La música de les gralles
Les gralles, la música amb un missatge catalanista, la festa major o la reivindicació social, aquests 4 elements poden descriure de manera acurada el que va ser la música catalana ara ja fa uns deu anys. Grups com, els ja mencionats, Txarango, Catarres, Zoo o els numero 1 actualment, Oques Grasses. Altres com Joan Dausà, Manel Gisbert o Suu van presentar un missatge progressista, molts d’ells independentista, en un moment on la identitat catalana estava en un punt molt àlgid i el procés formava part de totes les persones que vivien a Catalunya.
Ara la música en català ja no conté aquest missatge polític, almenys aquella mainstream. En un mode molt més urbà, amb sons més habituals de la música. llatina o pop, presenten una proposta més comercial que ha resultat ser una aposta acertada, almenys l’àmbit econòmic.
Per entendre aquesta transformació cal retrocedir a l’inici de la dècada del 2010, quan Manel i Els Amics de les Arts consoliden el que es va anomenar l’“indie català”, un pop reposat, carregat de referències literàries i quotidianes, que demostrava que es podia sonar modern sense renunciar a la llengua. Aquest èxit obre la porta a una nova generació de grups que veuen en el català una opció viable per fer carrera musical i omplir sales.
Txarango, fer ballar al poble
Txarango irromp a partir de 2011 amb una proposta molt diferent: barreja de rumba, ska, reggae i música festiva amb una secció de vents molt present, lletres compromeses i una posada en escena pensada per a la performance en concerts festius i emocionants. El seu discurs, proper als moviments socials, a la cooperació i al dret a decidir, connecta de ple amb un país immers en el procés sobiranista i en una intensa mobilització al carrer. Els concerts, més que espectacles, es converteixen en trobades col·lectives on es barreja festa, reivindicació i identitat.
En paral·lel, Els Catarres aporten una mirada més pop però igualment arrelada a la cultura popular. Amb cançons que esdevenen himnes generacionals de barra de bar i festa major, el grup consolida una estètica on les referències locals, els pobles i les relacions quotidianes tenen un protagonisme central. El seu èxit demostra que la llengua catalana pot ser el vehicle d’un pop accessible, apte tant per a les ràdios com per a les places de festa major.
La festa al País Valencià
Aquests grups conviuen amb altres propostes que eixamplen, encara més, el mapa. Zoo, des del País Valencià, introdueix una mescla de rap, electrònica i sons mediterranis amb un discurs obertament polític i antifeixista, teixint ponts entre diferents territoris de parla catalana. Joan Dausà, des d’un pop més intimista, posa banda sonora a una generació que viu crisis personals i col·lectives entre la precarietat i l’esperança. Tot plegat configura una escena on el català és llengua de festa, de lluita i de relat generacional.
La música és política?
El context polític i social d’aquells anys juga un paper decisiu. Les mobilitzacions massives de l’11 de setembre, les consultes sobiranistes, el referèndum de l’1 d’Octubre i la resposta de l’Estat generen un clima de tensió i d’efervescència que també es reflecteix en la cultura. Les cançons, sense ser pamflets, incorporen referències a la llibertat, al país, a la dignitat o a la desobediència, i molts concerts es converteixen en espais on la música i la política es retroalimenten. La identitat catalana, entesa de manera oberta i inclusiva, troba en aquesta escena sonora un dels seus altaveus principals.
Cap al final de la dècada, però, comencen a notar-se canvis importants. Per una banda, la saturació discursiva al voltant del procés fa que una part del públic busqui propostes més desconnectades de la política i més centrades en l’oci, les emocions personals o l’estètica. Per l’altra, el pes creixent de les plataformes digitals i de les xarxes socials modifica la manera de consumir música: ja no és només el directe o el disc, sinó les llistes de reproducció, els videoclips virals i les col·laboracions puntuals.
La nova aposta musical
Aquest nou escenari afavoreix l’aparició d’artistes que beuen del reggaeton, del trap, del pop urbà i de la música llatina, i que integren el català en aquests gèneres globals sense carregar-lo necessàriament de contingut polític. Els temes giren més al voltant de les relacions, la festa, el desamor o l’autoafirmació personal. El català es normalitza com una llengua més dins d’un mercat híbrid on és habitual barrejar-lo amb el castellà o l’anglès en una mateixa cançó.
Ens trobem en un present on l’aposta musical es dirigeix cap a missatges menys polititzats, on els temes habituals de la música prenen partit. Els sons són més llatins, pop i reggaeton, ja no són els típics de la música popular catalana tradicional. Tot i així, en la memoria de molts queden Una lluna a l’aigua, Compta amb mi, Quan tot s’enlaira, Tobogan, Jennifer, Músic de Carrer, Jo Mai Mai, Benvolgut o Felicitats.