Autor: Isona Martinez Mas

El monument de l’Anís del Mono: un símbol popular de Badalona

El Monument a l’Anís del Mono és una d’aquelles escultures que sorprenen a primera vista. No és una estàtua d’un rei ni d’un heroi històric. És un mico assegut, amb una ampolla a la mà. I, tot i que pot semblar curiós o fins i tot divertit, amb el temps s’ha convertit en un dels símbols més estimats de Badalona. Una figura peculiar. Però molt representativa.

El monument es troba al passeig marítim de Badalona, mirant cap al mar. Va ser inaugurat l’any 2004, coincidint amb el centenari de la marca Anís del Mono. L’escultura és obra de l’artista Susana Ruiz Blanch i representa el famós mico que apareix a l’etiqueta de l’ampolla d’aquest licor tan conegut. Assegut de manera relaxada, amb expressió gairebé pensativa, el mico sosté una ampolla amb la forma característica del producte.

HISTÒRIA

Per entendre el significat del monument cal parlar de la marca. L’empresa Anís del Mono va ser fundada al segle XIX pels germans Bosch a Badalona. La fàbrica, situada a prop del mar, va tenir un gran èxit i el seu producte es va fer molt popular arreu d’Espanya i fins i tot a l’estranger. L’ampolla amb forma facetada i l’etiqueta del mico es van convertir en una imatge fàcilment reconeixible. Encara avui, molta gent associa directament el mico amb aquesta beguda.

Hi ha diverses teories sobre l’origen del mico de l’etiqueta. Una de les més conegudes diu que els propietaris es van inspirar en la teoria de l’evolució de Charles Darwin, molt debatuda en aquella època. De fet, el mico té uns trets facials que recorden una mica al científic anglès. Aquesta possible referència ha alimentat la curiositat al voltant de la imatge durant anys. Sigui com sigui, el mico va acabar convertint-se en l’element més famós de la marca.

El monument, col·locat davant del mar, connecta la història industrial de Badalona amb el seu present. La ciutat no només és platja i passeig marítim; també té un passat vinculat a la indústria i al comerç. L’Anís del Mono forma part d’aquesta memòria col·lectiva. Durant dècades, la fàbrica va donar feina a molts veïns i va contribuir al creixement econòmic de la ciutat.

A més, l’escultura s’ha convertit en un punt de trobada i en un lloc molt fotografiat. Turistes i habitants s’asseuen al costat del mico, li fan fotos, hi passen una estona. És una obra accessible, propera. No està sobre un pedestal alt i distant. Està a peu de passeig, gairebé al mateix nivell que les persones.

El Monument a l’Anís del Mono també mostra com un element comercial pot acabar formant part de la identitat d’una ciutat. No tots els símbols tenen un origen solemne o històric en el sentit tradicional.

Amb el temps, el mico s’ha integrat completament en el paisatge de Badalona. Quan algú pensa en la ciutat, sovint li ve al cap aquesta figura mirant el mar. És una imatge que combina humor, història i orgull local. No és un monument grandiós, però sí significatiu.

Com altres espais públics molt visitats, el monument també necessita manteniment i cura. El pas del temps, la proximitat del mar i l’ús constant fan que sigui important conservar-lo en bon estat. Forma part del patrimoni urbà i, en certa manera, de la memòria compartida dels badalonins.

En definitiva, el Monument a l’Anís del Mono és molt més que una escultura curiosa. Representa una part de la història industrial de Badalona, la força d’una marca que va marcar una època i la capacitat d’una ciutat per convertir un element quotidià en símbol. És una figura senzilla, fins i tot simpàtica. Però darrere d’aquest mico assegut hi ha tota una història de treball, creativitat i identitat local. I això, al final, és el que el fa especial.

La Fageda: natura i identitat de la Garrotxa

La Fageda d’en Jordà és un d’aquells llocs que no necessiten grans monuments per impressionar, ja que no hi ha catedrals, ni muralles. Així i tot, quan entres, notes que és un espai especial: l’aire és més fresc, la llum és suau.

Es troba dins del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, a prop d’Olot. El que la fa diferent és que creix sobre una antiga colada de lava del volcà Croscat. Fa molts anys, la lava es va estendre per la zona i, amb el temps, la natura va tornar a ocupar aquell terreny. Sobre aquella base volcànica va néixer el bosc de faigs. No és gaire habitual trobar faigs a una altitud tan baixa i, encara menys, sobre sòl volcànic. Aquest detall geològic pot semblar tècnic, però ajuda a entendre per què la Fageda és tan singular.

