Autor: Irene Caballero Salas

De la funcionalitat arquitectònica a la bellesa del Modernisme: el Recinte Modernista de Sant Pau

El Recinte modernista de Sant Pau és un d’aquells llocs que quan els contemples, sembla que t’has traslladat a una altra època. Representa un dels espais més emblemàtics de Barcelona, que explica la seva història a través de la bellesa arquitectònica que el forma. Concebut per Lluís Domènech i Montaner, va revolucionar la idea típica d’hospital i va integrar en aquest espai inhòspit, l’art, la llum, la natura i el color, convertint-se, doncs, en un dels símbols més destacats del Modernisme català.

Alguns espais de Barcelona expliquen la seva història amb bellesa arquitectònica. És el cas del Recinte Modernista de Sant Pau, que lluny de ser despullat de decoració, no només se’l pot considerar un conjunt d’edificis: és un testimoni viu d’una època en què l’arquitectura va voler ser a més de funcional, transcendental. Així ho transmeten les seves façanes ornamentades i els seus detalls artístics, plens de colors i de riquesa monumental.

Inici del segle XX: transformació de Barcelona

Declarat patrimoni de la humanitat per la UNESCO i per molts, considerat un dels conjunts modernistes més importants de tot Europa, Sant Pau va néixer de la voluntat de transformar l’atenció sanitària i l’espai urbà a Barcelona a principis del segle XX. Va ser creat per Lluís Domènech i Montaner, una de les grans figures de l’arquitectura modernista catalana. El recinte va ser concebut com una “ciutat-jardí” per a pacients i metges, on la llum, l’aire i la bellesa es convertissin en part del procés de curació. Aquesta idea, molt avançada per a la seva època, trencava amb la concepció tradicional dels hospitals com a llocs estrictament funcionals, freds i blancs.

Estil arquitectònic

Allò que avui impressionarà qualsevol visitant no és només la grandària o la gran riquesa decorativa, sinó el sentit amb què cada espai va ser dissenyat. Els pavellons estan distribuïts de manera radial, units per passadissos i envoltats de jardins que ofereixen tranquil·litat i llum natural. Les façanes, carregades de ceràmiques policromades, escultures i vitralls, no només tenen una funció ornamental, sinó que també representen símbols. Signes de l’esperança, la salut i la consciència humanista que inspirava l’obra arquitectònica.

Canvi d’utilitat del recinte

Durant dècades, aquest conjunt va funcionar com a hospital sota el nom d’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, una institució sanitària que va atendre milers de pacients i que va ser, alhora, espai de recerca i innovació mèdica. El seu funcionament va ser exemplar fins que, a començaments del segle XXI, es va decidir traslladar les activitats hospitalàries a instal·lacions noves i més adaptades a les necessitats actuals de la medicina. Això va permetre que el recinte modernista iniciés una nova etapa: la de patrimoni cultural obert a la ciutadania i al món.

Durant més d’una dècada, molts arquitectes, historiadors i artistes han treballat col·lectivament en la restauració i la rehabilitació de Sant Pau. El resultat és un espai que no només preserva el llegat arquitectònic, sinó que també facilita experiències de visita molt variades: des de recorreguts guiats que expliquen la història del modernisme fins a exposicions temporals i activitats culturals.

Visitar Sant Pau avui implica submergir-se en una Barcelona que, encara, arrelada a la industrialització, va apostar per la modernitat i per projectar al món una imatge innovadora però arrelada a la seva identitat. La combinació entre funcionalitat i bellesa, és a dir, entre ciències i arts, és un dels trets que fa aquest recinte únic. 

L’art com a humanitzador de la ciència

No es tracta només de contemplar els seus bonics edificis, sinó d’entendre el que representaven: una aposta radical per humanitzar la medicina a través de l’art. Al capdavall, el recinte Modernista de Sant Pau és un monument que no només ha sobreviscut al pas del temps, sinó que recorda el passat modernista de Barcelona amb elegància. És tota una capsa de records dins una ciutat ja molt avançada del segle XXI.

