Torna, torna Serrallonga és una de les cançons més emblemàtiques del grup Els Esquirols, (nascut el 1969) protagonista de la Nova Cançó i el folk català dels anys setanta. La peça no pretén fer una reconstrucció històrica rigorosa del personatge, sinó que s’inscriu plenament en la tradició llegendària que ha envoltat Serrallonga al llarg del temps.
La cançó (publicada al disc Torna, torna Serrallonga, el 1980) presenta Serrallonga com una figura mítica, gairebé atemporal, que retorna simbòlicament als boscos del Montseny i les Guilleries. Aquest retorn no és literal, sinó emocional i cultural: Serrallonga esdevé la veu del passat que interpel·la el present. A través d’una lletra senzilla però carregada de simbolisme, Els Esquirols connecten el bandoler amb valors com la llibertat, la dignitat i l’arrelament a la terra. Un dels aspectes més rellevants de la cançó és la seva vinculació amb el territori. Els paisatges boscosos, els camins amagats i les muntanyes no són només un decorat, sinó part essencial del relat. Des “del cor de les Guilleries” passant per “les parets de Tavertet”; Sau, la Cellera o el Matagalls apareixen com espais de memòria, on la llegenda continua viva gràcies a la transmissió cultural. D’aquesta manera, la cançó contribueix a reforçar la relació entre lloc i narració, un element central en la cultura popular catalana. Torna, torna Serrallonga exemplifica com les llegendes no són relíquies del passat, sinó relats vius que es reinterpreten segons el context històric. Per això, en plena segona meitat del segle XX, la cançó va adquirir també una lectura simbòlica vinculada a la recuperació de la identitat catalana i la resistència cultural (un moment de canvis històrics en què cantar català era tot un repte).
Així, aquesta peça musical esdevé una eina ideal per descobrir Catalunya a través de les seves llegendes, sobretot entre els amants de la muntanya, demostrant que el patrimoni immaterial també es transmet mitjançant la música i l’emoció col·lectiva.