Autor: Núria Arrebola Nogués

Sant Jordi a Catalunya: De la llegenda a la festa del llibre

La primavera porta a Catalunya un dels dies festius més celebrats al calendari: la diada de Sant Jordi. El 23 d’abril no és més que una gran festa literària, si no és tota una celebració per a tots els catalans amb orígens llegendaris.

Els orígens de la llegenda i el culte al Sant

La figura de Sant Jordi va ser un militar romà d’origen grec, martiritzat l’any 303 dC i que va acabar morint el 23 d’abril d’aquell mateix any, per no voler renunciar a la seva fe cristiana i negar-se a perseguir els cristians. A partir d’aquí és quan es comença a retre homenatge com a màrtir i a sorgir històries fantàstiques, fins que a l’edat mitjana, per tota la Corona d’Aragó, es va estendre el culte a Sant Jordi. És aquí on es troben les arrels de la llegenda que tots coneixem, popularitzada gràcies a la Llegenda àuria escrita pel flare Iacopo da Varazze, on apareixen el drac, la princesa i la rosa.

Però no va ser fins al 1427 quan es va començar a generalitzar la festa de Sant Jordi i el 1456 va esdevenir el patró oficial de Catalunya. Això no obstant, a finals del segle XIX, amb el moviment polític i cultural de la Renaixença, quan es va buscar recuperar les institucions i la llengua catalana utilitzant símbols que unissin el poble, i un d’aquests va ser la figura de Sant Jordi. Aquest símbol representava el passat gloriós medieval i la lluita contra l’opressió, això fa que els intel·lectuals revifessin el culte fins a la instauració de Sant Jordi com a diada patriòtica, cívica i cultural.

Des d’aleshores el 23 d’abril s’ha transformat en un dia per celebrar l’amor on s’intercanvien roses i llibres. Però com han esdevingut aquests elements en símbols representatius de la diada?

Simbolisme de la rosa

Per una banda, la rosa vermella sembla un costum comercial modern, però té arrels profundes. Al segle XV, a Barcelona, ja se celebrava l’anomenada “Fira dels Enamorats” als voltants del Palau de la Generalitat. Durant aquesta data, els joves i els promesos acudien al Pati dels Tarongers del Palau, on se celebrava una missa a la capella de Sant Jordi. A la sortida, els promesos tenien el costum de regalar una rosa vermella a les dones com a símbol de passió i cortesia medieval. Alhora la rosa simbolitza la sang del drac vençut, de la qual va néixer un roser segons la llegenda. Aquest gest romàntic ha perdurat durant anys, fins a l’actualitat que la rosa sol anar acompanyada d’una espiga de blat, representant la fertilitat, i la senyera.

L’arribada del llibre

Per altra banda, el llibre és una incorporació del segle XX. L’any 1926, l’escriptor i editor Vicent Clavel i Andrés va proposar crear un dia per fomentar la lectura, inicialment es va fer a l’octubre, però poc després es va moure a la primavera. Finalment, la data escollida va ser el 23 d’abril, que coincidia amb la mort de dos grans de la literatura: Miguel de Cervantes i William Shakespeare. El llibre va tenir un paper de resistència durant la dictadura franquista i les llibreries es van convertir en refugis per la defensa de la llengua. Avui, Sant Jordi a Catalunya és el dia més important per al sector editorial, on es calcula que venen milions d’exemplars en una sola jornada. Fins i tot, és una festa que s’exporta arreu del món, en el moment en què la UNESCO va declarar el 23 d’abril com a Dia Mundial del Llibre inspirant-se en aquesta tradició catalana.

Avui és tota una celebració dedicada a l’amor i als llibres, on els carrers s’omplen de parades i es respira un ambient festiu. Celebrar Sant Jordi a Catalunya és mantenir viu un llegat que combina la llegenda del soldat romà amb la modernitat literària.

Santa Maria del Mar: La Catedral del Poble

En el cor del barri de la Ribera de Barcelona se situa una de les joies del gòtic català: la Basílica de Santa Maria del Mar. Aquest símbol de la Barcelona medieval reflecteix el valor de la força col·lectiva del poble del segle XIV.

Orígens i història

La història de la basílica comença oficialment el 25 de març de l’any 1329, data en què es va col·locar la primera pedra. Aquest fet es va produir en un moment d’expansió econòmica i on Barcelona era considerada com una potència comercial en el Mediterrani controlant tota mena de rutes. Aleshores, el barri de la Ribera, conegut com la Vilanova de la Mar, era el centre d’aquestes activitats comerciants, on es localitzaven palaus de rics mercaders com obradors d’artesans.

