La muntanya de Cabrera forma part de la serralada que delimita la comarca d’Osona pel seu nord-oest i es caracteritza per un relleu tabular i acinglerat, amb altiplans i cingles sorprenents que ofereixen vistes inoblidables sobre la Plana de Vic, les Guilleries i, en dies clars, fins i tot els Pirineus. Aquesta estructura geogràfica és el resultat de milions d’anys d’erosió sobre materials sedimentaris eocènics, bàsicament margues i gresos, que donen a Cabrera el seu perfil tan característic.
Què s’hi troba al cim?
Al cim s’hi troba un element històric i espiritual que marca la identitat del lloc: el santuari de la Mare de Déu de Cabrera. Aquest petit temple coronant l’altura és un punt de trobada tradicional entre natura i devoció. Les primeres referències a construccions en aquesta zona daten del segle XII, quan ja existia un castell al lloc, del qual només en queden vestigis. El santuari actual es va reconstruir entre 1622 i 1641 després dels terratrèmols del segle XV que van destruir estructures anteriors.
La història del santuari està envoltada de llegenda. Es diu que una cabra va descobrir, amagada en una cova pròxima, una imatge de la Mare de Déu, i que aquesta descoberta va portar un pastor fins al lloc sagrat, establint així la connexió entre animals, pastoralisme i religiositat al cor de la muntanya. Encara que la imatge original de marbre del segle XIII es va perdre a la Guerra Civil, una rèplica presideix avui l’altar i continua atraient devots i visitants.
Com és la ruta?
Els que pugen a Cabrera no només ho fan per motius espirituals: la muntanya és un destí privilegiat per als amants del senderisme i de la natura. El camí tradicional parteix del nucli rural de Sant Julià de Cabrera, un conjunt de masies disperses que ja formen part de la història viva del territori, integralment lligat al Collsacabra. La ruta ascendeix entre boscos de faigs, roures i boixos, trencant finalment cap a l’altiplà on es prepara el cim.
La pujada pot resultar exigent en algun tram, però val la pena: quan s’arriba al cim, les vistes panoràmiques abasten tota la comarca i més enllà, amb un horitzó que s’obre cap a la vall i la plana, convertint el cim de Cabrera en un mirador natural. És habitual trobar grups de muntanyencs, famílies i amants de la fotografia que aprofiten aquest espai per gaudir del paisatge i de la llum característica dels caps de setmana i de les sortides de sol.
A més de caminar, el santuari ofereix un espai de descans amb serveis com un bar o restaurant gestionat per ermitans, que conviu amb l’esperit d’autosuficiència rural i hospitalitat que caracteritza aquests indrets.
La muntanya de Cabrera és també testimoni del clima humit i verd del Collsacabra, amb altiplans humits i vegetació diversificada. És un espai que combina el paisatge forestal amb prats oberts, constituint un refugi per a la fauna i la flora locals, i reforçant el seu paper com a indret d’interès natural.
Descobrir Cabrera passa per mixar esforç físic, història, devoció i contemplació. Aquesta muntanya és un exemple de com el patrimoni natural i cultural de Catalunya es fon amb les experiències de qui la visita, i de com un punt elevat pot convertir-se en un lloc de referència per entendre el territori des d’una altra perspectiva.
Sabíeu que hi va haver un castell?
El castell de Cabrera, documentat ja al segle XI, fou una fortalesa estratègica situada al punt més alt de la muntanya, aprofitant l’espectacular cingle com a defensa natural. Formava part del sistema feudal de control del territori d’Osona i el Cabrerès, i es trobava vinculat al llinatge dels senyors de Cabrera, una família nobiliària de gran influència a la Catalunya medieval. La seva funció era essencialment militar i de vigilància, dominant visualment la Plana de Vic i els camins que connectaven l’interior amb les terres gironines. Amb el pas del temps, però, el castell va perdre importància estratègica i acabà desapareixent; avui només en resten vestigis arqueològics molt escassos, ja que l’espai fou ocupat posteriorment pel santuari de Cabrera. Tot i això, la memòria del castell perviu en la documentació medieval i en la configuració mateixa del cim, que encara transmet la idea de lloc inexpugnable i de poder senyorial.