El seu reconeixement com a espai cultural continua obrint portes tant per a qui busca bellesa arquitectònica com per qui vol entendre millor el ric passat de Barcelona i Catalunya.

 

Paraula clau/Etiquetes

Modernisme, Història de Catalunya, Recinte modernista de Sant Pau, arquitectura, espai cultural.

 

La Catalunya silenciada i reprimida pel franquisme: Memòria d’uns ulls pintats, de Lluís Llach

Memòria d’uns ulls pintats és una novel·la escrita per Lluís Llach. El cantautor rescata i reivindica una memòria silenciada a través del record d’en Germinal, el protagonista de la història. L’obra recorre la Guerra Civil i la postguerra a un barri obrer de la Barceloneta, posant al centre un amor perseguit per la política i les circumstàncies socials de l’època. Més que una crònica històrica, és una reivindicació de totes aquelles identitats que el règim va voler esborrar.

La Catalunya que havia viscut l’esperança transformadora de la Segona República Espanyola, amb reformes socials, mobilitzacions obreres i un enriquiment cultural es va veure de cop sotmesa a una repressió sistemàtica marcada pel franquisme. Es va imposar el silenci i no només es van prohibir partits i sindicats que anaven en contra del règim, sinó que també es van prohibir llengües, identitats, inclús maneres d’estimar. La societat catalana va ser víctima de totes aquestes censures i restriccions, les quals no van permetre florir la seva cultura durant un període de temps important. 

En aquest escenari de derrota, por i silenci s’ambienta Memòria d’uns ulls pintats (2012), la novel·la amb què el músic Lluís Llach debuta en la narrativa amb una història que rescata allò que el règim va voler ocultar. Aleshores, Llach, s’endinsa precisament en aquest territori: el de la memòria silenciada de la Catalunya obrera i, concretament, en la d’un amor perseguit en temps de guerra i dictadura.

Ambientació: la Barcelona obrera durant la Guerra Civil

Ambientada entre els anys vint i la postguerra, la novel·la recorre dècades convulses de la història catalana i espanyola a través d’una història íntima. El relat se situa en la Catalunya obrera, marcada per les lluites socials, l’anarquisme i, més endavant, per l’esclat de la Guerra Civil i la repressió franquista. Més enllà del context històric, que hi és molt detallat i ben documentat per part de l’autor, el que consolida la narració és la relació entre dos joves, dos amics, en Germinal i en David, que creixen junts en un barri popular de la Barceloneta i descobreixen que el seu vincle va molt més enllà de l’amistat.

Llach construeix la narració des d’un present narratiu que mira enrere. El protagonista és el Germinal, que ara ancià, explica la seva història i la narra a un director de cinema que es vol inspirar per fer una pel·lícula. Aquest joc temporal, amb salts constants entre passat i present, reforça la idea central de la novel·la: la memòria com a eina de resistència. Recordar, per tant, no és només un exercici nostàlgic, és una manera de reivindicar vides, injustícies i identitats que el règim va voler esborrar. En aquest sentit, la novel·la no només parla de la Guerra Civil, sinó també de la repressió posterior, especialment la que va afectar el col·lectiu homosexual durant el franquisme.

Repressió i invisibilització

La repressió franquista contra el col·lectiu homosexual hi té un pes rellevant. En un moment històric en què estimar “fora de la norma” podia comportar empresonament o internament en centres de “reeducació”. El llibre posa rostre i emocions a aquesta realitat sovint invisibilitzada en els relats oficials de la Guerra Civil i el franquisme. L’autor no pretén convertir la relació dels protagonistes és un drama passional, però tampoc la deixa com un accessori. Llach la situa al centre, amb una mirada que combina tendresa i denúncia.

La Barcelona que descriu la novel·la és contradictòria. Hi trobem la il·lusió revolucionària dels anys trenta, l’excitació cultural i política, però també la brutalitat dels enfrontaments entre bàndols i ideologies contràries i la posterior derrota. El món obrer hi té un pes fonamental: els tallers, les fàbriques, els carrers de barri, les converses a les tavernes… Tot plegat configura un ambient humà que presenta la història d’una gran força realista. No és una novel·la històrica i merament informativa, al contrari, és una immersió en la vida quotidiana d’una època profundament dura i desoladora. 