En aquest context, els mercaders i mariners del barri de la Ribera, organitzats a través de confraries i gremis, van decidir construir un temple que representés la comunitat del poble. Aquest punt és de gran rellevància, ja que a diferència d’altres esglésies impulsades per la monarquia o la noblesa, Santa Maria del Mar va ser una iniciativa totalment popular.

Els arquitectes principals van ser Berenguer de Montagut i Ramon Despuig, però els veritables protagonistes van ser els bastaixos, treballadors del port, que van transportar les pedres des de la muntanya de Montjuïc fins al lloc de construcció. Ho feien carregant enormes blocs a l’esquena recorrent quilòmetres. Per homenatjar l’esforç d’aquests homes es va decidir afegir a la porta principal de la basílica de Santa Maria del Mar uns repujats de bronze representatius on es veuen les figures encorbades pel pes. L’última pedra va ser col·locada el 1384, en només cinquanta-cinc anys es va poder completar un edifici d’aquestes magnituds.

Arquitectura

Pel que fa a l’arquitectura, Santa Maria del Mar és un exemple clar del pur gòtic català, per la seva proporcionalitat i equilibri en el conjunt. La seva estructura de tres naus gairebé de la mateixa alçada permeten crear una sensació harmònica d’amplitud i unitat. Les columnes esveltes amb una separació de 13 metres de distància entre si generen un espai d’amplitud, elevació i lleugeresa. Les columnes s’eleven sense interrupcions fins als nervis de les voltes, reforçant la verticalitat però sense perdre l’equilibri horitzontal. Els nombrosos vitralls tenen un paper important a l’hora d’introduir la llum natural.

Cal destacar la vidriera de l’Ascensió, situada a la Capella de Santa Maria, i la del Lavatori, a la Capella de Sant Rafael. També és necessari mencionar el rosetó de la façana principal. Aquest va ser destruït durant el terratrèmol de Barcelona del 1428, i reconstruït al segle XV. A l’exterior, la façana destaca per l’estil sobri sense presentar un excés de decoració, on les dues torres octogonals i la portalada principal transmeten solidesa.

Entre terratrèmols i guerres

La trajectòria de Santa Maria del Mar Barcelona també està marcada per moments difícils. Més enllà del terratrèmol de 1428, el temple ha estat testimoni i víctima dels conflictes polítics de cada època. Durant la guerra de Successió (1701-1714), el barri de la Ribera va patir importants transformacions just després de la derrota catalana el 1714, on una gran part del barri va ser enderrocat per construir la Ciutadella militar, deixant la basílica apartada i perdent molts dels seus feligresos que van ser desplaçats.

Més endavant, durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), la basílica va patir un dels episodis més dramàtics. L’interior del temple va cremar durant onze dies consecutius, aquest incendi va destruir retaules, imatges i mobiliari litúrgic acumulat durant segles. Tot i la destrucció interior, l’estructura principal va resistir.

Als anys seixanta es va decidir restablir la vidriera, per això es va impulsar una campanya de patrocini a la que diverses entitats van decidir ajudar, entre elles el Futbol Club Barcelona, per la seva contribució es va decidir col·locar als finestrals del segon pis, a l’esquerra mirant cap a l’altar l’escut de l’equip de futbol.

Paper cultural a l’actualitat

En les darreres dècades, Santa Maria del Mar Barcelona ha guanyat notorietat internacional gràcies a la novel·la La catedral del mar de Ildefonso Falcones que va convertir la basílica en escenari central, recreant la construcció del temple i la vida dels bastaixos.

També apareix en les novel·les de Carlos Ruíz Zafón, La sombra del viento i a El juego del ángel, consolidant-se com un element literari clau de la ciutat. A més, la basílica acull concerts i activitats culturals, gràcies a la seva acústica excel·lent, això reforça el seu paper com a espai viu dins la ciutat.

El tió de Nadal: origen i simbolisme

El tió de Nadal és una de les tradicions més arrelades de Nadal a Catalunya.  El tió consisteix en un tronc de fusta amb potes, amb cara somrient i una barretina que els nens “alimenten” durant el mes de desembre, perquè durant la nit de Nadal “cagui” regals. Aquesta tradició, present tant a les llars com a les escoles forma part de la simbologia que construeix la nostra cultura, i esdevé un element clau per a la celebració de nadalenca.

