Autor: Laura Fragoso Arola

El so de la festa catalana

Entre els instruments de la música popular i tradicional catalana, pocs tenen una presència i són tan reconeixibles com el so de la Gralla. El seu so agut i penetrant es relaciona moltes vegades amb les festes i celebracions populars, com els castellers, els correfocs o cercaviles. Tot i que sembla un instrument prou senzill, la gralla té una història darrere seu que reflecteix la riquesa de la cultura catalana.

La Gralla és un instrument de vent fet de fusta format per un tub de forma cònica invertida que ajuda a amplificar el so que produeix a través d’una canya doble, la inxa. Aquesta llengüeta doble és l’element essencial que produeix la vibració quan el músic bufa, generant un so potent molt característic. El tipus de fusta en què es crea sol ser boix, un tipus de fusta dura que li aporta resistència i bona qualitat sonora.

HISTÒRIA

Les primeres referències històriques d’aquest instrument es remunten a finals del segle XVIII, tot i què se’n desconeix l’origen exacte. A Catalunya va adquirir una personalitat pròpia i es va convertir en un element essencial de la música popular. Durant els segles XVIII i XIX, la gralla es feia servir majoritàriament per acompanyar balls de plaça i celebracions populars locals.

Amb el temps, la gralla va entrar en una espècie de decadència, quan es van començar a preferir l’ús d’orquestres i/o música enregistrada. Però a mitjans del segle XX, amb la creació de l’Escola de Grallers de Sitges, es va marcar l’inici del procés de recuperació de la Gralla. Avui en dia, la gralla ha quedat molt vinculada al món casteller. Fins al punt que avui és difícil imaginar una diada castellera sense el so de la gralla marcant el ritme de la construcció del castell.

CASTELLERS

La relació entre la gralla i els castellers és molt significativa avui en dia. Les melodies que interpreta indiquen en quin moment comença la construcció i quan es descarrega. La música no només acompanya la celebració, sinó que en forma part de la construcció d’un castell. El so de la gralla genera tensió, emoció i identificació de l’acte, convertint-se en una banda sonora imprescindible de la cultura popular castellera.

EVOLUCIÓ

Amb el pas del temps, l’instrument ha anat evolucionant. Originalment, la gralla tenia poques possibilitats tècniques i un registre bastant limitat. Però durant el segle XX es van començar a fer millores en la seva construcció, com una afinació més precisa i l’ampliació del nombre de forats. Això ha permès una major riquesa musical de l’instrumental i el so que emet. Actualment, existeixen diferents tipus de Gralles, com la Gralla seca (tipus de Gralla “més primitiu”), la Gralla dolça (evolució de la Gralla seca, però amb un to més dolç), la Gralla llarga (té dos claus més que la dolça, permetent fer fins a dues notes més), etc.

La Gralla és un dels instruments més emblemàtics de la cultura catalana. Amb un origen bastant antic, però que com tot element popular, ha anat evolucionant amb el temps i també adaptant-se. El seu so continua marcant el ritme de les festes i recordant que la música tradicional també és una part viva i del present.

Un ball que dona identitat a Sant Cugat, el Paga-li Joan

Entre les tradicions populars catalanes, trobem celebracions, rituals i danses que formen part del patrimoni cultural del país i que s’han anat transmetent de generació en generació, per així mantenir viu l’esperit de Catalunya. El Paga-li Joan, també conegut com el “Ball del Vano i el Ram”, n’és un clar exemple. Es tracta d’un ball tradicional propi de Sant Cugat del Vallès que, tot i no ser gaire conegut fora de la ciutat, representa una petita part de la identitat cultural del país. Aquest ball, que forma part de la Festa Major de Sant Cugat, combina música, simbolisme i una forta participació de la ciutadania.

Els orígens del Paga-li Joan es remunten des d’almenys el segle XVIII o XIX per Sant Pere, ja en el context de la Festa Major. Com moltes tradicions populars, va néixer en un context rural i comunitari, en què les festes majors eren un moment clau per reforçar els vincles socials i celebrar.

El ball es produeix a finals de juny (29 de juny), durant la Festa Major de Sant Pere, patró municipal. En aquest context, el Ball del Vano i el Ram es converteix en un dels actes emblemàtics de la celebració. Les parelles, tradicionalment compostes per un home i una dona, ballen al ritme de la melodia tradicional que dona nom a la dansa. Els dansaires representen els gegants de la ciutat, en Joan i la Marieta, que porten el ram i el vano, tal com es diu en la cançó. El moment central de la dansa és quan l’home ofereix un ram de flors a la dona, un gest que representa festeig i estimació.

LA CANÇÓ

El simbolisme de la peça varia a partir d’interpretacions populars. Es podria dir que es tracta d’un “joc de seducció” entre les parelles, que dona forma al ball. Seguint el ritme alegre i viu de la música, les parelles van ballant. Tot i tractar-se d’un ball de fa segles, que encara segueix viu dins les tradicions de la ciutat, el significat s’ha anat canviant i adaptant als temps moderns, però el simbolisme del gest encara es manté com a part de la tradició.

LA TRADICIÓ

A més, aquesta dansa exemplifica la riquesa del patrimoni popular català, sovint menys visible que els grans monuments o les festes multitudinàries. Catalunya és un territori amb una gran diversitat de balls, rituals i celebracions. En aquest sentit, el Paga-li Joan és una mostra clara de com una tradició aparentment petita pot tenir un significat profund per a una comunitat.