Memòria col·lectiva d’una època fosca

Pel que fa a l’estil, Llach opta per una prosa clara i emotiva, sense artificis innecessaris. El llenguatge, tot i ser accessible per a tothom, és carregat d’intensitat, amb descripcions que apel·len als sentits i diàlegs que marquen profundament el lector. No és estrany, tenint en compte la trajectòria de Llach com a cantautor, que hi hagi una sensibilitat especial en la manera de construir les escenes més íntimes.

Es tracta d’una novel·la que connecta memòria personal amb memòria col·lectiva, que reivindica la dignitat dels vençuts i que posa llum sobre una part de la història catalana que va ser massa temps amagada. Llegir-la ofereix, en certa manera, un acte de reconeixement cap als qui van patir la guerra, la repressió i la marginació. 

Memòria d’uns ulls pintats no és només una història d’amor ni tan sols una crònica de la Guerra Civil. És una novel·la sobre la necessitat de recordar, de posar nom a les absències i de rescatar de l’oblit imposat aquells que van viure i estimar en silenci. Llach ofereix un relat que combina emoció i rigor històric, convidant el lector a mirar enrere per entendre millor el present.

La catedral de Girona, símbol cultural i patrimonial de la capital gironina

La catedral de Girona és un element clau del patrimoni cultural de Girona, tant pel seu valor històric com simbòlic. La seva arquitectura reflecteix el pas del temps i la riquesa arquitectònica de la ciutat. A més, és un espai viu que acull actes culturals i reforça la identitat col·lectiva gironina.

No es pot anar a Girona sense visitar la seva catedral. És una aturada obligatòria si es vol conèixer el patrimoni cultural de la capital gironina. L’edifici, sense dubte imponent, se situa al nucli central de la ciutat antiga. Tot aquell que vulgui visitar-la haurà de pujar una sorprenent escalinata. Històricament, l’edificació ha estat dedicada al culte de la comunitat catòlica, que l’ha dotat d’un alt valor simbòlic.

Arquitectura de l’edifici: des del romànic fins al gòtic

És fruit de diversos estils arquitectònics diferents, per la qual cosa ha anat evolucionant al llarg dels segles. Els seus inicis constructius es documenten al segle X. De fet, la primera catedral romànica va ser construïda entre aquest mateix segle i el segle XI. Alguns resultats d’aquesta construcció són la Torre de Carlemany, el claustre o els soterranis. 

Posteriorment, s’inicià l’obra gòtica, a principis del segle XIV. En aquest moment històric es van començar les obres per la capçalera de la catedral, evidentment amb estil gòtic. Després de la part superior, se’n va fer una sola nau. Les obres de la nau van seguir fins al segle XVIII, durant el barroc. Tot i això, mantenint l’estil gòtic amb què es va posar en marxa. En aquest mateix període escultors locals van contribuir a la construcció i disseny de l’edifici, creant escultures monumentals. 

Quant a la façana principal, també barroca, es va elaborar al segle XVII. Dita façana frontal junt amb l’escalinata del monument, compost per noranta graons, formen un dels llocs urbans barrocs més característic de Catalunya. 

La catedral de Girona, doncs, amb el seu estil, per una banda, romànic i, d’altra banda, gòtic, té dos campanars: el de la torre romànica de Carlemany i el de la façana barroca. 

La catedral com punt de trobada de la cultura catalana

Ara bé, aquest lloc emblemàtic no només permet la seva visita turística o cultural, sinó que també és aprofitada pels gironins i gironines per celebrar espectacles musicals, com és el cas del grup musical Els Amics de les Arts; o bé per dur-hi a terme activitats pròpies de la cultura catalana. Estem parlant dels castellers de la ciutat.

