Abril Fernandez Clara, autor a Catalunya Amagada

La Cala Ferriola i el massís del Montgrí

La Cala Ferriola i el massís del Montgrí són dos paratges naturals populars entre la gent de l’Empordà. Formen part del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, i malgrat que arrosseguen molts anys d’història al darrere, actualment són especialment reconeguts per la seva qualitat paisatgística i per fer-hi excursions.

Cala Ferriola

La Cala Ferriola, també coneguda com a Cala Ferriol, és una cala natural verge de la Costa Brava. Se situa al litoral del massís del Montgrí, entre l’Estartit i Cala Montgó, dins l’àmbit del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. Tot i això, és un indret que a dia d’avui encara no és massa conegut i no està molt gentrificat.

Es tracta d’una cala que fa uns 150 m de llargada i entre 30 i 70 m d’amplada. Pel que fa al tipus de platja, no és de sorra fina, sinó que està formada per còdols. Es troba en un entorn completament natural, sense edificacions ni serveis, per aquest motiu, només s’hi pot accedir a peu o pel mar, fet que la converteix en un destí perfecte pels i les excursionistes.

La Cala Ferriola és la segona cala més gran de la línia de la costa del Montgrí després de la Cala Montgó, i presenta un entorn típic del Mediterrani salvatge: boscos de pins mediterranis, penya-segats de roca calcària, biodiversitat com la posidònia… A més, compta amb formacions com la Roca Foradada, un túnel natural de roca molt popular entre les activitats aquàtiques com el caiac o el submarinisme.

Per tot això, des de l’any 2010/2012, Cala Ferriola, com a component del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, és un entorn protegit atès el seu valor natural, d’ecosistema i paisatgístic.

Massís del Montgrí

El massís del Montgrí és un massís muntanyós que està distribuït entre els pobles de Bellcaire d’Empordà, l’Escala, Ullà i Torroella de Montgrí. Es troba al costat del mar Mediterrani, i representa la frontera natural entre les comarques del Baix i l’Alt Empordà.

Referent al relleu, de la banda nord a la banda sud, el massís del Montgrí està format per nombrosos cims, cales i, en general, formacions geològiques naturals que fan que sigui una costa abrupta. Per una banda, es destaquen els cims Puig Rodó, Puig de Santa Caterina (sobre el qual hi ha el Castell del Montgrí), el Montpla, la Vall de Santa Caterina i les Maures. D’altra banda, cales com Cala Calella, Cala Falaguer, Cala Pedrosa i Cala Ferriol. També hi ha un conjunt de dunes continentals que provenen del Golf de Roses i que van ser plantades per l’enginyer Primitiu Artigas al segle XIX, i, finalment, a dins del mar s’hi troba l’arxipèlag de les Illes Medes, que es tracta d’una antiga prolongació del massís.

Mirant enrere en el temps, en termes geològics, el massís del Montgrí va sorgir al mateix temps que la serralada dels Pirineus. De fet, està constituït per estrats que van ser sedimentats, és a dir, van lliscar, de la conca oceànica dels Pirineus durant el mesozoic. Actualment, representa un gran volum de roca calcària que dona lloc a una gran varietat d’hàbitats i petits ecosistemes que serveixen de llar per moltes espècies de flora i fauna (el duc, diferents tipus de cargols, orquídies…).

En relació amb la presència de l’ésser humà, el massís del Montgrí conté nombroses restes que demostren que ha estat connectat amb els humans al llarg de la història.

Per començar, a l’anomenat Cau del Duc s’han trobat restes pertanyents a humans del Paleolític inferior, i a coves com el Cau dels Ossos o el Cau d’en Calvet proves del Neolític i l’Edat dels metalls. També, es creu que durant l’època romana es van crear diverses vil·les a les faldes del massís. Si més no, el símbol de presència humana més significatiu és el Castell del Montgrí, que es troba a dalt de tot del Puig de Santa Caterina i es tracta d’una fortificació que va encarregar Jaume II per acovardir el Comtat d’Empúries al s. XIII.

Seguidament, mirant ja a partir del s. XVII, es van començar a formar petites poblacions dedicades a l’agricultura i la ramaderia com Sobrestany o la Bolleria, que continuen existint en l’actualitat.

