Mercè Rodoreda i Virginia Woolf són dues de les grans escriptores del segle XX. Ambdues van compartir una profunda preocupació per la representació de la consciència femenina. Tot i pertànyer a contextos culturals i històrics diferents —Rodoreda la Catalunya marcada per la Guerra Civil i l’exili, l’Anglaterra d’entreguerres en el de Woolf—, els textos d’ambdues autores dialoguen notablement en els temes i en la tècnica narrativa. Vincle que en aquest article, esbrinarem en la comparació entre El carrer de les Camèlies (1966) i La senyora Dalloway (1925).
El carrer de les Camèlies
El carrer de les Camèlies es publica a Catalunya el 1966, després de l’obra més reconeguda internacionalment de Rodoreda, La plaça del Diamant. Aquesta novel·la relata des de la infantesa la vida d’una nena abandonada al carrer de les Camèlies, la Cecília Ce. Una nena que, més endavant, s’escaparà en la recerca dels seus pares biològics i acabarà visquin entre el món de la prostitució i la misèria. Mantindrà relacions amoroses i sexuals que tan sols la serveixen per reduir la seva vida a vagarejar pels tombs de la ciutat sense rumb. En aquest sentit, recorda en algun moment, a l’obra que publicarà posteriorment Maria Aurèlia Capmany Feliçment, jo soc una dona (1969). Ambdues obres recorren les diverses possibilitats de ser dona en la societat catalana del segle XX.
Anteriorment, la novel·la de Woolf, La senyora Dalloway, havia estat publicada el 1925 i se situa en el context històric d’Anglaterra posterior a la Primera Guerra Mundial. Hi reflecteix els canvis socials i les conseqüències del conflicte bèl·lic en una Londres que sembla irreparable, alhora que reflexiona sobre el pas inexorable del temps, amb la figura del Big Ben.
La vida interior
En primer lloc, un dels punts de contacte més clars entre Rodoreda i Woolf és l’atenció que destinen a la vida interior dels seus personatges. Virginia Woolf és una de les figures clau en el desenvolupament d’aquesta tècnica, amb monòlegs interiors i amb l’anomenat “tunneling process”, que li serveix per narrar l’acció exterior alhora que els pensaments dels personatges. A La senyora Dalloway, el relat, que transcorre en un únic dia, aquest marc temporal viu desdibuixat entre el retorn als records, les pors i les reflexions més íntimes. Rodoreda, a El carrer de les Camèlies, narra la vida de Cecília Ce i ho fa a través d’una veu profundament introspectiva, que se centra en el que sent la protagonista. Ambdues obres exposen una realitat complexa i tràgica que s’enfosqueix, encara més, amb la vida interior dels personatges.
Una mirada femenina
Tant Woolf, prèviament, i Rodoreda més tard, ofereixen una visió poc explorada de les estructures socials que condicionen la vida de les dones. Clarissa Dalloway encarna una feminitat integrada als valors de la burgesia anglesa. Aquesta aparent realitat, però, amaga una profunda sensació de renúncia de la vida aparentment benestant que li ha tocat viure, amb el record constant del seu amor platònic de la joventut. Representa, doncs, una crua realitat femenina, en un matrimoni sense cap fet destacable, correcte en termes generals, però fred sentimentalment i del qual, d’alguna manera, en depèn. En aquesta direcció, hi trobem la Cecília Ce, una dona desarrelada, marcada per la precarietat absoluta i la dependència tant emocional com econòmica dels homes.
Tot i la diferència de classe i d’entorn, inclús en allò que narren, totes dues novel·les posen en dubte el rol que fins aleshores se li havia atorgat la dona i posen en manifest els límits imposats del patriarcat. La societat els hi imposa, inevitablement, un estil de vida, uns valors, uns rols, que veuen obligades a reproduir subordinades a l’ordre dels homes.
El pas del temps
Tot i que el temps en què transcorre cada obra tractada en aquest article és completament diferent, Rodoreda narra tota la vida la Cecília Ce de principi a final, mentre que Woolf també ho fa, encara que en un marc temporal d’un sol dia. Se serveix, però, de la memòria de la Clarissa per recordar tota una vida. El temps, tant a El carrer de les Camèlies, com a La Senyora Dalloway, no és un simple marc cronològic que situa la història, sinó que és una força que modela la identitat, sobretot la femenina, i evidencia la fragilitat de l’existència.