Aquests arbres alts i esvelts creen una mena de sostre natural amb les seves branques. A la primavera i a l’estiu, les fulles són d’un verd intens que omple tot l’espai. A la tardor, el paisatge canvia completament: el terra es cobreix de fulles grogues i marrons, i la llum adquireix tons més càlids. És l’època en què més visitants arriben. Famílies, fotògrafs, excursionistes. Tothom vol veure aquest espectacle tranquil.

Una de les característiques que més agraden als visitants és que el terreny és bastant planer. No hi ha grans pendents ni camins complicats. Això fa que gairebé tothom hi pugui passejar sense problemes. No cal ser un gran excursionista, només cal tenir ganes de caminar amb calma. De fet, la Fageda convida a això: a caminar sense pressa i sense objectiu concret.

CULTURA

La Fageda també té un valor cultural important. El poeta Joan Maragall li va dedicar un poema molt conegut, que descriu la sensació d’entrar en aquest bosc com si fos una experiència gairebé màgica. Les seves paraules han ajudat a convertir la Fageda en un símbol literari, no només natural. Gràcies a aquest poema, moltes persones la van conèixer i la van començar a veure com un espai especial dins del paisatge català.

LA FUNDACIÓ

A prop del bosc també hi ha la Cooperativa La Fageda, un projecte social que dona feina a persones amb discapacitat intel·lectual o trastorns mentals. Aquest projecte és conegut arreu de Catalunya pels seus productes làctics, però sobretot pel seu compromís social. Així, el nom “La Fageda” no només fa pensar en arbres i natura, sinó també en solidaritat i inclusió. És una combinació interessant: paisatge natural i projecte humà compartint territori.

 

Ver esta publicación en Instagram

 

Una publicación compartida de La Fageda (@fageda)

REPTES

Com passa amb molts espais naturals molt visitats, la Fageda ha d’afrontar alguns reptes. L’augment de visitants, sobretot a la tardor, pot afectar el sòl i la vegetació. Per això hi ha normes clares: no sortir dels camins marcats, no arrencar plantes, no deixar deixalles. Són normes senzilles, però essencials per conservar el bosc tal com és.

La protecció d’aquest espai és important no només per la seva bellesa, sinó també pel seu valor ecològic. Els boscos de faigs acullen moltes espècies d’animals i plantes, i per això, mantenir aquest equilibri és fonamental.

En definitiva, la Fageda d’en Jordà és un exemple de com un espai aparentment senzill pot tenir un gran significat. No és un lloc espectacular en el sentit més cridaner, ja que no busca sorprendre amb grans dimensions. La seva força és una altra. És la calma, la llum, el silenci. És aquella sensació que queda quan en surts i mires enrere.

Potser per això tantes persones hi tornen. No per descobrir alguna cosa nova, sinó per retrobar una sensació coneguda. Un moment de tranquil·litat enmig del ritme accelerat de la vida quotidiana. I això, avui dia, no és poca cosa.

 

Montserrat: símbol català

Montserrat no és només una muntanya. O, potser millor dit, no és només això. Situada al Bages, a prop de Barcelona, aquesta serralada té una presència que impressiona abans fins i tot d’arribar-hi. La seva silueta irregular, plena d’agulles i formes arrodonides, sembla gairebé irreal. Com si algú l’hagués esculpit durant segles. I, en part, és així: el temps, l’erosió, la geologia.

Des del punt de vista geològic, Montserrat és força especial. Està formada per pedres petites enganxades amb altres materials que, amb el temps, han creat aquestes parets verticals i aquestes formes tan curioses. El nom “Montserrat” vol dir precisament això: muntanya serrada. Una muntanya que sembla tallada amb una serra gegant. Aquest paisatge tan diferent ha cridat l’atenció de científics, excursionistes, escaladors… i també de persones que simplement hi veuen una bellesa difícil d’explicar.

Però Montserrat no és només natura. El monestir benedictí de Santa Maria de Montserrat, fundat al segle XI, és el centre que ha convertit aquesta muntanya en un lloc de peregrinació, de devoció, i també de trobada cultural. El monestir sembla enganxat a la roca, gairebé com si en formés part. Pedra i edifici, tot junt.

LA LLEGENDA

La llegenda de la troballa de la Mare de Déu de Montserrat, la coneguda Moreneta, és una part molt important d’aquesta història. Uns pastors troben la imatge dins d’una cova. Intenten portar-la a un altre lloc, però la figura sempre torna al mateix punt. Un senyal diví, segons la tradició. I per això es decideix construir-hi un santuari. La imatge, del segle XII, representa la Verge amb el Nen Jesús, i amb el pas del temps es converteix en la patrona de Catalunya. Un símbol que va més enllà de la religió. 