Actualment…

Ara mateix, el massís del Montgrí és una zona força concorreguda durant la majoria dels mesos de l’any, menys alguns dies d’estiu, que es limiten certs camins per evitar la turistificació i protegir el parc natural. Al llarg de l’any s’hi organitzen curses i diverses celebracions, i el Castell del Montgrí és un destí popular per fer excursions. A més, els veïns i veïnes locals tenen diverses teories sobre el que representa l’aspecte del massís vist des de lluny: hi ha qui creu que és una dona estirada i que el Puig de Santa Caterina és un dels seus pits amb el Castell del Montgrí al damunt com a mugró, i hi ha gent que pensa que sembla un bisbe dormint i que el castell és un anell que porta a la mà.

Ver esta publicación en Instagram

Una publicación compartida de Trail Montgrí (@trail_montgri_)

La Sopa de Verges

La Sopa de Verges és una costum gastronòmica multitudinària que se celebra al poble de Verges cada dimarts de carnaval, i que recull una tradició que es remunta a l’època dels senyors feudals.

La Sopa de Verges és una celebració gastronòmica que s’organitza de forma col·lectiva al poble de Verges (Baix Empordà) cada dimarts de carnaval, per mantenir una costum que es remunta a l’Època Medieval.

Una mica d’història

La tradició de la Sopa de Verges està connectada a la Quaresma i el Carnaval, i va començar cap al segle XIV, concretament a l’època dels senyors feudals. Antigament, l’acte s’anomenava Sopa dels Pobres, i existeixen diverses teories sobre el seu origen: Hi ha qui diu que La Sopa era un àpat popular que organitzaven els senyors feudals per convidar el poble i els vassalls a menjar a tall de compensar l’esforç fet durant l’any (és a dir, que era com un acte d’almoina). D’altres, també diuen que era un menjar que preparaven els nobles per la gent del poble, però amb l’objectiu de buidar el rebost abans de la primavera i així aprofitar aquells aliments que estaven a punt de fer-se malbé. Finalment, algunes teories consideren que, senzillament, era un àpat que elaboraven els pobres per ajudar-se entre ells.

Sigui com sigui, el que és segur és que La Sopa de Verges era una tradició que servia, i avui dia encara serveix, per tancar el cicle de Carnaval.

L’associació de La Sopa de Verges amb l’època medieval es fonamenta a partir d’algunes referències històriques. Per una banda, existeix un dibuix del notari Miquel Corsaví de Castelló d’Empúries, datat entre el 1348 i el 1402, en què apareixen dues persones preparant un brou en una cassola. Se sap que Miquel Corsaví anava sovint a la notaria de Verges, i també que a Castelló d’Empúries no se celebrava cap festivitat semblant, per tant, el seu dibuix es relaciona directament amb La Sopa de Verges.

Per altra banda, també existeixen uns versos de l’any 1952 de Joan Amades, un folklorista, que estan recollits a la seva obra ‘El Costumari català’ i diuen:

“A Verges repartien La Sopa als Pobres. Els més rics pagaven les despeses. El rector beneïa la sopa. els qui portaven les calderes, deixaven les peroles i s’encarregaven de l’organització teníen dret a prendre part en el ballet de deu que es ballava com a final de festa”.

Sobre la sopa

Les sopes, i els plats de cullera en general, són molt típics de la dieta mediterrània. Són plats que contenen aliments frescos i d’una gran varietat, i per tant esdevenen una gran font de nutrients; són plats amb un alt contingut en aigua, i per això també van molt bé per hidratar; i són plats que, en ser tan complets, tenen un gran efecte d’atipament, fet que serveix per entrar en calor i agafar forces.

En el cas de La Sopa de Verges, els ingredients són molt variats, ja que es recullen mitjançant l’acte de ‘La Passada’. Si més no, sempre solen ser cigrons, fesoles fideus, trumfes, ceba, pollastre, vedella, xai…

La Festa

Referent a l’actualitat, la festa de la Sopa de Verges comença molt abans del dimarts de carnaval, en què se celebra l’acte final.