Orígens de la tradició

L’origen del tió de Nadal es remunta als antics rituals pagans precristians relacionats amb els solsticis d’hivern en què s’agraïen els recursos naturals. A les llars rurals, el tió era un tonc gros que s’ubicava a la vora de la llar de foc, on es cremava durant els dies de Nadal, això simbolitzava protecció, llum i prosperitat per a tota la família durant l’any vinent. També se solia relacionar amb el culte a la fertilitat. A més a més, en ser un element natural extret del bosc, simbolitza la relació directa entre les persones i l’entorn natural.

A mesura que ha passat el temps s’ha deixat de cremar el tronc per acabar transformant-se en un personatge “màgic” de caràcter lúdic i familiar. La tradició de “fer cagar el tió” s’inicia en l’essencial ritu previ amb un clar component educatiu. Dies abans de Nadal, normalment pels volts del 8 de desembre, els infants “troben” el tió al bosc i el porten a casa en un racó del menjador. Allà se’l tapa amb una manta i cada dia se l’alimenta amb restes de menjar, com per exemple les peles de la fruita. El missatge que es genera és el vincle entre els infants i el tió, i com si cuides el tió, el tió et recompensarà en forma de regals.

“Fer cagar el tió”

Una de les parts fonamentals que envolta la tradició nadalenca de “fer cagar el tió” és el moment en què els infants colpegen el tió amb bastons mentre canten una cançó tradicional, que marca el ritme dels cops i crea un ambient festiu. Malgrat existir diverses versions, totes segueixen la mateixa estructura similar i el to festiu. Una de les cançons que s’acostuma a cantar és:

“Caga, tió, ametlles i torró. No caguis arengades, que són massa salades. Caga torrons, que són més bons. Caga, tió, ametlles i torró. Si no vols cagar, et donaré un cop de bastó”.

A simple vista pot semblar una tradició infantil, no obstant això, representa una manera pròpia d’entendre el Nadal, vinculada a la terra i a la vida comunitària. A diferència d’altres figures nadalenques amb un estil més comercial, el tió representa la cura, l’espera, la generositat i la recompensa compartida, valors arrelats a la cultura catalana. Podria semblar que amb la presència d’altres figures nadalenques com el Pare Noel o els Reis d’Orient, el tió de Nadal no estigués tan present en l’imaginari col·lectiu de la tradició popular catalana, però en ser una tradició que s’ha transmès de generació en generació i principalment en l’àmbit familiar ha permès mantenir un paper clau en la preservació del costum fins a convertir-lo en una herència identitària que connecta el passat amb el present.

El tió en l’actualitat

En l’actualitat, el tió de Nadal ha traspassat l’àmbit estrictament familiar i també és present a les escoles i llars d’infants, a més de mercats nadalencs i festes populars, on sovint es fa cagar el tió de manera comunitària. Aquest fet demostra la vigència de la tradició i la seva capacitat d’adaptar-se en contextos socials sense perdre la seva essència.

En definitiva, fer cagar el tió és molt més que una activitat lúdica dins de l’àmbit familiar i centrada exclusivament per als infants, sinó que és una tradició carregada de simbolisme que reflecteix valors profundament arrelats a la cultura catalana. La seva continuïtat al llarg del temps demostra la importància de preservar les tradicions populars com a eina de cohesió social i identitat cultural.

 

 

Mirall Trencat – Mercè Rodoreda

Mirall trencat és una obra coral on un seguit de personatges de la Barcelona de la Guerra civil estan lligats pels llaços familiars. Aquesta novel·la no és només un relat sobre el passat, sinó una unió de múltiples veus fragmentades d’una localització concreta.

“Una família rica, una casa abandonada, un jardí desolat… Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això.”  Mercè Rodoreda tenia molt clar quins pilars havien de formar part de la seva obra més ambiciosa. Publicada el 1974, Mirall trencat segueix la vida de tres generacions de la família dels Valldaura-Farriols. La trama segueix l’esplendor de la saga familiar com a part de la burgesia catalana de principis del segle XX fins a la seva absoluta decadència després de la Guerra Civil. No obstant això, no és només una història d’ascens i caiguda, sinó com els personatges transiten pels records i secrets.

L’eix central de la novel·la és la imponent Teresa Goday, una dona d’origen humil, que gràcies a la seva determinació aconsegueix l’ascens social fins a esdevenir la matriarca dels Valldaura. Al seu voltant la lliguen personatges com Salvador Valldaura, l’Eladi Farriols, la seva filla Sofia els nets que protagonitzaran escenes de gran crueltat.

Sense cap dubte, el protagonista real de l’obra és el lloc: la torre i el jardí a Sant Gervasi de Cassoles. Salvador Valldaura compra una torre a la part alta de Sant Gervasi al costat d’un gran jardí, un espai que evoluciona de forma paral·lela amb els seus habitants.