| La Catalunya que havia viscut l’esperança transformadora de la Segona República Espanyola, amb reformes socials, mobilitzacions obreres i un enriquiment cultural es va veure de cop sotmesa a una repressió sistemàtica marcada pel franquisme. Es va imposar el silenci i no només es van prohibir partits i sindicats que anaven en contra del règim, sinó que també es van prohibir llengües, identitats, inclús maneres d’estimar. La societat catalana va ser víctima de totes aquestes censures i restriccions, les quals no van permetre florir la seva cultura durant un període de temps important.
En aquest escenari de derrota, por i silenci s’ambienta Memòria d’uns ulls pintats (2012), la novel·la amb què el músic Lluís Llach debuta en la narrativa amb una història que rescata allò que el règim va voler ocultar. Aleshores, Llach, s’endinsa precisament en aquest territori: el de la memòria silenciada de la Catalunya obrera i, concretament, en la d’un amor perseguit en temps de guerra i dictadura.
Ambientació: la Barcelona obrera durant la Guerra Civil
Ambientada entre els anys vint i la postguerra, la novel·la recorre dècades convulses de la història catalana i espanyola a través d’una història íntima. El relat se situa en la Catalunya obrera, marcada per les lluites socials, l’anarquisme i, més endavant, per l’esclat de la Guerra Civil i la repressió franquista. Més enllà del context històric, que hi és molt detallat i ben documentat per part de l’autor, el que consolida la narració és la relació entre dos joves, dos amics, en Germinal i en David, que creixen junts en un barri popular de la Barceloneta i descobreixen que el seu vincle va molt més enllà de l’amistat.
Llach construeix la narració des d’un present narratiu que mira enrere. El protagonista és el Germinal, que ara ancià, explica la seva història i la narra a un director de cinema que es vol inspirar per fer una pel·lícula. Aquest joc temporal, amb salts constants entre passat i present, reforça la idea central de la novel·la: la memòria com a eina de resistència. Recordar, per tant, no és només un exercici nostàlgic, és una manera de reivindicar vides, injustícies i identitats que el règim va voler esborrar. En aquest sentit, la novel·la no només parla de la Guerra Civil, sinó també de la repressió posterior, especialment la que va afectar el col·lectiu homosexual durant el franquisme.
Repressió i invisibilització
La repressió franquista contra el col·lectiu homosexual hi té un pes rellevant. En un moment històric en què estimar “fora de la norma” podia comportar empresonament o internament en centres de “reeducació”. El llibre posa rostre i emocions a aquesta realitat sovint invisibilitzada en els relats oficials de la Guerra Civil i el franquisme. L’autor no pretén convertir la relació dels protagonistes és un drama passional, però tampoc la deixa com un accessori. Llach la situa al centre, amb una mirada que combina tendresa i denúncia.
La Barcelona que descriu la novel·la és contradictòria. Hi trobem la il·lusió revolucionària dels anys trenta, l’excitació cultural i política, però també la brutalitat dels enfrontaments entre bàndols i ideologies contràries i la posterior derrota. El món obrer hi té un pes fonamental: els tallers, les fàbriques, els carrers de barri, les converses a les tavernes… Tot plegat configura un ambient humà que presenta la història d’una gran força realista. No és una novel·la històrica i merament informativa, al contrari, és una immersió en la vida quotidiana d’una època profundament dura i desoladora.
Memòria col·lectiva d’una època fosca
Pel que fa a l’estil, Llach opta per una prosa clara i emotiva, sense artificis innecessaris. El llenguatge, tot i ser accessible per a tothom, és carregat d’intensitat, amb descripcions que apel·len als sentits i diàlegs que marquen profundament el lector. No és estrany, tenint en compte la trajectòria de Llach com a cantautor, que hi hagi una sensibilitat especial en la manera de construir les escenes més íntimes.
Es tracta d’una novel·la que connecta memòria personal amb memòria col·lectiva, que reivindica la dignitat dels vençuts i que posa llum sobre una part de la història catalana que va ser massa temps amagada. Llegir-la ofereix, en certa manera, un acte de reconeixement cap als qui van patir la guerra, la repressió i la marginació.
Memòria d’uns ulls pintats no és només una història d’amor ni tan sols una crònica de la Guerra Civil. És una novel·la sobre la necessitat de recordar, de posar nom a les absències i de rescatar de l’oblit imposat aquells que van viure i estimar en silenci. Llach ofereix un relat que combina emoció i rigor històric, convidant el lector a mirar enrere per entendre millor el present. |