Unes setmanes abans, les veïnes i els veïns del poble (que conformen l’Associació de La Sopa) es reuneixen per anar a fer la llenya que servirà per coure La Sopa. Llavors, el diumenge de Carnaval es fa el que s’anomena ‘La Passada’: un recorregut per la vila i els masos del voltant que serveix per recaptar ingredients per La Sopa, amb l’acompanyament d’un grup de músics i els gegants, en Perol i La Sopa. En ‘La Passada’, la gent contribueix de manera solidària amb els aliments i els estris de cuina que vol, i, per tant, al final, es crea un brou fet per tots i amb ingredients ben diversos.

Finalment, un cop arriba el dia, només falta cuinar! La feina del dimarts de carnaval comença molt aviat, cap a les set del matí, quan la gent de Verges ja comença a preparar l’espai i el més important: la cocció de La Sopa en els perols. L’acte se celebra a la Plaça Major (o com anomenen els vergelitans/es “a plaça”), on a més dels perols es disposen tot de taules per dinar un cop arribada l’hora. A més, com que el matí és llarg i requereix molta feina, enmig de la jornada es serveix un esmorzar. Llavors, entre les dues i les tres de la tarda, La Sopa està llesta i ‘les servidores’, vestides per la festa, comencen a servir les racions. Al dinar hi assisteix tant gent de Verges com de pobles del voltant i visitants, i en els últims anys s’ha calculat que se serveixen gairebé 3.000 plats de sopa.

En resum, La Sopa de Verges és una costum i àpat multitudinari que es caracteritza per reunir-se a menjar conjuntament, preparar un plat ancestral, i tancar el Carnaval; i és una de les celebracions més preuades i conegudes del poble de Verges.

La Festa del Cant del Gall de Les Olives: homenatge a la vida de pagès

La Festa del Cant del Gall és una celebració que té lloc des del 2001 al municipi de Les Olives – Garrigoles, al Baix Empordà. Es tracta d’un esdeveniment que gira entorn un concurs en què els galls demostren les seves habilitats com a cantaires, i serveix per homenatjar el cant del gall, un aspecte que durant molts anys ha acompanyat la vida de pagès d’aquesta zona.

La Festa del Cant del Gall és una celebració que té lloc des del 2001 al poble de Les Olives – Garrigoles, al Baix Empordà. L’acte, que se celebra anualment, compta de diverses parts, però s’articula al voltant d’un concurs en què els galls demostren les seves habilitats com a cantaires.

Una mica d’història

Des de fa temps, els galls i les gallines han conformat una part fonamental de la vida de camp. Aquests animals, aparentment senzills, han fet costat als pagesos i les pageses proporcionant-los tant companyia, com aliment i coneixement. A més, el gall és un animal que compta amb una característica molt particular, que el fa reconeixible per tothom i que, durant anys, ha donat pas a la creació de nombroses peces culturals: el seu cant.

Normalment, tothom coneix el cant del gall per ser com un despertador rural. De fet, hi ha moltes pel·lícules que comencen amb una escena en què es fa de dia mentre se sent cantar un gall de fons. Però al camp, sovint també s’ha utilitzat el càntic d’aquesta au per explicar diversos aspectes de la vida, com ara la meteorologia o la sort de la persona que se’n fa càrrec.

El cant del gall: element cultural

En general, hi ha aforismes com ‘Cada gall al seu galliner’, que vol dir que cadascú és amo de casa seva i només allà pot manar; o ‘Dos galls a un galliner, may hi poden estar bé/no hi canten bé’, que significa que perquè l’estructura d’una llar funcioni només pot haver-hi una persona que exerceixi l’autoritat. Si més no, també hi ha dites del cant del gall que han quedat molt arrelades al seu lloc d’origen. Per exemple, a l’Alt Empordà es creu que si canta el gall vol dir que vindrà pluja, i per això es diu ‘Quant canta molt lo gall, plourà’. En canvi, al Baix Empordà creuen que si el gall canta abans de les dotze de la nit vol dir que canviarà el temps, i diuen ‘Quant canta’l gall entre cap al tart y mitja nit, senyal de pluja o boyra’.

A banda de les dites, també s’han inventat molts jocs, corrandes i cançons que giren entorn la temàtica central del cant del gall.

