli inicial de monjos cistercencs creix i es consolida com a abadia rica i influent, amb un gran domini sobre diversos pobles i amb una biblioteca i uns tallers que són focus de producció cultural. No només es tracta només d’un monestir tancat en si mateix: Poblet participa de la xarxa de poder dels reis i dels nobles, administra terres, intervé en la política i ordena el territori. És un element clau per entendre la idiosincràsia de la Catalunya medieval. 

Aquesta dimensió política es llegeix amb claredat en l’hermosa arquitectura. Poblet és un dels conjunts cistercencs més grans i complets d’Europa, organitzat en tres recintes successius que separen la resta del món respecte el cor espiritual del monestir. La muralla i la Porta de Prades tanquen un recinte exterior amb edificis de factura gòtica tardana, mentre que el nucli central concentra l’església, el claustre, la sala capitular i els espais de vida dels monjos. El claustre major, iniciat al segle XIV, és una síntesi de sobrietat cistercenca i monumentalitat gòtica, i articula la vida quotidiana: tot gira al voltant d’aquest espai central.

El panteó reial converteix Poblet en una mena de “Panteó nacional” de la Corona d’Aragó. A l’interior de l’església hi reposen diversos monarques, com Alfons el Cast o Jaume I, i la decisió de situar-hi les tombes reials respon a la voluntat de lligar el poder polític amb un espai sagrat i estable. Aquesta unió entre monarquia i monestir es plasma en els sarcòfags i en la mateixa distribució de l’església, on la presència dels reis morts dialoga amb la litúrgia viva. Poblet esdevé així un lloc on la memòria del passat justifica les decisions del present i projecta la imatge d’una Corona amb vocació mediterrània.

La crisi de l’edat medieval

Tot i així, la seva llegenda real no és només esplendor. La desamortització del segle XIX va provocar l’abandonament del monestir, la dispersió dels béns i el deteriorament accelerat dels edificis. No tot era exuberància i consens polític, en una etapa d’inestabilitat, pobresa i guerra Poblet també ho pagava. Durant dècades, el que havia estat un centre de poder i espiritualitat es transforma en una ruïna monumental que simbolitza, d’alguna manera, la crisi d’un antic règim i la fragilitat d’un patrimoni no protegit. És en aquest context que Poblet comença a ser reivindicat per intel·lectuals i sectors del catalanisme com un símbol històric a recuperar.

La restauració del monestir al segle XX és també un capítol significatiu dins de la  història cultural catalana. Declarat Monument Nacional el 1921, Poblet entra en una llarga fase de reconstrucció impulsada per figures com Eduard Toda, que entenen el monestir com a peça clau de la memòria col·lectiva. Les obres permeten, amb el temps, el retorn de la comunitat cistercenca i la recuperació del panteó reial, que havia estat desmantellat. La intervenció pública a partir de la Transició, amb impulsos des de la Generalitat, consolida Poblet com un espai viu, on conviuen la vida monàstica, la visita turística i la preservació patrimonial.

Poblet, patrimoni cultural

La declaració de Poblet com a Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1991 el situa en el mapa global del patrimoni cultural. L’organisme internacional en destaca el caràcter de gran abadia cistercenca, la unitat arquitectònica construïda entre els segles XII i XV i el valor excepcional del panteó reial com a testimoni de la història política de la Corona d’Aragó. Avui, Poblet és una parada obligada per a qui vulgui entendre com es construeix un país a través dels seus monuments: un espai on la pedra parla de conquestes, de reis, de monjos, de ruïna i de renaixement.

 

La ciudad de las luces muertas – David Ucles

La ciudad de las luces muertas, recentment premiada amb el guardó Nadal, tracta la història de Barcelona en la postguerra franquista. A través de diversos personatges, històries i enclaus de la ciutat Ucles recorre per la vida de l’època en un llibre màgic.

 

Aquesta obra et remunta a una Barcelona antiga, aquella de fa pràcticament 100 anys. Un dia tota la ciutat es queda sense llum, tant la produïda per el sol com aquella artificial. En aquestes 24 hores l’apagada també és temporal. Diverses barcelones de diferents èpoques i realitats es superposen al mateix moment. De sobte, apareixen monuments desapareguts o altres que encara no han sigut construïts, com la Sagrada Família, ja estan acabats. Per resoldre aquesta situació misteriosa un grup d’artistes encapçalat per Carmen Laforet, Mercè Rodoreda o Gaudí intenten resoldre l’enigma de l’apagada. L’obra es converteix, pràcticament, a una carta d’amor a la ciutat condal. Els protagonistes transiten els seus barris, les seves obres arquitectòniques, el seu art, la seva música i la seva història.

 

 L’autor per dotar de credibilitat i realisme a l’obra situa alguns dels fets en llocs clau per a la ciutat de Barcelona. La Sagrada Família apareix ja finalitzada, es fa referència a alguns monuments que ara ja estan desapareguts o es camina per barris com el gòtic o el Raval. En resum, l’obra fa una representació acurada de la vida a la ciutat en la postguerra, això abans de la gran apagada que fa confluir a totes les barcelones imaginables a un mateix present. És una obra que et fa conèixer, de manera indirecta, la capital de Catalunya, alguns dels seus personatges més rellevants i la vida a la ciutat. 

 

L’obra de David Ucles és una declaració d’amor a la gran cultura, milers d’artistes, racons amagats, milions de històries o moments bonics que guarda aquesta gran ciutat, Barcelona.