Castellers

Pel que fa als castellers, Girona acull cada any a la seva catedral a la colla castellera dels Marrecs de Salt. Aquesta colla repeteix el seu tradicional ascens pels 90 graons de la catedral, durant diverses festivitats. És un espectacle carregat de simbolisme, que uneix els ciutadans i preserva la cultura catalana i de la ciutat. La catedral de Girona és, per tant, l’escenari més emblemàtic i perfecte per celebrar aquesta tradició. Precisament, el dia de Tots Sants, 1 de novembre, és una data marcada en el calendari de la colla per dur a terme aquesta demostració.

Actuacions musicals

Cal fer menció també l’actuació dels Amics de les Arts el passat any 2025. El mític grup català va aprofitar les festes de Sant Narcís per celebrar els seus 20 anys de trajectòria musical, concretament a les escales de la dita catedral. 

Queda constatat, doncs, la immensitat de significat patrimonial que té aquest edifici per la ciutat de Girona. No només destaca pel seu disseny majestuós, sinó que és aprofitada pels ciutadans per dur-hi a terme actes culturals, reforçant la seva identitat. 

Símbol d’identitat cultural

La llarga trajectòria de la catedral de Girona i la convivència harmònica de diferents estils arquitectònics la converteixen en un testimoni viu del pas del temps i de l’evolució constructiva de la ciutat. L’escalinata monumental i la façana barroca no només impressionen visualment, sinó que han esdevingut un espai simbòlic profundament arrelat a la memòria col·lectiva dels gironins.

És per aquest motiu que el valor de la catedral va més enllà de la seva arquitectura o funció religiosa. Aquest lloc ha sabut adaptar-se a cada etapa històrica i participar en la ciutadania com un escenari d’espais culturals i festius. Les actuacions musicals com la dels Amics de les Arts o les tradicionals exhibicions castelleres dels Marrecs de Salt reforcen el paper de la catedral com a punt de trobada dels ciutadans i de cohesió social. 

D’aquesta manera, l’edifici no només preserva el passat, sinó que també participa en el present cultural de la ciutat.

L’auca del Senyor Esteve-Santiago Rusiñol

Històries modernistes al barri de la Ribera, Barcelona.

L’auca del Senyor Esteve és una novel·la de Santiago Rusiñol, de la qual posteriorment va fer una versió teatral. Està escrita en l’època del Modernisme, un moviment clau en la història de Catalunya. S’ambienta al barri de la Ribera de Barcelona, a finals del segle XIX.

Aquest barri es caracteritzà per l’aparició de centenars de comerços i de botigues que es varen acomodar a la zona, destacada per ser de tradició comerciant i formar un dels nuclis burgesos de la ciutat. És en aquesta Barcelona burgesa on sorgeix el modernisme, que s’expandirà per tot Europa. De mica en mica, sorgiran molts d’artistes a la ciutat, els quals s’enfrontaran amb la societat burgesa del moment i defensaran l’art per l’art.

L’obra, doncs, reflecteix aquest conflicte entre l’artista i la burgesia, a través d’un pare i del seu fill que encarnen aquestes dues posicions. La trama es divideix en tres parts on transcorre la vida del fill, l’Estevet. Ell pertany a una família comerciant, propietària d’una botiga. Des de ben petit l’inculquen els valors del negoci, cosa que representa la burgesia. A mesura que es fa gran, però, l’Estevet comença a mostrar interès pel món artístic, rebutjant la societat burgesa, que prioritza els diners abans que qualsevol altra cosa. És aquí on es fa visible el conflicte de l’artista-burgès. Rusiñol reflecteix la seva posició, enfront aquest dilema i la presenta a l’obra.

L’autor reconeix la importància d’ambdues posicions. Per una banda, el comerciant, representat pel pare, el senyor Esteve, és necessària per obtenir beneficis del negoci, però no dona una vida plena. D’altra banda, l’artista, representat per l’Estevet, ha de ser conscient que sense els diners familiars del negoci, no s’hauria pogut dedicar a la vida artista que li omple. D’aquesta forma, Santiago Rusiñol no es posiciona amb cap dels dos personatges de l’època, sinó que cada un té un paper i una rellevància diferent.