La Festa del Cant del Gall

Així doncs, prenent com a referència aquest fet tan particular del territori, a Les Olives se celebra anualment la Festa del Cant del Gall. Es tracta d’una celebració que va començar l’any 2001, i hi pot participar tothom que tingui galls o pericos (galls petits).

La festa comença amb una tasca de preparació prèvia per part dels veïns del poble. Des de l’Ajuntament, l’Associació Jovent de les Olives i algunes empreses col·laboradores, s’organitza tot l’esdeveniment. Llavors, un cop arriba el dia, que sol ser a mitjans de maig, es desenvolupen totes les activitats que s’han planificat.

Durant tota la jornada, la plaça s’omple amb paradetes d’artesania, mercat de segona mà, exhibició de motos antigues… Seguidament, cap al migdia, té lloc el concurs, en què durant un període de temps es compta quants cops canta cada gall participant. Un cop la competició acaba, es reparteixen els premis: un per al gall que més ha cantat i un altre per al que s’ha quedat més curt, i a continuació se celebra un dinar popular. Finalment, per tancar la diada, la festa acaba amb una exhibició de sardanes que normalment protagonitzen diferents colles de la zona.

El cant del gall: homenatge a la idiosincràsia de la vida de pagès

En resum, la Festa del Cant del Gall de les Olives és una celebració per retre homenatge a un animal típic de la idiosincràsia empordanesa i la vida de pagès. Actualment, la globalització i la modernització de la societat fan que molts aspectes que abans eren habituals al camp quedin substituïts per altres de nous, com ara els despertadors. Per aquest motiu, celebracions com la Festa del Cant del Gall (encara que en l’actualitat s’ha aturat) serveixen per aprendre sobre el passat i mantenir vives algunes costums que, d’altra manera, deixarien de cantar.

Solitud, de Caterina Albert i Paradís

Descobreix la història i el paisatge que hi ha amagats darrere de la novel·la Solitud, i la seva connexió amb el massís del Montgrí (Baix Empordà).

Solitud és una novel·la escrita per Caterina Albert i Paradís (sota el pseudònim “Víctor Català”) al voltant del 1905 que explica el recorregut vital de la Mila, la protagonista.

Mila és una dona que se’n va a viure a les muntanyes amb el seu marit, a fer d’ermitans. Allà, en l’ambient solitari i ferotge del bosc i dels cims, surt a la llum la profunda insatisfacció que sent cap a la vida, que es manifesta en la seva relació amb l’entorn, amb ella mateixa i amb altres personatges com el pastor Gaietà. Al llarg de la novel·la, Mila viu diverses experiències que la porten a descobrir la seva personalitat i conèixer-se interiorment, en un gran recorregut espiritual ple de símbols. Al final, el descens de la protagonista per la muntanya, il·lustra el significat final de la novel·la: acceptar la solitud i enfrontar-se a l’existència per si mateixa.

Albert i Paradís va crear una obra que combina la descripció de la realitat amb una narració simbòlica. Amb aquesta estratègia, situa al lector en la posició de la protagonista i li fa descobrir la història a través de la seva mirada. Encara que n’hi ha molts, els principals símbols que apareixen són: la muntanya, que representa les dificultats de la vida per arribar al cim; el pastor Gaietà, que funciona com a guia nietzscheà de Mila en el seu viatge espiritual; i l’Ànima, un caçador que mostra el costat més lleig i irracional dels éssers humans.

Tot i que a la novel·la no es menciona en cap moment un lloc específic on passen els fets, molta gent opina que la història està ambientada en l’ermita de Santa Caterina i el massís del Montgrí, del poble Torroella de Montgrí (Baix Empordà). Per una banda, perquè el paisatge que es descriu a Solitud és propi de la baixa muntanya mediterrània com és el Montgrí (pins, oliveres, xiprers, romegueres, arns, atzaveres…). D’altra banda, perquè en aquells temps els pastors duien a engegar ramats de cabres i ovelles per la zona. Per últim, Albert i Paradís era de l’Escala, un poble que fa costat amb Torroella, i això també fa pensar que es va inspirar en aquest lloc.