És per això que la tradició no només té un valor folklòric, sinó també identitari. En moments en què la modernitat ha guanyat molt terreny, tradicions com aquestes ajuden a reforçar els vincles de la població i el sentiment de pertinença d’un lloc en concret. El Paga-li Joan esdevé així, un pont entre el passat i el present.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de Cugat Mèdia (@cugatmedia)

 

 

La Catalunya industrial a la Colònia Vidal

La Colònia Vidal és una de les colònies industrials més representatives de la Catalunya industrial i, alhora, una de les millor conservades, permetent entendre i estudiar com era la vida quotidiana dels treballadors durant la industrialització. Situada a Puig-reig, a la comarca del Berguedà, a tocar del riu Llobregat, la colònia és avui en dia un espai museïtzat que conserva intacta la memòria d’un model econòmic i social del territori català entre els segles XIX i XX.

La història de molts dels avantpassats dels ciutadans catalans ha passat per les colònies industrials, espais que van transformar profundament el territori i la manera de viure. En aquests nuclis, creats al voltant de fàbriques tèxtils, milers de famílies van trobar feina i habitatge, però també van viure sota un sistema que condicionava fortament la seva quotidianitat. Les colònies no només van ser centres de producció econòmica, sinó també comunitats tancades amb normes pròpies, on el treball, l’educació i la vida social giraven entorn de l’empresa.

La Colònia Vidal va estar en funcionament entre 1900 i 1980. Fundada per Ignasi Vidal i Batet, empresari tèxtil català, que va voler aprofitar la força hidràulica del riu Llobregat per instal·lar una fàbrica de filats i teixits de cotó. La seva ubicació responia a la necessitat d’energia, però també a la voluntat de situar els treballadors lluny dels grans nuclis urbans, per evitar així conflictes socials que passaven a les grans ciutats. La colònia va néixer com un conjunt industrial autosuficient, pensat per integrar feina, habitatge i serveis en un mateix espai.

FUNCIONAMENT I VIDA A LA COLÒNIA

El nucli de la colònia girava al voltant de la fàbrica, que marcava els ritmes de la vida diària. Les sirenes indicaven l’inici i el final de la jornada laboral, i tota l’organització del temps estava condicionada pel treball. Al voltant de la fàbrica es van construir els habitatges dels obrers: edificis senzills, però funcionals, destinats a famílies que depenien completament de la fàbrica per sobreviure. Aquest model assegurava estabilitat laboral, però també generava una forta dependència de l’empresa. La colònia també disposava de totes les infraestructures necessàries per al dia a dia de la gent: escola pels més petits, església, botiga, alguns espais de lleure, etc.

Des del punt de vista arquitectònic, la Colònia Vidal no destaca molt per l’ornamentació com altres colònies modernistes, però sí per la seva coherència i funcionalitat. Els edificis responen a una planificació clara i ordenada, per garantir una bona feina dels treballadors. A mesura que la colònia va anar creixent i es va anar consolidant, també es va desenvolupar una forta vida social i cultural: cinema, equip de futbol, teatre, festa major, etc. 

Tot i això, la curta vida de la colònia va arribar al seu fi. El sector tèxtil català va acabar entrant en crisi i la Colònia Vidal va haver de tancar. Però a diferència d’altres colònies que van quedar abandonades, es va apostar per la preservació de la memòria històrica. Actualment, una part important del recinte s’ha convertit en el Museu de la Colònia Vidal, un espai que permet reviure l’experiència de la vida obrera.

LA HISTÒRIA DELS NOSTRES AVANTPASSATS

La Colònia Vidal és molt més que un antic recinte industrial, també és un testimoni viu de la industrialització catalana, del món obrer i d’un model social que va marcar generacions senceres. Visitar-la i/o estudiar-la permet comprendre millor les condicions de vida del passat i valorar la importància de preservar aquest patrimoni, que ha format i sempre formarà part de la història de Catalunya. El museu ofereix un recorregut immersiu pels diferents espais de la colònia, com els pisos dels treballadors, l’escola o la fàbrica, permetent que els visitants puguin entendre com era el dia a dia d’homes, dones i infants que van viure i treballar en aquest entorn. Aquesta experiència fa de la Colònia Vidal un lloc clau per a l’educació històrica i social catalana.

Catalunya comarca a comarca: viatjar pel territori amb històries que no surten a les guies

Si busques una manera diferent de descobrir el territori català, Catalunya comarca a comarca – Un meravellós atles del nostre territori i la nostra cultura és una lectura imprescindible. El llibre proposa un extens viatge per totes les comarques del país, combinant mapes, il·lustracions i tradicions que no s’expliquen en totes les guies de viatge.

Quan un viatja per Catalunya sovint es queda als llocs més coneguts i turístics: Barcelona, Girona o la Cerdanya. Però el territori amaga llocs plens d’història i tradicions que interessen a tot aquell que les acaba coneixent de ben a prop. El llibre de Jordi Santjoan és perfecte per fer aquest tipus de viatge.
Aquest atles no és només un recull geogràfic del territori català, també és una invitació a entendre les diferents localitzacions de cada comarca, que tenen identitat pròpia, llegendes i costums que tenen molt a ensenyar a tots aquells que tenen un esperit mogut per la curiositat.
Les seves il·lustracions originals ajuden a endinsar-se al territori i ajuden el lector a situar-se en la zona que s’està explicant i comprendre la relació entre el paisatge i la manera de viure dels seus habitants en cada localitat. A primera vista, pot semblar que el territori no té res a veure amb les tradicions o la forma en què es viu, però tot el contrari, no es viu igual en un poble costaner que a un poble a plena muntanya. Així doncs, les seves il·lustracions són una eina clau per interpretar el territori i descobrir les històries que s’amaguen en cada zona.
És per això que aquest original atles és ideal per a aquells viatgers que busquen experiències autèntiques, per a famílies curioses o per a lectors que volen conèixer Catalunya amb respecte pel territori.