La Moreneta ha estat present en moments difícils de la història catalana. Durant la Guerra del Francès, el monestir va ser destruït i saquejat. Durant la Guerra Civil, també va patir molts danys. I, així i tot, sempre s’ha reconstruït. Una vegada i una altra. Aquesta voluntat de recuperar Montserrat té molt a veure amb el que representa: resistència, continuïtat, identitat.

MÉS QUE CULTURA

A més del seu valor religiós, Montserrat ha estat un centre cultural molt important. L’Escolania de Montserrat, creada al segle XIII, és una de les escoles de música més antigues d’Europa. Els nens cantaires mantenen viva una tradició musical que encara avui emociona molts visitants. Els seus cants a la basílica. El silenci abans que comencin. És un moment especial.

També hi ha la biblioteca i el Museu de Montserrat, que sovint sorprenen qui no els coneix. Hi ha obres de Caravaggio, El Greco, Picasso, Dalí… en un lloc que molts associen només amb religió. Aquesta barreja d’espiritualitat i cultura crea una atmosfera molt particular. No és un museu normal, ni un monestir normal. És diferent.

HISTÒRIA

Durant el segle XIX, amb el moviment de la Renaixença, Montserrat va guanyar encara més importància com a símbol de la identitat catalana. Intel·lectuals i poetes hi veien un referent de la llengua i la cultura pròpies. Jacint Verdaguer, per exemple, hi va dedicar poemes que reforçaven aquesta relació entre el paisatge i el sentiment col·lectiu. La muntanya es convertia en un símbol.

Avui dia, Montserrat és també un lloc molt visitat. Cada any hi pugen milers de persones. Alguns per motius religiosos, altres per curiositat, altres per fer senderisme o escalada. El cremallera i el telefèric faciliten l’accés, tot i que encara hi ha qui prefereix pujar a peu, seguint antics camins. A poc a poc.

Aquesta gran quantitat de visitants, però, també crea problemes. Cal cuidar l’espai natural, protegir el paisatge i controlar el turisme. No és fàcil trobar l’equilibri entre conservar el lloc i permetre que tothom el pugui visitar. De vegades, aquesta tensió es nota, sobretot en temporades de molta afluència.

MÉS QUE UNA MUNTANYA

Montserrat és, en realitat, moltes coses alhora. Espai natural, centre religiós, símbol cultural, lloc turístic. Tot barrejat. I això és el que la fa tan especial. No es pot entendre només des d’un sol punt de vista. Cal mirar-la des de diferents angles, com si fos una de les seves pròpies roques.

Quan es mira la muntanya des de lluny, impressiona. Quan s’hi camina, sorprèn. I quan un s’hi atura una estona, en silenci, comença a entendre per què ha estat tan important al llarg dels segles. No és només la seva forma, ni només la seva història. És la suma de tot.

 

1001 llegendes de Barcelona

Barcelona amaga secrets a cada cantonada. Alguns gairebé invisibles. Altres, ben a la vista però sovint ignorats. Aquest llibre convida a descobrir-los a poc a poc, a través de llegendes i mites que donen veu als carrers, a les places, als edificis de sempre. És ideal per a qui vol conèixer la ciutat més enllà del típic recorregut turístic.

1001 llegendes de Barcelona, d’Irene Batlle Mola, publicat el 2024 per l’editorial L’Arca és una immersió en el passat mític de la ciutat comtal. Barcelona té més de quatre mil anys d’història i al llarg dels segles s’hi han acumulat mites, fantasmes, aparicions estranyes. Històries que, d’una manera o altra, expliquen la història de la ciutat.

Com diu el títol, l’autora recull 1001 relats breus que connecten llocs emblemàtics amb històries populars, sovint amb un toc misteriós, però sempre atractiu per entendre les creences de generacions passades.

El llibre es divideix en narracions curtes i independents, ideals per llegir a trossos, que mostren diversos paisatges. Per exemple, l’església del Pi, on hi ha un gravat d’un petit diable al graó, despertant preguntes sobre rituals antics. El Born ple de bruixes i bruixots, o el túnel del Cau del Diable prop de la Font del Gat a Montjuïc. Altres llegendes parlen de la Casa de les Ànimes en Pena al carrer Sombrerers, les veus fantasmals de l’edifici de la Rotonda o la criatura mig peix mig humana que apareix una vegada l’any a la platja del Poblenou. Aquestes històries no són només entreteniment: relacionen elements històrics amb imaginació, revelant com la societat barcelonina ha evolucionat davant allò sobrenatural.

Per als lectors amb curiositats turístiques, el llibre es destaca per incloure cada llegenda en un espai real i visitable. També guarda tradicions orals que han sobreviscut al creixement urbà.

En resum, aquest recull no només diverteix, sinó que també enriqueix la visió de la ciutat. Recomanat per a amants de l’oci misteriós i del folklore local.